05 de juny 2011

Ascensió

Solem calibrar la grandesa de les persones per la donació que fan d’elles mateixes, per l’admiració que provoquen i pel contagi de la seva manera de viure. Sigui per la causa que sigui, qui es lliura i dedica la seva vida en profit aliè genera admiració i ganes d’imitació. Ho sabien els qui basaven les seves catequesis en explicar vides de sants. Llàstima que això es reduís tan sovint a col•leccions de cromos com les de les figures del futbol.


Amb tot, la donació d’un mateix, l’admiració i el contagi d’un estil de vida configuren un indicador ben vigent de la qualitat humana (i divina) de les persones. Aquesta és, justament , la trilogia que centra l’anomenat misteri pasqual, que ocupa la centralitat de la fe cristiana: pel lliurament de si mateix, Jesús va ser glorificat i va vessar el seu Esperit, a fi que molta gent pogués viure la seva vida. Aquests són els tres eixos de la Pasqua i, aquest diumenge, se’n commemora el segon, en la festa anomenada de l’Ascensió, centrada en l’admiració-glorificació del Crist.

El problema, però, per als seguidors de Jesús, ha estat, des de sempre, mantenir intacta aquesta trilogia i vèncer la temptació de donar valor, primordialment, a l’admiració (diguem-ne, sacralització) i deixar de banda o en segon terme, el testimoniatge. Aleshores, passa com en les taules de tres potes, que, quan en falla una, la taula no s’aguanta.

Efectivament, sense agraïment , no tenen sentit ni l’admiració ni les obres; sense admiració, l’agraïment esdevé ritualisme i les obres no passen de ser expressions d’orgull; i sense testimoniatge, la religió no és més que un conjunt de practiques buides, i blasmades seriosament, tant pels profetes de l’Antic Testament com pel mateix Jesús.

L’Evangeli de Mateu, en el seu capítol 25, dóna la clau de superació de la temptació de convertir el seguiment de Jesús en una religiositat buida: “Tot allò que fèieu a un d’aquests… a mi m’ho fèieu”. I “aquests” són els malalts, els forasters. els presoners… Són les persones en la seva humanitat. D’ací que, en el moment de la glorificació de Jesús, els deixebles fossin convidats a no quedar-se mirant enlaire i a retornar a la realitat humana.

Fet i fet, la historia bíblica és la de la constància amorosa d’un Déu compromès radicalment amb l’ésser humà. Ací, en la humanitat (la qual esdevé diàfana com més pobre és), hi ha el rostre, la identitat, de Déu. La fe cristiana es fonamenta en la convicció que Déu s’ha lliurat radicalment a la realitat humana, per això ha esdevingut digne d’admiració i model i estímul del seu estil de vida. No és darrere els núvols on hi ha la grandesa de Déu, és, sobretot, en el rostre dels pobres.

Publicat a Regió7, el dissabte 4 de juny de 2011
a la secció setmanal L'Evangeli