Hem de demanar a Espanya si ens considera poble o no

Atès que Espanya és signatària del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que completa el que la ONU havia aprovat el 1948 com a Declaració Universal dels Drets Humans, serà bo recordar-ho i recordar-los-ho.
Aquest pacte, en el seu article primer diu així: "Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.
Els estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides."
L'actitud i el comportament de l'estat espanyol, envers les aspiracions de Catalunya, són, de fet i clarament, o una negació arbitrària d'aquest dret, en contra dels seus compromisos adquirits internacionalment; o bé són la simple negació de la condició de poble al català.
En el primers cas estem davant de la negació de drets fonamentals i en el segon d'una colonització forçada.
La pregunta decisiva que cal fer solemnement a l'Estat espanyol és si considera poble o no el català.

El dit del proverbi xinès

Ada Colau, en l'acte de nomenament de nou membres d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català, celebrat ahir, fa fer notar l'absència de dones en les nominacions cinematogràfiques de for dels àmbits del maquillatge, el vestuari i interpretació i no en els àmbits de direcció, producció i guió. Deia "ara toca fer-ho visible".
Al mateix dia, a Madrid, en la inauguració de legislatura al congrés, la diputada de Podemos Carolina Bescansa feia exhibició materna amb el seu fill de sis mesos a l'escó, també per fer visible... Elles rai, tenen unes feines ben remunerades que els permeten dedicar-se al que vulguin en el moment que vulguin. No ho tenen pas tan bé la majoria invisible...
Efectivament, cal que tothom vegi els rastres de discriminació que hi ha en la societat. Ara bé, sovint els grans activistes de la igualtat es queden en "fer-ho visible" i no parlen del que no és visible, que, com es diu al Petit Príncep, l'essencial és el que no es veu.
Des d'aquesta perspectiva, segurament seria molt útil preguntar-se, per exemple, a què es veuen abocades a fer les noies "invisibles" en els seus anys de formació, o quines possibilitats de promoció tenen en el mon laboral. De fet, ningú (o ben poca gent) denuncia amb fermesa la diferència de sous entre homes i dones per la mateixa feina. Amb tot, l'essencial, a més de veure-ho i denunciar, cal posar-s'hi de valent.
La llàstima és que fins i tot tot la discriminació de la dona, que, com tota mena de discriminació ja és prou seriosa, s'usa sovint més com a reclam mediàtic per afavorir determinats interessos particulars que no pas per construir realment una societat més justa.

Se'ls estronca la mamella

Cada dia que passa, se m'aferma la convicció que els mesos que vénen seran distrets. Per una banda, a Madrid, ja reaccionen, fins i tot, abans que es produeixi qualsevol esdeveniment. De l'altra, els seus ministre i delegada, a la presa de possessió de Puigdemont, fan el ridícul, més i tot que la representació militar, que també hi era present i que va demostrar més educació que ells dos (tot i que algú, avui, ha fet notar que el militar estava molt pendent dels gestos o insinuacions del ministre).
Si, a tot això, hi afegim l'excusa de no tenir traductors per impedir que els nous senadors fessin servir el català en constituir-se el Senat i tantes i tantes coses que van succeint cada vegada més sovint, és fàcil deduir que el devenir immediat serà costerut, trist, distret i, per què no?, també interessant.
Crida l'atenció, però, que mai no aportin arguments que avalin el seu comportament. Deu ser que no en poden explicitar perquè se'ls veuria el llautó. I aquest llautó no deu pas ser cap altre que la por que la mamella se'ls estronqui.