L'auca del senyor... (Millet?)

Un servidor estava temptat de titular aquestes ratlles amb aquella dita que diu que "de porc i de senyor se n'ha de venir de mena", però finalment ha pensat que portaria a una confusa identificació de qui és el porc i el senyor. Finalment, un servidor ha optat per la referència prototípica de Rusiñol, considerant que la seva relació amb el que hom vol dir és més ajustada.
Anem al gra. Des que es va destapar el tema del desfalç del Palau que cada dia obre els noticiaris catalans, tant molts periodistes com molts polítics, en una sinèrgia evident, designen com a "senyor Millet" el protagonista d'uns fets més que lamentables relacionats amb el Palau de la Muísica catalana i l'Orfeó Català.
El fet és que una insistència tan general en determinats mitjans de comunicació i també en molts polítics, en una sintonia remarcable, fàcilment pot portar a pensar que la qualificació de "senyor" del ja expresident d'una institució referent com la del Palau de la Música, no té res de casual. En periodisme, ni els titulars ni les reiteracions mai no són casuals, sempre són fruits de reflexió acurada.
I, en darrer terme, ¿què cal pensar del degoteig incessant de novetats referides al cas, si no és una dilatació deliberada de l'escàndol conseqüent? ¿És casual la coincidència de criteris polítics dels mitjans públics i privats que obren dia si i dia també amb les novetats esmentades?
Al darrere hi ha fortor de socarrim. Sembla que el "senyor Millet" és, avui, el senyor Esteve d'ara: un prototipus. De què? Doncs d'un determinat tipus de català, que tant pot ser dirigent del Palau, com de la Sagrada Família o elaborador de cava, o, potser, botiguer de l'eixample o propietari d'una petita empresa. Català de cultura catalana. Prototipus, al capdevall, d'aquells a qui apujaran els impostos l'any que ve.
Vés a saber si aquest no és el nus de la qüestió.
Des de dins mateix, tant del catalanisme com del periodisme, a un servidor li dol profundament que Fèlix Millet els ho hagi posat tan fàcil.