Decadència

L'estiu dóna per molt. I no sempre per a coses bones, com, per exemple, per a adonar-nos que estem en època de decadència. Com la de la caiguda de l'Imperi Romà, probablement. Tan sols cal fer una mica d'atenció als continguts radiofònics i, en bona part, televisius de gestió pública per veure en què fan servir els minuts i els diners.
Volen ser divertiments. De vegades ho són una mica, però generalment s'esforcen per trencar motlles... d'educació, d'urbanitat, de valors.
No es tracta, tan sols, d'adornar-se del llenguatge sovint barroer que s'hi utilitza (això ja ha passat a ser patrimoni de tot d'any). Es tracta de veure que l'elecció de temes i el seu tractament responen a una voluntat decididament poca-solta.
Segurament que més d'un i d'una dirà que l'estiu és època fluixa de notícies i que s'ha d'omplir el temps com es pot. Déu ser veritat, en part. Però això no justifica gens ni mica que els mitjans esdevinguin un gran aparador publicitari de divertiments ("exclusius", en diuen) reservats a aquells que no saben què fer dels diners per fer sominar (i adormir) aquells que han de fer mans i màniges per arribar a final de mes.
Tot això deu ser una cara més de la tònica de donar valor solament a allò que crida l'atenció, sense atendre al valor real del que sigui. En les tertúlies i debats això es tradueix en un combat on venç qui més crida. I és aquest el centre del problema, o el principi de la decadència. Una societat que perd de vista els valors o que els nega sense reflexió ni consens, només perquè sí, solament perquè són valors, s'ho ha de fer mirar i començar a buscar remeis per a ella mateixa. Mentre això perduri, aquesta societat avança vers la seva desaparició.