Un servidor estava temptat de titular aquestes ratlles amb aquella dita que diu que "de porc i de senyor se n'ha de venir de mena", però finalment ha pensat que portaria a una confusa identificació de qui és el porc i el senyor. Finalment, un servidor ha optat per la referència prototípica de Rusiñol, considerant que la seva relació amb el que hom vol dir és més ajustada.
Anem al gra. Des que es va destapar el tema del desfalç del Palau que cada dia obre els noticiaris catalans, tant molts periodistes com molts polítics, en una sinèrgia evident, designen com a "senyor Millet" el protagonista d'uns fets més que lamentables relacionats amb el Palau de la Muísica catalana i l'Orfeó Català.
El fet és que una insistència tan general en determinats mitjans de comunicació i també en molts polítics, en una sintonia remarcable, fàcilment pot portar a pensar que la qualificació de "senyor" del ja expresident d'una institució referent com la del Palau de la Música, no té res de casual. En periodisme, ni els titulars ni les reiteracions mai no són casuals, sempre són fruits de reflexió acurada.
I, en darrer terme, ¿què cal pensar del degoteig incessant de novetats referides al cas, si no és una dilatació deliberada de l'escàndol conseqüent? ¿És casual la coincidència de criteris polítics dels mitjans públics i privats que obren dia si i dia també amb les novetats esmentades?
Al darrere hi ha fortor de socarrim. Sembla que el "senyor Millet" és, avui, el senyor Esteve d'ara: un prototipus. De què? Doncs d'un determinat tipus de català, que tant pot ser dirigent del Palau, com de la Sagrada Família o elaborador de cava, o, potser, botiguer de l'eixample o propietari d'una petita empresa. Català de cultura catalana. Prototipus, al capdevall, d'aquells a qui apujaran els impostos l'any que ve.
Vés a saber si aquest no és el nus de la qüestió.
Des de dins mateix, tant del catalanisme com del periodisme, a un servidor li dol profundament que Fèlix Millet els ho hagi posat tan fàcil.
25 d’octubre 2009
15 d’octubre 2009
El nom de les vacances
El dia 7 d'octubre va tenir lloc una reunió històrica del Consell Escolar de Catalunya. Va decidir demanar el canvi de nom de les vacances de Nadal per "Vacances d'hivern" i el de les vacances de Setmana Santa per "Vacances de primavera". Heus ací el nivell cultural d'aquesta institució mantinguda amb els diners de tots.
Aquesta, segons sembla, és una de les grans preocupacions dels ciutadans que paguen els seus impostos per sufragar una adequada atenció educativa. I no se n'ha sentit a dir gaire res.
Ja està bé, no? I llavors diran que els principis que regeixen la gestió educativa no són de caire ideològic, més aviat "anti" que res més.
Qui ha atorgat a aquesta gent el dret de decidir com s'anomena allò que ja té un nom? Com els anomena la gent aquests períodes de temps? Tant de mal fa sentir la paraula "Nadal" o l'expressió "Setmana Santa"? Sembla allò que li passa al Satanàs dels Pastorets d'en Folch i Torras.
De fet, hi ha qui diu que no creu en els dimonis, però se'ls inventa. Més ben dit, si "diable", en sentit literal, vol dir "aquell qui distreu" de l'orientació deguda, ¿no serà que el diable s'ha instal·lat en l'òrgan públic que ha de ser garant de la idoneïtat educativa de casa nostra?
Aquesta, segons sembla, és una de les grans preocupacions dels ciutadans que paguen els seus impostos per sufragar una adequada atenció educativa. I no se n'ha sentit a dir gaire res.
Ja està bé, no? I llavors diran que els principis que regeixen la gestió educativa no són de caire ideològic, més aviat "anti" que res més.
Qui ha atorgat a aquesta gent el dret de decidir com s'anomena allò que ja té un nom? Com els anomena la gent aquests períodes de temps? Tant de mal fa sentir la paraula "Nadal" o l'expressió "Setmana Santa"? Sembla allò que li passa al Satanàs dels Pastorets d'en Folch i Torras.
De fet, hi ha qui diu que no creu en els dimonis, però se'ls inventa. Més ben dit, si "diable", en sentit literal, vol dir "aquell qui distreu" de l'orientació deguda, ¿no serà que el diable s'ha instal·lat en l'òrgan públic que ha de ser garant de la idoneïtat educativa de casa nostra?
06 d’octubre 2009
Religió a l'escola
Tart o d'hora el tema de la Religió a l'escola tornarà a les pàgines dels diaris. Perquè no és, encara, un tema resolt. Perquè, malgrat que molts dirigents escolars ja fa anys que ignoren aquest tema i el desacrediten tant com poden, cada any moltes famílies s'ho plantegen, per exemple, a segon de primària, quan pensen que han de posar fil a l'agulla de la primera comunió dels seus fills. Perquè, de fet, la nostra cultura és la que és i la religió n'és un component essencial, agradi o no. Perquè els nois i noies arriben als estudis superiors amb unes llacunes de cultura general importants, pel que fa la identificació i interpretació de dades, fets i situacions. L'analfabetisme funcional de ja més d'una generació la fa incapaç d'entendre bona part de la cultura en àmbits ben diversos, des de la literatura a l'art, passant per qualsevol racó de país on la petja el fet religiós és ben present.
La setmana passada, en una reunió de pares d'infants de segon de primària, una mare va plantejar aquest tema i la resposta dels mestres va ser que aquest tema no es contempla, que n'hi farien si hi havia un nombre prou significatiu de famílies que ho demanessin, que és una cosa de la família, que vès si els musulmans demanessin per fer la seva: quin problema per organitzar-ho!, que no hi ha dret de separar els nens per raó de la religió.
Ara bé, de la necessitat de treballar els continguts culturals d'ordre religiós, només se'n va parlar en relació a les tradicions, com si el valor dels elements religiosos de la cultura es tanquessin a l'àmbit del folklore i a la sagristia.
Tanmateix resulta que molta gent, en aquest país, ha tingut i té el referent religiós com a important i bàsic, encara que sigui per reaccionar-hi en contra. Que, desgraciadament, moltes persones hi han hagut de patir molt per uns plantejaments (religiosos i polítics) no gens respectuosos per la dignitat humana (sobretot envers les dones) i per molts abusos de tot tipus per part de nombrosos eclesiàstics dedicats, sovint, a flirtejar amb el poder, consentint que bona part de la població es mantingués en l'analfabetisme cultural que els afavorís la perpetuació del seu status. Em aquest context, però, no oblido pas la presència meritòria de les escoles parroquials i de religiosos que feien el que podien per instruir i dotar d'eines culturals a la gent de les classes menys afavorides (almenys aquesta era la seva raó de ser, segons els seus fundadors), encara que sovint la mesquinesa de les èlits les posès al servei dels poderosos.
Per tot això i per moltes altres coses, aquesta qüestió no es pot tractar frívolament, ni es pot deixar de banda. I menys actuar amb prejudicis.
La setmana passada, en una reunió de pares d'infants de segon de primària, una mare va plantejar aquest tema i la resposta dels mestres va ser que aquest tema no es contempla, que n'hi farien si hi havia un nombre prou significatiu de famílies que ho demanessin, que és una cosa de la família, que vès si els musulmans demanessin per fer la seva: quin problema per organitzar-ho!, que no hi ha dret de separar els nens per raó de la religió.
Ara bé, de la necessitat de treballar els continguts culturals d'ordre religiós, només se'n va parlar en relació a les tradicions, com si el valor dels elements religiosos de la cultura es tanquessin a l'àmbit del folklore i a la sagristia.
Tanmateix resulta que molta gent, en aquest país, ha tingut i té el referent religiós com a important i bàsic, encara que sigui per reaccionar-hi en contra. Que, desgraciadament, moltes persones hi han hagut de patir molt per uns plantejaments (religiosos i polítics) no gens respectuosos per la dignitat humana (sobretot envers les dones) i per molts abusos de tot tipus per part de nombrosos eclesiàstics dedicats, sovint, a flirtejar amb el poder, consentint que bona part de la població es mantingués en l'analfabetisme cultural que els afavorís la perpetuació del seu status. Em aquest context, però, no oblido pas la presència meritòria de les escoles parroquials i de religiosos que feien el que podien per instruir i dotar d'eines culturals a la gent de les classes menys afavorides (almenys aquesta era la seva raó de ser, segons els seus fundadors), encara que sovint la mesquinesa de les èlits les posès al servei dels poderosos.
Per tot això i per moltes altres coses, aquesta qüestió no es pot tractar frívolament, ni es pot deixar de banda. I menys actuar amb prejudicis.
02 de juny 2009
Gladiadors
Abans d'ahir al vespre TV3 va emetre un vídeo que Guardiola va passar als jugadors del Barça abans de la final de la Champions a Roma. Per la propaganda que en van fer semblava que aquell vídeo hagués obrat el miracle. Una mostra més del pretès poder omnipotent de la televisió i de tots els seus succedanis.
Tanmateix els partits mai no es guanyen sense entrenament, esforç i treball d'equip. Almenys això és el que ven Guardiola fent gala de la seva cultureta. Amb tot, sobta que un home culte com ell, utilitzés aquest recurs per refermar les conviccions dels seus jugadors.
Ell havia de saber quin era el paper dels gladiadors en la Roma antiga. Eren esclaus al servei dels rics, ni més ni menys. Molt populars, això sí, però esclaus al capdavall. Els patricis compraven els més bons i els mantenien per ostentar el seu poder i riquesa en festes assenyadades, fins i tot en els jocs funeraris, enardint les il·lusions de la gent que presenciava les seves lluites i sovint reclamava la mort dels vençuts.
Allò que se'ns ha venut com una estratègia exitosa, potser és una mostra de misèria. Els jugadors de futbol, a hores d'ara, són una mercaderia al servei dels interessos dels rics, els quals, sovint, no tenen escrúpols per utilitzar-los com els plagui. En aquest cas, l'entrenador del Barça pot haver fet el joc ingènuament a una ideologia dominant basada en la idea que el fi justifica els mitjans, encara que això signifiqui no tenir per gaire res els jugadors, els quals, si és que es veritat que es van motivar tant per les imatges que els van servir, potser demostren que, drogues, n'hi ha d'altres que no les perseguides per la justícia.
Tanmateix els partits mai no es guanyen sense entrenament, esforç i treball d'equip. Almenys això és el que ven Guardiola fent gala de la seva cultureta. Amb tot, sobta que un home culte com ell, utilitzés aquest recurs per refermar les conviccions dels seus jugadors.
Ell havia de saber quin era el paper dels gladiadors en la Roma antiga. Eren esclaus al servei dels rics, ni més ni menys. Molt populars, això sí, però esclaus al capdavall. Els patricis compraven els més bons i els mantenien per ostentar el seu poder i riquesa en festes assenyadades, fins i tot en els jocs funeraris, enardint les il·lusions de la gent que presenciava les seves lluites i sovint reclamava la mort dels vençuts.
Allò que se'ns ha venut com una estratègia exitosa, potser és una mostra de misèria. Els jugadors de futbol, a hores d'ara, són una mercaderia al servei dels interessos dels rics, els quals, sovint, no tenen escrúpols per utilitzar-los com els plagui. En aquest cas, l'entrenador del Barça pot haver fet el joc ingènuament a una ideologia dominant basada en la idea que el fi justifica els mitjans, encara que això signifiqui no tenir per gaire res els jugadors, els quals, si és que es veritat que es van motivar tant per les imatges que els van servir, potser demostren que, drogues, n'hi ha d'altres que no les perseguides per la justícia.
30 de maig 2009
Cincogesma
Ja fa uns quants anys que la gent hauria entès que parlar de Cincogesma era parlar d’una de les festes assenyalades del calendari cristià, tot i que molts l’haurien confosa amb l’Ascensió, una altra festa assenyalada. Avui dia quasi ningú la relacionaria amb el que els cristians anomenem “Pascua granada” o “Pentecosta”. Els temps canvien i també la percepció i la vivència de les coses.
Malauradament no és tan sols qüestió de l’evolució del llenguatge, sinó que això afecta també al sentit i a la valoració de molts conceptes cristians o religiosos en general que configuren i organitzen, encara, la vida social. I això sí que és de lamentar, perquè representa un empobriment seriós del bagatge cultural de la nostra gent.
En efecte, ara ni “Cincogesma” ni “Pentecosta” no diuen gaire res a ningú, i tampoc l’expressió “Esperit Sant”, que està al centre del sentit d’aquesta festa cristiana, la qual representa la culminació dels cinquanta dies que l’Església dedica a celebrar la Pascua. Es tracta , de fet, de la commemoració del lliurament de l’Esperit de Déu als deixebles de Jesús, als qui cregueren el ell i als qui creuen en ell.
Amb tot, encara gràcies que l’epítet “Sant” hagi evitat que el cristianisme esdevingués una mena d’espiritisme esotèric i llastimós, com els que pul•lulen en el nostre entorn cultural, auspiciats per uns mitjans de comunicació pendents, sobretot, del rendiment econòmic i del divertiment de la població.
Les celebracions dominicals d’aquest diumenge centraran, doncs, l’atenció de la gent que hi participi en la presència i acció de l’Esperit Sant en la comunitat cristiana. Aquesta comunitat de creients es reconeix animada per l’alè de Crist, per l’impuls vital lliurat expressament per qui li confiava la missió de continuar la construcció del Regne de Déu que ell mateix havia començat.
Per als creients cristians, l’Esperit Sant converteix la comunitat i els seus membres en cos de Crist, en agents del Regne, amb la missió de fer el bé, per tal que el món vagi esdevenint allò que Déu vol; aquell món que Jesús mateix havia començat a bastir i que els seus seguidors anomenen Regne de Déu.
(Publicat a Regió7 el 30 de maig de 2009)
Malauradament no és tan sols qüestió de l’evolució del llenguatge, sinó que això afecta també al sentit i a la valoració de molts conceptes cristians o religiosos en general que configuren i organitzen, encara, la vida social. I això sí que és de lamentar, perquè representa un empobriment seriós del bagatge cultural de la nostra gent.
En efecte, ara ni “Cincogesma” ni “Pentecosta” no diuen gaire res a ningú, i tampoc l’expressió “Esperit Sant”, que està al centre del sentit d’aquesta festa cristiana, la qual representa la culminació dels cinquanta dies que l’Església dedica a celebrar la Pascua. Es tracta , de fet, de la commemoració del lliurament de l’Esperit de Déu als deixebles de Jesús, als qui cregueren el ell i als qui creuen en ell.
Amb tot, encara gràcies que l’epítet “Sant” hagi evitat que el cristianisme esdevingués una mena d’espiritisme esotèric i llastimós, com els que pul•lulen en el nostre entorn cultural, auspiciats per uns mitjans de comunicació pendents, sobretot, del rendiment econòmic i del divertiment de la població.
Les celebracions dominicals d’aquest diumenge centraran, doncs, l’atenció de la gent que hi participi en la presència i acció de l’Esperit Sant en la comunitat cristiana. Aquesta comunitat de creients es reconeix animada per l’alè de Crist, per l’impuls vital lliurat expressament per qui li confiava la missió de continuar la construcció del Regne de Déu que ell mateix havia començat.
Per als creients cristians, l’Esperit Sant converteix la comunitat i els seus membres en cos de Crist, en agents del Regne, amb la missió de fer el bé, per tal que el món vagi esdevenint allò que Déu vol; aquell món que Jesús mateix havia començat a bastir i que els seus seguidors anomenen Regne de Déu.
(Publicat a Regió7 el 30 de maig de 2009)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)