Pel que es veu, l’estat de salut de la institució Església catòlica és preocupant. El passat dia 19 aquest diari explicava que els capellans són pocs i grans, i que no [s’]atrapen la feina. I dos dies després el full parroquial del Carme, per “cantar la canya” feia peticions-desitjos que tot fa pensar que, per ara, no passaran de ser això, desitjos.
Quan hi ha febre, hi ha malaltia. El descens d’assistents a missa, la poca tendència dels joves a entrar al seminari o a postulats i noviciats diversos, l’augment progressiu de l’edat mitjana dels capellans en actiu i el seu mateix silenci davant de fets o situacions eclesials inquietants són símptomes d’una malaltia que ja sembla crònica, de tant ajornar l’atenció a les causes autèntiques.
Podria ser que l’actuació sobre els símptomes dissimuli la malaltia veritable i que això confongui tant metges com malalts. Segurament, per això mateix, més d’un vol tapar, com sigui, els signes de crisi que sorgeixen, ara sí i ara també, lamentant constantment la davallada de vocacions, anant buscar reforços a fora per mantenir un nombre “digne” de clergues, reclamant l’abolició del celibat obligatori pels capellans, demanant l’accés de la dona als ministeris ordenats, apel·lant, ara sí, a la col·laboració dels laics (d’una manera que sembla, tot sigui dit, que es reclutin escolanets). I el fet és que la malaltia no es cura, tot i que podria ser que algunes d’aquestes coses ajudessin molt a fer un tractament eficaç de l’afectació.
Que [em] perdonin els metges especialistes de les coses espirituals, però hem de dir que aquestes teràpies revelen un mal diagnòstic. Aquesta malaltia té dos fronts d’infecció que cal atacar amb urgència: de cara enfora, el descrèdit social; i de cara endins, la desconfiança dels propis parroquians. En el fons són les dues cares d’una mateixa moneda. Tant des de dins com des de fora l’Església catòlica està pagant el preu dels seus flirtejos amb el poder i dels tics autoritaris que tant l’han apartada de la gent que, al cap i a la fi, configura tant la societat en general com les seves pròpies comunitats. L’antibiòtic té un nom: humilitat.
Quan hi ha febre, hi ha malaltia. El descens d’assistents a missa, la poca tendència dels joves a entrar al seminari o a postulats i noviciats diversos, l’augment progressiu de l’edat mitjana dels capellans en actiu i el seu mateix silenci davant de fets o situacions eclesials inquietants són símptomes d’una malaltia que ja sembla crònica, de tant ajornar l’atenció a les causes autèntiques.
Podria ser que l’actuació sobre els símptomes dissimuli la malaltia veritable i que això confongui tant metges com malalts. Segurament, per això mateix, més d’un vol tapar, com sigui, els signes de crisi que sorgeixen, ara sí i ara també, lamentant constantment la davallada de vocacions, anant buscar reforços a fora per mantenir un nombre “digne” de clergues, reclamant l’abolició del celibat obligatori pels capellans, demanant l’accés de la dona als ministeris ordenats, apel·lant, ara sí, a la col·laboració dels laics (d’una manera que sembla, tot sigui dit, que es reclutin escolanets). I el fet és que la malaltia no es cura, tot i que podria ser que algunes d’aquestes coses ajudessin molt a fer un tractament eficaç de l’afectació.
Que [em] perdonin els metges especialistes de les coses espirituals, però hem de dir que aquestes teràpies revelen un mal diagnòstic. Aquesta malaltia té dos fronts d’infecció que cal atacar amb urgència: de cara enfora, el descrèdit social; i de cara endins, la desconfiança dels propis parroquians. En el fons són les dues cares d’una mateixa moneda. Tant des de dins com des de fora l’Església catòlica està pagant el preu dels seus flirtejos amb el poder i dels tics autoritaris que tant l’han apartada de la gent que, al cap i a la fi, configura tant la societat en general com les seves pròpies comunitats. L’antibiòtic té un nom: humilitat.
Fortià Rovira, llicenciat en estudis eclesiàstics i en periodisme.
(Aquest article ha estat publicat per Regió7, el dissabte 2 de novembre de 2007. Els vermells són parts que els correctors del diari han suprimit sota el seu criteri i els claudàtors corresponen a afegits, també seus.)
