Els espectacles d'aquest dissabte, a moltes de les sales de plens dels ajuntaments han estat deplorables. Moltes vegades els acords "contra natura" que s'hi han materialitzat han portat al primer pla la mesquinesa i les obsessions de molts dels seus protagonistes amb el suport vergonyós dels seus correligionaris acrítics, complint tots el "deure" d'acatar els designis dels qui han decidit que el que importa és mantenir el poder i les prevendres corresponents, tot garantint uns pagues no gens menspreables.
Tot per al servei a la ciutadania, diuen. Però ¿quin servei pot fer l'afamat de poder aliant-se amb l'incoherent cínic que farà tot el possible per impedir que es dugui a terme la prioritat de treballar per la llibertat del país?
La mesquinesa de tot plegat aflora decisivament quan es diu una cosa i es fa la contrària, o quan es fan pactes secrets d'esquena a la gent que els ha fet confiança. És mesquí el capteniment d'argumentar que els de dretes i/o independentistes no poden governar, tot i estar tips, ells mateixos, de flirtejar, tant com poden, amb el poder i els poderosos i assegurar-se els seus llocs als consells d'administració de les grans empreses que xuclen tan com poden les butxaques dels qui necessiten els seus serveis. Aquesta és l'esquerra pura que s'entén d'amagat amb la dreta més aprofitada. Una dreta que, diguem-ho també, sovint es distingeix de l'esquerra solament amb el color del coll i els punys de la seva camisa de mudar. I molts silencis còmplices, també.
Pel que es veu la pugna dretes-esquerres és només teatre. L'interès per la vida de la gent i la llibertat del poble no els interesa gens ni mica.
L'espectacle de dissabte mostra, també, obsessions malaltisses. Els pactes "contra natura" sovint només s'expliquen per odis. Fins i tot personals, a jutjar per la mala bava amb què s'expressen especialment molts dels veterans dels partits, encarregats de mantenir vés a saber quina puresa ideològica.
I mentrestant, què? Al poble, que el donin.
