02 de novembre 2006

Discreció o mala bava?

L'endemà de la jornada electoral, en plena ressaca de resultats i especulacions, goso fer una pregunta que potser no té resposta fàcil, o sí? Què és el que realment no es diu de tot plegat? Aquesta és la qüestió. Pel que es veu, ja fa molt de temps que la política consisteix a parlar en secret dels grans temes i declarar, només, el que convé. I més d'una vegada, un es queda amb la impressió que el contingut de les converses és de molt més calat que el que s'ha fet saber. Ja sé que tothom hi té dret, a parlar amb discreció i fins i tot en secret, però ningú no té dret a enganyar.
És curiós, per exemple, que, malgrat la monumental retallada final a l'Estatut de Catalunya, cap dels dos protagonistes del pacte Mas-Zapatero no hagi dit ni piu dels termes de seu acord. Tampoc no deixa de ser remarcable el silenci quasi absolut de quasi tots els protagonistes de l'última campanya electoral sobre el viatge de Carod a Perpinyà, un silenci que, junt amb l'anomenat "procés de pau" a Euskadi, podria confirmar que aquell viatge va ser un viatge d'Estat.
Tal com van les coses i com deia Milián Mestre anit en la tertúlia de can Puigbò, no seria d'estranyar de veure Mas president i Antoni Castells, conseller en cap. Aleshores, potser, estaríem davant d'una conseqüència de la reunió secreta de la Moncloa. El que no em sé imaginar és què en faran d'en Carod i d'en Montilla si la política de peix al cove tiran endavant. Una altra vegada, el dilema entre el cor i la butxaca. I, no ens enganyem, en aquests casos sol guanyar sempre la butxaca.

25 de setembre 2006

Llavor de dictadura

Molts dels qui regeixen els destins de país van passar la seva joventut primerenca fent accions i projectes al si de moviments escoltes, esplais diversos i/o especialitzats, sovint confessionals, que es movien en base a uns principis definits i definitoris.
Com que l'escola com a tal no acabava de reeixir en la proposta d'uns models de persona, aquests moviments, entre ells els Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi, el MIJAC, el Servei de Colònies de Vacances, maldaven per mantenir diàfana la proposta en la convicció de la utilitat d'una tal definició.
Però, amb el temps, aquella jovenalla ara dirigent, ha vist com els caps que els han succeït no gosen plantejar amb claredat segons quins principis, segurament per por a no ser "políticament correctes". Per exemple, ara que s'estan fent reunions de pares en el sí d'aquests moviments, és fàcil de trobar-se amb caps que, en plantejar les línies definitòries del moviment, es veuen en la necessitat de matisar que el tema fe que defineix l'escoltisme confessional "no té res a veure amb la Religió", sinó en un conreu de l'esperit en què tothom s'hi pot sentir còmode. Tampoc no és estrany que un grup de MIJAC es passi anys i panys dient-se que la A i la C de la denominació del seu moviment són una herència del passat que a ells no els afecta. Tot plegat retrata una indefinició pràctica que pot resultar molt perillosa per la societat mateixa.
De la mateixa manera que els principis d'abans van forjar conciències i actituds i conviccions democràtiques de respecte i tolerància, la indefínició pot ser llavor de dictadura. Es a dir, la manca de definició del camp de joc, pot portar i, de fet porta, a l'intent de marcar el camp pel propi compte imposant les regles als altres, d'una manera unilateral.

22 de setembre 2006

Mama, por!

Ja era hora! Després de vint-i-cinc anys s'ha produït un acord, en virtut del qual l'Estat deixarà d'ajudar directament l'Església catòlica. A partir de l'any vinent s'haurà d'espavilar per ella mateixa amb les aportacions dels seus membres i simpatitzants, a través de la desgravació per la declaració de la renda o per donatius.
Sóc dels qui pensen que amb això l'Església hi guanya en autenticitat, en llibertat i en credibilitat. Aquesta nova situació ajuda els membres de la mateixa Església a traduir en gestos concrets la seva pertineça eclesial i a no tenir tan fàcil el recurs de resoldre-la amb paraules i aparences. D'altra banda, la llibertat de la mateixa Església queda reforçada en no haver d'esperar si arriba o no el taló. I la credibilitat li vindrà per l'anul·lació de la sospita permanent de viure dels privilegis.
Ara bé, es tracta, segurament, d'un pacte no tan sols de diners. Un servidor ho pensa per la guerra sorda que protagonitzen últimament l'Estat i l'Conferència Episcopal Espanyola. I, si el nas no m'enganya, ensumo que l'ensenyament (la concreció de la LOE) hi té molt a veure.
Ah que no saps, amic lector, per on discorren els camins de la concreció de la LOE? Pels de l'ensenyament de la Religió i l'estatus dels mestres i professors de Religió! Ni més ni menys.

21 de setembre 2006

El de Religió, el professor desemparat

Vols un exemple de desempar institucionalitzat? Analitza la situació del professorat de Religió a l'interior del sistema educatiu en la xarxa pública.
Cada any la mateixa, i en fa molts que dura. Constantment a mercè de l'heroïcitat exigida a la jovenalla i a les seves famílies a l'hora d'escollir aquesta matèria, en un ambient més aviat fred sinó hostil davant del fet religiós. Amb la precarietat laboral de qui, ni que ho digui una llei orgànica com la d'educació (LOE) actual, no pot pensar en el caràcter indefinit de la seva contractació ni que faci més de vint-i-cinc anys que està treballant per la mateixa empresa: l'Administració. Amb la hostilitat manifesta envers l'estabilitat real d'aquest professorat per part d'una part significativa de la jerarquia eclesiàstica que té por de perdre'n el control i la complicitat dels governs, que apliquen la política de l'estruç i del qui dia passa any empeny. Amb el joc brut de companys del mateix col·lectiu professional que, per la via del "divideix i venceràs", no dubten a fer gestions que comprometen greument les legítimes aspiracions d'aquests docents tan maltractats. A part, és clar, de la no gens rara hostilitat ideològica, més o menys manifesta, de molts docents d'altres matèries que no ajuda gens a corregir la situació. I no parlem de les manques de respecte de la que sovint són víctimes a causa de la seva condició de professors de Religió, per part de força alumnes.
Sembla que aquest estat de les coses justifica de llarg que es reclami a qui pertoqui (administració, episcopat, docents, famílies...) l'exigència moral de resoldre aquestes qüestions, per pur deure de la justícia que tant proclama tothom, tant els qui exhibeixen posicionaments humanistes com els que enarboren la bandera de la fe.

15 de setembre 2006

La vacuna del fanatisme

El discurs papal de dimarts a Ratisbona, avui, divendres, encara porta cua. A certes mesquites han encès els ànims de les masses assedegades d'excuses per prorrogar la contesa contra els cristians.
Això només es pot entendre a partir de la ignorància, que alimenta el fanatisme per la via de l'emoció, talment una metxa infal·lible.
Efectivament, les masses fanàtiques que protesten per la remarca de Benet XVI sobre la justificació religiosa de la violència, semblen més portades per l'encegament emotiu que per la reflexió serena. Algú diu que tot això pot derivar en un conflicte semblant al de les caricatures de Mahoma, se'n recorden?
De totes maneres, certs sectors de cristians saben força del mateix. La història, fins i tot la recent, no es cansa de testimoniar-ho. I la ignorància n'és sempre l'esca.
Com és, doncs, que els prohoms de la cultura occidentals que guien (?) els nostres destins s'entestin, tossudament, a bandejar de l'ensenyament, per exemple, el fet religiós i les seves diverses manifestacions? Per què no administren els coneixements, que són l'única vacuna eficaç contra tota mena de fanatisme?

12 de setembre 2006

Bé pel papa!

Llegeixo avui, a El País que el papa ha donat una lliçó de diàleg fe-cultura, a la universitat de Ratisbona on havia estat professor de Dogmàtica i vice-rector. La crònica de l'esdeveniment detallava força el retret papal envers els excessos de certs grups islàmics en l'argumentació religiosa del seu ús de la violència i de la tendència a imposar la religió per la força.
Bé pel papa! De totes maneres encara estaria més bé si en aquesta lliçó també hagués posat sordina a les veus eclesiàstiques més properes, al cor mateix de la societat occidental, que reivindiquen a crits el retorn del nacionalcatolicisme.

11 de setembre 2006

Rituals de l'Onze de Setembre

Quan les festes són més institucionals que populars, fan olor de resclosit. Sembla sempre que el discurs que s'hi genera ha d'estar més d'acord amb el color dels qui manen i prou. Tot això ve a tomb perquè aquest onze de setembre he presenciat dos moments "mediàtics" en la televisió i la ràdio nacionals de Catalunya respectivament que donen fe del que encapçala aquestes ratlles i, alhora, són exemple d'una mena d'esquizofrènia dominant.
El primer exemple és el de la interpretació de "Els Segadors" al parc de la Ciutadella aquest matí, a càrrec de l'Escolania de Montserrat. El presentador en argumentar la participació de l'escolania ha hagut de matisar l'evidència: més enllà de les creences personals, Montserrat és un símbol de Catalunya. Que hi ha algú que ho dubta? O és que a algú li fan nosa les creences personals que s'hi vinculen? Les paraules del presentador sonaven com si digués que, malgrat les creences, Montserrat és un símbol...
Al vespre, per Catalunya Ràdio, amb la pretenció de distreure, en un programa de l'Isma Prados, el de la cuina senzilla, titulat "Ni carn ni peix", un col·laborador, el cantant Quim Vila, hi parlava amb to de burla dels rituals dels diumenges, entre els quals la missa, l'anar a combregar... En aquest cas només una cosa: com es pot pretenir ser veritablement lliure i construir un país lliure deixant de banda el respecte?

09 de setembre 2006

No som res

Amic o amiga.
Rep la més cordial salutació de qui avui comença a posar algunes de les seves reflexions a la consideració de qui les vulgui llegir. M'adono que no és pas gens senzill de decidir de fer-ho. Per pudor, potser. Per modèstia? Vés a saber. Qui inicialment pensava que ho havia de representar gaire esforç ha d'arribar a la conclusió que, ben mirat, no som res o, més ben dit: no som tant com sovint ens pensem.
De fet, arribar a la conclusió que els propis pensaments poden ser útils a algú i destinar una part del teu temps a ordenar les idees i escriure-les ja es un acte de generositat remarcable i una victòria sobre l'egoisme estèril de tancar-se a qualsevol possibilitat de contactar amb altra gent i, potser, deixar que aquesta altra gent esperoni el teu interior per camins insospitats i plens de possibilitats de creixement i d'enriquiment personal.
Això sol ja és una molt bona raó per exercitar la gimnàstica digital en bé de la salut, tant d'un mateix com de l'entorn.