Bunyols i mones

Els jubilats, a vegades, al carrer, barrinem sobre coses que veiem. Quan contemplem les obres, per exemple. O quan analitzem i critiquem dintre nostre els comportaments d'altra gent. O quan especulem en les possibles interpretacions dels lemes comercials.

És el cas dels bunyols i la mona de imatge. Segurament que els bunyols podrien ser "per la pau". I la mona, "de Quaresma", i bona part dels vianants ho miraria sense immutar-se. Especialment molta jovenalla, la qual no seria estrany que considerés la quaresma com el material amb què s'han fet els bunyols. Sense anar més lluny, en el mateix carrer de la pastisseria de la foto, davant d'un forn de pa, hi ha una pissarra anunciant bunyols de quaresma, pa de sègol, pa d'espelta.

Dic molta jovenalla perquè la ingnorància, no solament religiosa, sinó, també, del pòsit cultural és de pronòstic. Gràcies, en gran part, al descrèdit dels continguts humanístics a l'ensenyament i de la ignorància ja viscuda pels seus pares en el mateix sentit.

Si es fessin enquestes d'això, probablement molt poca gent relacionaria els bunyols de quaresma amb les privacions de les setmanes de preparació per a la Pasqua. I les mones, amb els regals en forma d'ous dels padrins de bateig als seus fillols, en haver-se acabat el període de les privacions quaresmals. I, encara menys, tant els bunyols com les mones, amb antigues tradicions gregues, jueves i musulmanes que, com tantes d'altres, els cristians van fer-se seves transformant-ne el sentit adaptant-lo al seu sistema de valors.

Així, dons, l'evolució cultural que aquests canvis implicaven mai no va ser fruit de la ignorància o de l'oblit dels significats, sinó de la inculturació practicada pel cristianisme dotant de sentit cristià les cultures ja existents. 

No és pas el cas de les restes diguem-ne gastronòmiques de les grans festivitats del llarg de l'any. En aquestes han desaparegut per a molta gent els referències religioses o, fins i tot, culturals. Mai com ara tantes tradicions havien romàs buidades de sentit per obra i gràcia d'interessos comercials.

Els temps canvien. Certament. El que caldria demostrar és si aquest canvi és produeix adequadament. Si enriqueix la societat o si l'empobreix.

Ideologia(es) dominant(s)

 

El caràcter presumptament invasor de la canya pot ser una bona metàfora de l'expansió d'idees quan aquestes esdevenen ideologia dominant. Les canyes ocupen marges de camins i recs,  com moltes ideologies se situen als marges de la societat. I encara que desapareguin temporalment, cada primavera reneixen vigoroses.

Les canyes, però, segueixen el procés que els ha conferit la natura. Les ideologies, en canvi, responen a una expansió massa sovint artificiosa, basada en la insistència d'afirmacions calculades, a partir d'interesos inconfessats. Uns interessos no sempre nets que es valen de la ignorància o de la poca capacitat crítica de bona part de la població. Una població que les assumeix amb una facilitat esfereïdora.

Els mitjans de comunicació, tant si informen com si entretenen, sovint són els vehicles de l'expansió de les idees i l'eina decisiva de la instauració de les ideologies en gran part de la societat. Ara bé, el problema no el constitueixen els mitjans de comunicació en si, sinó l'ús abusiu que moltes vegades en fan els qui els tenen a les mans o l'actitud acrítica de la gent que, o bé no té ni eines ni informacions suficients per formar-se criteris, o bé és víctima de la pròpia "mandra" de fer l'esforç de pensar. Aquest és el terreny idoni per convertir en dominants les ideologies, les quals n'haurien de tenir ben prou en ser senzillament ideologies.

A tot estirar podríem parlar d'ideologies compartides. Si són dominants no serveixen al creixement de les persones i de les societats, sinó que les persones i les societats n'esdevenen objectes i objectius fàcils de manipulació. Un dels indicadors més clars d'això és el de com generen la convicció que un problema determinat que preocupa als poderosos, i que aquests no poden resoldre, és un problema de tothom . No fa pas tants anys que això mateix es va veure clar amb la sida, per exemple.

També n'és un bon indicador el fet que un col·lectiu determinat, tot ell, sigui declarat culpable de tota mena de malversats. Els jueus en poden explicar moltes coses. O el gènere masculí en conjunt, en el cervell de certes feministes abrandades. Quantes injustícies no es deuen a tot això! Quant patiment s'hauria hagut d'evitar!

Com pot ser, sinó, l'expansió tan gran de la convicció que els dirigents de l'Església catòlica formen una mena de club de manipuladors, lladres i pederastes, com si de comportaments abusius no n'hi haguessin enlloc més? Faríem molt bé de repassar la grandiloqüència dels governants que van provocar els grans desastres a l'Europa de mitjan segle passat, o bé resseguir el comportament dels qui amunteguen grans fortunes en consells d'administració de grans empreses, o bé recuperar afirmacions de prohoms de l'esquerra dels anys seixanta sobre el tracte amb infants.

Que n'és de malèvol el despit d'aquells que esperaven complicitat i aval moral en els seus comporaments indecents! Qui sigui confrare que prengui la seva candela.