Parlem d'humiliat

La humilitat, virtut o valor segons l'òptica ideològica amb què es miri, és com una espasa de dos talls. Tant pot ser una gran factor de canonització com un component necessari de la més gran corrupció o de l'orgull més infame.
No és pas gens fàcil d'identificar quin dels dos continguts s'amaga rere el comportament de les persones presumptament humils. Però hi ha alguns identificadors que poden ajudar a aclarir una mica les coses. Vegem-ne alguns:
La proximitat del presumpte humil amb els rics i poderosos esdevé sovint la façana que amaga interessos gens humils.
La gesticulació excessiva i la manca de discressió delaten, segur, la humilitat falsa.
L'adulació desvergonida és un altre dels senyals de falsedat de la façana.
Tampoc no ajuda gaire als suposats humils el blasme sistemàtic que practiquen els qui no reconeixen mai la bona voluntat dels qui els critiquen.
D'altra banda, crida l'atenció la facilitat amb què es qualifica d'humil algú i la gran dificultat qua tenim a l'hora de definir aquest valor (o virtut, diguem-ho com vulguem).
El tema no és pas gens banal. El valor el reconeixem a partir dels comportaments, els quals podrien ser, simplement, fingits i apresos en qualsevol escola de teatre.
En aquest sentit, pot anar bé recordar l'arrel etimològica de la paraula humil, en el mot llatí "humus", que vol dir terra, sòl, perquè porta a comprendre-la com l'actitud d'aquell que es reconeix i es capté tal com és, en la seva pròpia realitat.
Hi escau, doncs, la recomanació evangèlica d'obrar sempre amb discreció, sense que la mà esquerra sàpiga què fa la dreta.
En un temps com els d'ara, paradís dels aprofitats, que han nodrit el seu ego fent i exhibint obres de caritat, pot anar bé una reflexió fonda sobre aquesta virtut, mirant de defugir la temptació acusatòria i procurant prendre al via de l'autocrítica i l'honestedat.
Aquest exercici segur ajudarà a regenerar el nostre àmbit social per la via de l'exemple que és la via més eficaç per aconseguir-ho.

Sastres d'estelada

Aquest matí, al centre de Manresa, una munió de "sastres" i "modistes" han confeccionat una gran estelada humana. Els de casa hi érem tots, amb amics i amigues amb qui compartim l'anhel de llibertat per al nostre país i unes quantes hores del treball de confecció d'una història que ha d'acabar feliçment, la de l'alliberament de Catalunya.
Érem gent de diverses procedències del  Bages. El groc i el vermell tenyien la plaça de Crist Rei d'un to il·lusionat i festiu. Gens de mala bava. I una consigna clara: voler la independència no significa, de cap manera, que algú no pugui sentir-se espanyol i voler la independència de Catalunya, cosa que, ben mirat, té sentit. Si visc a França, com deia el Toni Albà, i sóc respectuós, voldré la llibertat dels francesos, sense deixar de sentir-me català i, vivint com visc allí, miraré de comportar-me tant com pugui com un ciutadà francès.
Avui, aquest matí hem après coses imporants i això fa que estiguem agraïts a aquella munió de gent que reafirmava la voluntat de ser i viure en llibertat.
Som i podem ser un petit gran país. Detalls com aquests ja són arguments definitius de la nostra voluntat de ser estat i, així, responsables del nostre destí.