Forcades aporta raons bíbliques per la sobirania catalana

La monja Teresa Forcades ha aportat, textos del Nou i de l'Antic Testament, així com algun pensament de sant Tomàs d'Aquino, com a avals de la lluita sobiranista catalana. Aquest posicionament l'ha fet en el parlament que ha adreçat als integrants de la Marxa per la Independència, congregats aquest migdia a Montserrat.
Forcades ha partit del relat de la torre de Babel per dir que la diversitat humana havia estat establerta amb la finalitat que la humanitat busqui la unitat en la seva diversitat. Aquesta idea, segons ella, ve reafirmada en el Nou Testament, quan diu que la gent que escoltava els apòstols impulsats per l'Esperit Sant els sentia proclamar cadascú en la seva pròpia llengua les grandeses de Déu. A aquests peus bíblics, Forcades hi ha afegit que tot això ho va subratllar sant Tomàs d'Aquino quan explicava que la unitat només es pot obtenir a partir de la diversitat i no pas de la uniformitat.
Són d'agrair plantejaments com aquests, fets des de la perspectiva cristiana, amb el rigor, la coherència i la valentia d'una dona com la Teresa Forcades, que ja ha demostrat moltes vegades que no es mossega la llengua per dir allò que creu.
Segur que les seves paraules, han ajudat a pensar, no sols al seu públic incondicional, sinó també a tantes persones no pas creients, que eren a la plaça del monestir, aquest migdia de dissabte.

La deriva aconfessional dels moviments d'esplai eclesials

En dues vegades en poc temps hem debatut amb amics sobre la identitat confessional dels agrupaments de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi i dels centres del Moviment Infantil i Juvenil d'Acció Catòlica (MIJAC). Sembla que tant uns com altres dissimulen tant com poden els indicadors de la confessionalitat que els correspon per l'adscripció eclesial del seu ideari. I ací topem amb una mena de frau educatiu: formalment s'ofereix una acció educativa de to eclesial, però se n'exclou el seu principal ingredient.
No sol ser estrany sentir als caps o monitors d'aquests grups que el tema de la confessionalitat no és cosa seva, ni veure que les seves activitats no inclouen pràctiques religioses de cap mena. A més, els consiliaris, ara per ara, són els grans absents de la vida d'aquests grups, tot i que sovint, especialment el MIJAC, desenvolupi les seves activitats en espais parroquials.
Sembla com si els plantejaments dels responsables eclesials hagin renunciat a mantenir-hi el treball pastoral. És com si a l'Església interessessin més les pedres, les obres i la imatge mediàtica que no pas el treball de guiatge i ajut en els grups d'esplai en la seva dimensió educativa.
De totes maneres, aquest problema no és simplement conseqüència de la disminució del nombre de capellans. És, sobretot, fruit d'uns determinats plantejaments pastorals que no contemplen com cal el treball amb els joves i infants.
Tampoc no és qüestió de reincorporar determinades pràctiques religioses com a objectiu últim. Aquestes, en tot cas, han de ser expressió de la vida que es viu en el si dels grups. De fet, sense aquesta vida, no té sentit que hi hagi pràctiques. Ni tampoc no es tracta de fer declaracions de fe per les places i carrers. Es tracta d'animar amb l'espurna de la fe la vida compartida dels nois i noies que s'estan educant mútument en aquests grups.
Els plantejaments aconfessionals dels caps i monitors haurien de fer pensar molt als responsables pastorals que el problema s'origina, sobretot, amb l'abdicació dels responsables de la pastoral. Si això és així, de poc serviran les exigències formals de declaració pública de fe. Més aviat caldrà una revisió profunda de les prioritats pastorals i orientar-les decididament envers el creixement personal i comunitari de les persones, especialment els més joves i els seus animadors.

Mà esquerra i mà dreta

La personalització de la solidaritat (o de la caritat, tant se val) és un problema, i més en uns temps de crisi com els d'ara. Fet i fet, una de les grans consignes de l'Evangeli és l'exhortació a comportar-se de manera que «la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6, 2-4). Ve a ser una explicitació claríssima del valor de la discreció enfront de la temptació de vanaglòria, tant blasmada per Jesús de Natzaret en relació amb els dirigents (religiosos) del poble jueu.
La naturalesa humana té en la vanaglòria una de les manifestacions més fondes d'allò que anomenem "pecat original", del qual ha d'anar fent una bugada constant i, sobretot, propòsit d'esmena permanent.
Avui dia, doncs, el toc d'alerta de Jesús té més vigència que mai. Tothom qui faci introspecció sincera s'adonarà de com n'és de sibil·lina la temptació d'orgull i de com aquesta es disfressa sovint de generositat, de bondat, de justícia i de les actituds més nobles.
La necessitat de molts esdevé massa sovint esca de vanaglòria d'uns pocs. Ara els tocs de trompeta farisaics solen ser rodes de premsa i festivals de tota mena. El problema de tot això no està pas en les quantitats lliurades sinó en la qualitat. Una qualitat que converteix el gest solidari en una befa de la desgràcia de molts i de la perpetuació dels privilegis dels qui han oblidat, o no han sabut mai, que el principal objectiu (utòpic, pel que es veu) d'institucions com Càritas és el de desaparèixer per manca de necessitats.

Publicat al web de Càritas Manresa, el març de 2012.

Ves per on, no ens volen frustrats!

Ara resulta que els agents principals del que ells mateixos anomenen "frustració", sobretot per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la manifestació del 10J del 2010, són els qui argumenten que l'articulació de mobilitzacions independentistes com la del proper 11 de setembre no és bona perquè portaria, altra volta, a la "frustració" dels catalans.
Aquests que tant ens estimen són, en un primer lloc destacat, els germans de sang dels membres del Tribunal Constitucional que va retallar l'Estatut dels sainets, amb representació teatral dels líders de les quatre formacions principals del Parlament de Catalunya inclosa. Ells van ser els qui en van fer la demanda d'inconstitucionalitat. Ells són els qui fan tot el possible per deixar el català com una llengua residual. Ells, a més, es veuen capaços de dir que el que més interessa als catalans és la penúria econòmica dels últims anys. En realitat, dient que ens volen evitar una nova frustració, ens estan dient que som una mena de beneïts necessitats de la seva tutela.
Entre els qui ens volen estalviar frustació també hi ha els qui, al Parlament de Catalunya van fer un paper i a Madrid, on aleshores manaven els seus, en van fer un altre ("per obediència de vot", diuen). Aquests han quedat més retratats: callant com morts quan un dels seus líders antics va dir que a Madrid havien "cepillado" l'Estatut mostraven el seu grau de compromís democràtic en el si del seu poble. A més, quan un altre dels seus obre una mica la boca amb to sobiranista se li abraonen i li diuen de tot. Aquesta és la seva manera d'evitar frustracions al poble.
D'altra, a Catalunya, tenim la sort de tenir-hi manant els qui ara volen fer creure que la seva proposta de pacte fiscal no té intenció d'aigualir l'activitat sobiranista en forma de manifestació independentista. De fet, aquests estant donant la raó als germans del Tribunal Constitucional quan diuen que els que més interessa als catalans són els calés. Llàstima que no s'adonin que el poble vol ser i no sols tenir. El que passa és que ara, amb el que passa amb l'economia, queden més clares les intencions d'uns i altres. A part d'això, aquests ja són molt experts amb pactes: ¿qui no recorda la negociació amagada que el seu líder va fer a la Moncloa avenint-se a la primera retallada estatal de l'Estatut per tal que fos aprovat pel Congrés de Diputats?
Per sort, els qui porten la iniciativa pel proper 11 de setembre no són els partits. A aquests els cal fer molts actes de contrició, propòsits d'esmena i, sobretot, reciclatge en democràcia i servei al poble.