05 de novembre 2007

La malaltia de l'Església

Pel que es veu, l’estat de salut de la institució Església catòlica és preocupant. El passat dia 19 aquest diari explicava que els capellans són pocs i grans, i que no [s’]atrapen la feina. I dos dies després el full parroquial del Carme, per “cantar la canya” feia peticions-desitjos que tot fa pensar que, per ara, no passaran de ser això, desitjos.
Quan hi ha febre, hi ha malaltia. El descens d’assistents a missa, la poca tendència dels joves a entrar al seminari o a postulats i noviciats diversos, l’augment progressiu de l’edat mitjana dels capellans en actiu i el seu mateix silenci davant de fets o situacions eclesials inquietants són símptomes d’una malaltia que ja sembla crònica, de tant ajornar l’atenció a les causes autèntiques.
Podria ser que l’actuació sobre els símptomes dissimuli la malaltia veritable i que això confongui tant metges com malalts. Segurament, per això mateix, més d’un vol tapar, com sigui, els signes de crisi que sorgeixen, ara sí i ara també, lamentant constantment la davallada de vocacions, anant buscar reforços a fora per mantenir un nombre “digne” de clergues, reclamant l’abolició del celibat obligatori pels capellans, demanant l’accés de la dona als ministeris ordenats, apel·lant, ara sí, a la col·laboració dels laics (d’una manera que sembla, tot sigui dit, que es reclutin escolanets). I el fet és que la malaltia no es cura, tot i que podria ser que algunes d’aquestes coses ajudessin molt a fer un tractament eficaç de l’afectació.
Que [em] perdonin els metges especialistes de les coses espirituals, però hem de dir que aquestes teràpies revelen un mal diagnòstic. Aquesta malaltia té dos fronts d’infecció que cal atacar amb urgència: de cara enfora, el descrèdit social; i de cara endins, la desconfiança dels propis parroquians. En el fons són les dues cares d’una mateixa moneda. Tant des de dins com des de fora l’Església catòlica està pagant el preu dels seus flirtejos amb el poder i dels tics autoritaris que tant l’han apartada de la gent que, al cap i a la fi, configura tant la societat en general com les seves pròpies comunitats. L’antibiòtic té un nom: humilitat.

Fortià Rovira, llicenciat en estudis eclesiàstics i en periodisme.

(Aquest article ha estat publicat per Regió7, el dissabte 2 de novembre de 2007. Els vermells són parts que els correctors del diari han suprimit sota el seu criteri i els claudàtors corresponen a afegits, també seus.)

19 d’octubre 2007

Qüestió de números?

La passivitat dels "representants" de l'Església catòlica manresana ha permès que li fessin un gran gol. Gairebé ha esta un gol a pròpia porta. Avui, Regió7 dedicava les dues pàgines de tema del dia a l'elevada edat mitjana dels rectors de Manresa, al seu excés de feina i la necessitat d'anar a buscar capellans a fora i de donar més feina als laics. El gol en qüestió ha estat el de deixar que es presentessin el número, l'edat dels capellans i el número d'assistents a missa com els principals i quasi únics problemes de l'Església. L'única intervenció que ha pantat cara a la jugada una mica seriosament ha estat la col·laboració de Florenci Costa dient que la qüestió no és tan sols cosa de números, sinó de sentit.
Efectivament, la de la falta de vocacions, sembla ja la cançó de l'enfadós, com si la crisi sociològica de l'Església avui és degués a la reducció del nombre d'ordenacions. Siguem clars: segurament que, si féssim les operacions matemàtiques pertinents, dividint el número de misses dominicals pel número de capellans (no tan sols de rectors) amb salut que hi ha a l'arxiprestat de Manresa, probablement encara en sobrarien. Però aquest no és el problema, per més que el diari esmentat tiri dels tòpics i proclami que la crisi de l'Església manresana és qüestió de números. És, diguem-ho clar, qüestió de sentit, d'oferta seriosa, coherent i creïble de sentit de vida per a la gent d'avui dia. És qüestió de compromís real per vida humana de les persones reals que trepitgen els mateixos carrers que el clergat les poques vegades que surt de casa per compartir la vida, la festa, les alegries, les penes i les il·lusions de la gent normal i corrent. És qüestió de compromís real pels pobres. És qüestió de denunciar les injustícies i de distanciar-se de les dependències dels rics. És qüestió de vetllar molt si les actituds que es posen en joc són realment les de les Benaurances.
En un dia com el d'avui ha anat molt bé la coincidència del reportatge de Regió7 amb la conferència que el jesuïta granadí Juan Antonio Estrada ha pronunciat el vespre sobre "Laics, societat i Església". Els laics de què parlava Estrada no eren els escolanets que tans capellans somien tenir, la societat que descrivia era la que podria fermentar amb el llevat d'uns cristians que visquessin la vida del Crist, i l'Església que somiava era una comunitat autèntica que alimentava els seus membres laics convertits en veritables protagonistes de la construcció del Regne.

15 d’octubre 2007

Una malifeta

La presentació dels llibres Escletxes de realitat. Religions i revelació, del jesuïta Xavier Meloni, i El diàleg interreligiós, de Raimon Ribera, del dia 15 d'octubre a Manresa, va ser un cant a la Revelació com a base de la fe de les grans tradicions religioses i com a justificació del Diàleg Interreligiós. Hi havia acord en el fet que la Revelació és del mateix Déu; el desacord estava en si es tractava de diverses revelacions, segons l'àmbit cultural on s'havien produït. Sigui com sigui, semblava que els dos, diguem-ne, representants de la tradició catòlica que hi van parlar, l'esmentat Meloni i la mediàtica Sor Lucía Caram, estaven fent una malifeta, ateses la fredor institucional envers aquesta mena de diàleg i alguna insinuació dels ponents de l'acte. Com si se suposés que allò que deien no encaixava en els cànons de l'ortodoxia, a part que quedava clar que els qui sí havien entès la importància de la qüestió interreligiosa eren els polítics i no pas els propis especialistes de la religió tradicional a casa nosta. Déu n'hi do, oi?

12 d’octubre 2007

Discreció a Crist Rei

Curiosa fou la celebració del dia del Pilar (i/o de la Hispanidad per a qui sap qui) a Crist Rei, de Manresa, en l'inici de la celebració del cinquantenari del seu temple parroquial. L'ex-rector i bisbe Jaume Camprodon i el també ex-rector Fèlix Guàrdia hi exhortaren a la costància discreta i confiada dels creients en uns temps de crisi; i les seves paraules ressonaven a la nau d'un temple (expiatori, sigui dit de passada) dedicat a Crist Rei, tot un símbol del nacional-catolicisme dels anys cinquanta. Curiós i alliçonador: deu ser allò que Déu escriu recte en ratlles tortes.

20 d’agost 2007

Una gran passió per la Paraula

Malgrat que la implicació personal, per recorregut vital i per amistat, no sigui gaire bona companya periodística, no m’estic de dir que conèixer i tractar el Josep Maria Grané és una de les coses més grans que et pot passar a la vida. Em sembla, però, que el seu valor no era ni és tan sols personal, sinó que en ell, hi ha un exemple d’aquelles persones que fan petjada, discreta, però ferma. Em refereixo, al seu mestratge i acompanyament envers qui li demanava consell, suport i conhort; al bon humor sempre a punt de rebaixar les arestes de les coses; a la qualitat intel·lectual d’algú que va entendre que la seva vàlua (de la qual era perfectament conscient), no era res ni servia de res si no es posava al servei de la gent del seu entorn. Em consta un profund compromís del Josep M. pel seu país i per tot allò que li confereix identitat, especialment la llengua.
La Paraula ha estat la seva gran passió. La Paraula, en majúscula, i la paraula, en minúscula. Ell sabia molt bé que la paraula és allò que ens fa ser humans, i que el conreu de la mateixa ens humanitza, que no s’hi val a usar-la en va, perquè, en definitiva, seria com tirar terra a la pròpia teulada. Però una de les grans contribucions del Josep Maria a la cultura d’aquesta terra ha estat la de maldar sense cansar-se’n per ajudar a percebre el valor transcendent de la paraula humana, a entendre-la com a Paraula prenyada de sentit per als homes i dones d’avui i d’ací.
És en aquesta línia que es pot entendre la seva valuosa contribució a la traducció interconfessional de la Bíblia, de l’Associació Bíblica de Catalunya, l’Editorial Claret i les Societats Bíbliques Unides, entitats que en un esforç ecumènic ingent i tossut d’entesa entre cristians de diverses confessions, justament ara, estan culminant uns treballs començats a finals dels anys setanta. Precisament el director d’aquesta gran obra, Armand Puig i Tàrrech, explicava, el dia del funeral de Josep M. Grané, que la seva contribució havia estat “decisiva” per a la culminació d’una obra tan gran i de tant alta significació cultural i religiosa.
Som molts els qui tenim moltes coses per agrair-li. Som molts els qui sabem que, més enllà d’unes qualitats fàcilment perceptibles, en Josep Maria ha estat una persona de carn i ossos amiga de la gent de carn i ossos. Tant de bo fóssim molts, també, els qui tinguéssim, com ell, la gosadia de desemmascarar amb veu alta qualsevol intent d’aparentar perfeccions inexistents.



(Publicat a Regió7 d'Igualada, el 6/7/2007, i a Regió7 de Manresa, l'11/7/2007)

13 de febrer 2007

Eto'o

Aquesta vegada, potser, algun amic "futbolero", tindrà oportunitats per reflexionar i per, potser, dir-hi la seva.
Avui el jugador del Barça Samuel Eto'o ha perdut els papers. No resulta pas gens estrany si s'està una mica al cas de la seva trajectòria. Però l'episodi d'avui no deixa de ser interessant, més enllà dels exabruptes que ha llençat en les seves declaracions, arran de la seva negativa del diumenge a sortir a jugar quan l'entrenador li ho indicava, cinc minuts abans d'acabar el partit que el Barça jugava contra el Ràcing de Santander al Camp Nou. I, al final, m'he quedat sense saber perquè, després d'"escalfar" una bona estona, va negar-se a sortir a jugar.
Avui ha engegat el ventilador contra Ronaldinho, contra Sandro Rossell i contra el seu entrenador, d'una manera que un servidor ha tingut la impressió que parlava després que algú li hagués estat inflant el cap. Vés a saber qui. Vés a saber d'on.
Veient com van les coses, tot sembla una punyalada. De moment, ningú més que ell hi ha dit res significatiu, però goso pensar que l'afer i la mala bava supera en escreix el futbol estricte. Algú té algun pensament sobre el tema?

07 de febrer 2007

Mentida política

«"Efectes colaterals" (bombes que han petat on no tocava i que han produït víctimes entre la població civil); "servei d'informació" (centre d'espionatge); "regulació de la feina" (pla d'acomiadament laboral per tal d'aconseguir encara més beneficis); "preventori judicial" (presó); "països en vies de desenvolupament" (terres explotades, ara pel neocolonialisme); "el tema de l'habitatge" (l'especulació que fa impossible que la gent jove trobi on deixar-se caure per viure independent); "la presència americana a l'Iraq" (la guerra i l'ocupació d'un país)».
Aquesta perla és del professor de lingüística de la Universitat de Barcelona Jesús Tuson.
Fet i fet, això del llenguatge políticament correcte deu ser un intent de dissimular la mentida a base d'eufemismes. Per això mateix, tracatant-se d'una mentida que serveix per fer política, que se suposa que és l'art de teixir la convivència, l'eufemisme polític és una mentida més malèvola, perquè afegeix més mentida a la mentida. És una mentida amb alevosia, vaja.

06 de febrer 2007

Un agnòstic a la capella del Santíssim

¿S'imaginen els amics manresans el bisbe de Vic, revestit com a tal, acompanyat del rei d'Espanya, oficiant una missa, a la parròquia de la Mare de Déu de l'Esperança, del barri Mion-Puigberenguer de Manresa, per inaugurar el "grafitti" que engalana la seva entrada principal? En aquest cas la premsa, potser, no s'hauria fixat en si l'autor de les pintades era a missa o no, sinó que la notícia, d'acord amb el protocol periodístic més genuí, s'hauria situat en l'aproximació de les oficialitats a unes manifestacions, diguem-ne artístiques, que, fins ara, no han parat de subratllar els valors antisistema. ¿I si el "grafitti" s'hagués fet a la capella del Santíssim de la basílica de la Seu de la capital del Bages?
Almenys dues de les cròniques que es van fer el dia de la Candelera, sobre la inauguració de la decoració de la capella del Santíssim de la catedral de Mallorca, van subratllar el fet que l'autor de l'esmentada ornamentació, Miquel Barceló, ("un agnòstic declarat", deien) no havia assistit a la missa en coherència amb la seva posició ideològica, malgrat la presència dels reis d'Espanya i la solemnitat de l'acte, que havia congregat tres mil persones amb rigorosa invitació, cursada, qui sap, per l'Església dels pobres.
Segurament que la notícia s'hauria hagut de situar, més aviat, en la novetat que representava el fet que l'Església catòlica, en plena onada restauracionista, hagués acceptat que la inacabada capella de sant Pere de la seva catedral, que molts mallorquins anyoren tal com l'havien coneguda sempre, acollís la interpretació d'un artista agnòstic, del miracle dels pans i els peixos.
Algú, potser, em recordarà allò de què "Déu escriu en ratlles tortes" i jo no tindré altre remei que repetir que "pagant sant Pere canta".
Amb tot, no puc deixar de reconèixer el valor que, en el seu moment, van demostrar el bisbe Teodor Úbeda, el delegat diocesà del Patrimoni Pere Joan Llabrés, ja desapareguts, i també Joan Bestard, encarregat d'obres de la Seu, en apostar per la vàlua artística de Barceló desafiant aquella carrincloneria religiosa que ja va portar tants maldecaps a Juli II i Miquel Àngel quan aquest decorava la capella Sixtina.

05 de febrer 2007

Impostures

«(...) Enric Marco, fals deportat a un camp d'extermini nazi, (...) com sap molt bé tota la comunitat educativa, es va dedicar durant molts anys, a visitar escoles i instituts tot explicant com a experiència pròpia i viscuda una faula construïda per emocionar (ell en diu "conscienciar") els seus auditoris. Aquest impostor va ser descobert públicament el mes de maig de 2005 per l'historiador Benito Bermejo que, documents en mà, va destapar el muntatge de qui va ser president de l'entitat Amical de Mauthausen.
La diferència entre Marco i figures polítiques emblemàtiques com Manuel Fraga i Santiago Carrillo -per dir-ne dues de principals- és de judici i mirada nostra: el primer és castigat severament per fabricar-se una falsa vida i els segons, en canvi, són premiats per fer el mateix. La prova que Carrillo i Fraga gaudeixen d'una impunitat total és que segueixen defensant les seves veritables opinions sense amagar-se'n i sense que la societat els condemni per fer apologia de règims totalitaris i criminals. A finals de l'any 2005, Fraga va reiterar sense vergonya les bondats de la dictadura franquista en unes declaracions al diari italià "Corriere della Sera"; al cap de pocs dies, Carrillo elogiava, en una entrevista a "La Vanguardia", el desaparegut dictador romanès Ceaucescu, de qui afirmava, també sense vergonya, que no havia matat mai ningú. Fraga i Carrillo segueixen rebent incomptables homenatges públics per haver-nos portat la democràcia i per ser la quinta essència del consens polític intocable que va caure'ns al damunt a partir de 1975». Ho explicava, el març de l'any passat, el columnista de "La Vanguardia" i "El Temps" i, també, professor de la Universitat Ramon Llull Francesc-Marc Álvaro, al número 428 d'"Escola Catalana", per il·lustrar l'actitud de l'impostor, que, segons aquest mateix periodista, el diccionari defineix com a «persona que imposa els altres amb falses aparences» i «persona que cerca d'enganyar assumint un caràcter, un títol, etc., que no és el seu» i, també, «persona que fa falses imputacions».
A risc que se m'apliqui a mi mateix aquesta última definició per part de qui se senti al·ludit, goso preguntar: ¿Com haurem d'anomenar aquells que, bel·ligerants, surten al carrer per manifestar-se en contra de la via del diàleg per acabar la violència d'ETA, proclamant que ho fan per defensar la llibertat?