Encara que, a vegades, els sermons cristians hagin donat a
entendre que la pobresa és una virtut, el fet és que la pobresa, és a dir, la
manca d’allò que tothom necessita per a créixer com a persona, és una de les
cares més diàfanes de la injustícia, contra la qual s’adreça a Déu la primera
petició del Parenostre, la del nostre pa de cada dia.
La pobresa, l’escàndol de la pobresa, a l’Evangeli, esdevé el
centre i punt de partida de l’acció de Jesús, en ordre a sembrar les llavors
del Regne, en vistes a restituir la dignitat humana allà on hagi estat
ultratjada i negada. Fet i fet, el Regne, el món volgut per Déu, és el món on
tothom veu reconeguda i respectada la seva dignitat personal i la seva possibilitat
de realitzar-se plenament com a persona.
Els textos que es llegeixen a missa aquest diumenge presenten,
almenys, dues actituds contraposades davant d’un dels grans exponents del pecat
social que és la pobresa, en tant que negació sistemàtica de la dignitat
humana, en tantes i tantes persones que malviuen per la fam, la guerra, la
falta de recursos o l’espoliació dels recursos naturals del seu medi.
La primera lectura que hem sentit parla del sense sentit de la
vanitat, de l’exposició indecent de les propietats per la vanaglòria o per la
consolidació del poder. Parla, doncs, d’una mena d’autoadoració pseudoreligiosa
que reclama l’aclamació i la submissió de l’entorn. Una mena de religió
centrada en uns ídols inconsistents: la riquesa i el poder.
Sense anar més lluny, aquest divendres es van publicar els grans
beneficis de les grans entitats bancàries del nostre entorn i de les queixes
vehements d’alguns dels seus dirigents pels petits impostos que se’ls demanen
sobre els interessos que els paguen els usuaris de les seves entitats, molts
dels quals no arriben mai a final de mes. Vanitat i més vanitat.
Avui, també anirà bé que les comunitats cristianes reflexionem
tot això en ple estiu, en què la gent que malviu per la manca de recursos ha de
presenciar l’exhibició indecent de propostes de vacances o d’activitats
costosíssimes que eixamplen dolorosament les escandaloses desigualtats socials.
Vanitat i més vanitat.
D’altra banda a la lectura de l’envangeli que hem fet ara
mateix, s’hi proposa una actitud alternativa a la de l’autoglorificació
insultant: la de l’austeritat. Jesús, de fet, no es limita a blasmar la
vanitat, sinó que apunta molt més enllà i molt més a fons. En la seva
radicalitat i en la lluita per la dignificació de la gent pobra, proposa la
decisió lliure d’usar solament els béns necessaris per viure, permetent així
que les altres persones puguin disposar, també elles, dels béns que necessiten.
Això sí que és una virtut. No ho és la pobresa, sinó
l’austeritat generosa, en vistes a compartit els recursos per al creixement
personal de tothom. Es tracta, doncs, d’una austeritat generosa i solidària. I
afegiria discreta, perquè si no fos exercida en la discreció, ja deixaria de
ser virtut i seria vanitat i més vanitat.
D’aquesta dinàmica solidària, generosa i discreta n’ha de ser
signe i llavor el pa compartit de l’Eucaristia, en vistes a la costrucció del
Regne de Déu que tenim encomanada.
