Justícia, una homonímia enganyosa

Ja fa dies que els noticiaris van plens de referències a la justícia. Tant que hom pensa que es tracta d'un concepte que generen i gestionen unes persones disfressades de negre, que s'expressen amb grandiloqüència i que tenen raó en tot. En aquest aspecte el concepte justícia no és gens engrescador i alliberador. Més aviat fa por.

El fet mateix que se la representi sovint amb els ulls tapats, com volent dir que no es fixa en les distincions, però que porti una espasa, que tots sabem per a què serveix, i unes balances, com volent expressar equanimitat, és altament enganyós, per no dir esgarrifós, quan sabem que no tothom es respectat per igual en els seus drets i dignitat i que el poder i la riquesa determinen la vida, també en els anomenats estats de dret.

En aquest sentit, la justícia es redueix a l'adequació a la llei vigent. Una llei, diguem-ho clarament, subjecta als interessos de qui l'ha establerta, generalment gent rica i poderosa, sovint en clar detriment dels pobres i vulnerables.

Per fer-ho, encara, tot més complex, fins i tot tenim, a casa nostra, per exemple, una Conselleria de Justícia, la qual, potser, caldria, més aviat anomenar-la Conselleria d'Afers Judicials. Segurament que quedaria més clar tot plegat.

Però els diccionaris aporten una altra accepció de justicia que, junt amb la pau i la llibertat, constitueixen la base de la realització humana i, per tant, el fonament dels Drets Humans. I això és més seriós i fonamental que no el joc d'interessos a què ens hem referit.

Ara bé, en aquest cas, com en tantes d'altres ocasions, l'ús interessat de les paraules per part de la ideologia dominant és una de les eines de manipulació més eficaces que es coneixen.

Què és la justícia sinó la possibilitat d'accés a tot allò necessari per viure dignament? ¿Com és, doncs, que hàgim acceptat de manera tan fàcil que la justícia és simplement el compliment de la llei o, més ben dit, la decisió d'un àrbitre (el jutge) en relació a la consonància d'uns determinats comportaments amb les lleis establertes en un moment donat?

Tenint en compte que les lleis, fins i tot en els països més democràtics, les promulguen els rics i poderosos, més enllà de la d'homonímia, els dos significats de la paraula "justícia" mantenen una relació més aviat sarcàstica. Atès que els legisladors són gent de les elits o supeditats a elles, no costa pas gens d'adonar-se de la relació estreta entre els cossos legals i els interessos de les classes dominants.

En uns temps com els d'ara que els pobres són cada vegada més pobres i les desigualtats cada vegada més escandaloses, parlar de la justícia legal és un oxímoron sarcàstic. Ni més ni menys.

Vanitat i austeritat

Comentari als textos bíblics Ecle 1, 2; 2, 21-23 i  Lc 12, 13-21, llegits a missa el diumenge XVIII de Durant l'Any, el dia 31 d'agost: 

Encara que, a vegades, els sermons cristians hagin donat a entendre que la pobresa és una virtut, el fet és que la pobresa, és a dir, la manca d’allò que tothom necessita per a créixer com a persona, és una de les cares més diàfanes de la injustícia, contra la qual s’adreça a Déu la primera petició del Parenostre, la del nostre pa de cada dia.

La pobresa, l’escàndol de la pobresa, a l’Evangeli, esdevé el centre i punt de partida de l’acció de Jesús, en ordre a sembrar les llavors del Regne, en vistes a restituir la dignitat humana allà on hagi estat ultratjada i negada. Fet i fet, el Regne, el món volgut per Déu, és el món on tothom veu reconeguda i respectada la seva dignitat personal i la seva possibilitat de realitzar-se plenament com a persona.

Els textos que es llegeixen a missa aquest diumenge presenten, almenys, dues actituds contraposades davant d’un dels grans exponents del pecat social que és la pobresa, en tant que negació sistemàtica de la dignitat humana, en tantes i tantes persones que malviuen per la fam, la guerra, la falta de recursos o l’espoliació dels recursos naturals del seu medi.

La primera lectura que hem sentit parla del sense sentit de la vanitat, de l’exposició indecent de les propietats per la vanaglòria o per la consolidació del poder. Parla, doncs, d’una mena d’autoadoració pseudoreligiosa que reclama l’aclamació i la submissió de l’entorn. Una mena de religió centrada en uns ídols inconsistents: la riquesa i el poder.

Sense anar més lluny, aquest divendres es van publicar els grans beneficis de les grans entitats bancàries del nostre entorn i de les queixes vehements d’alguns dels seus dirigents pels petits impostos que se’ls demanen sobre els interessos que els paguen els usuaris de les seves entitats, molts dels quals no arriben mai a final de mes. Vanitat i més vanitat.

Avui, també anirà bé que les comunitats cristianes reflexionem tot això en ple estiu, en què la gent que malviu per la manca de recursos ha de presenciar l’exhibició indecent de propostes de vacances o d’activitats costosíssimes que eixamplen dolorosament les escandaloses desigualtats socials. Vanitat i més vanitat.

D’altra banda a la lectura de l’envangeli que hem fet ara mateix, s’hi proposa una actitud alternativa a la de l’autoglorificació insultant: la de l’austeritat. Jesús, de fet, no es limita a blasmar la vanitat, sinó que apunta molt més enllà i molt més a fons. En la seva radicalitat i en la lluita per la dignificació de la gent pobra, proposa la decisió lliure d’usar solament els béns necessaris per viure, permetent així que les altres persones puguin disposar, també elles, dels béns que necessiten.

Això sí que és una virtut. No ho és la pobresa, sinó l’austeritat generosa, en vistes a compartit els recursos per al creixement personal de tothom. Es tracta, doncs, d’una austeritat generosa i solidària. I afegiria discreta, perquè si no fos exercida en la discreció, ja deixaria de ser virtut i seria vanitat i més vanitat.

D’aquesta dinàmica solidària, generosa i discreta n’ha de ser signe i llavor el pa compartit de l’Eucaristia, en vistes a la costrucció del Regne de Déu que tenim encomanada.

Bunyols i mones

Els jubilats, a vegades, al carrer, barrinem sobre coses que veiem. Quan contemplem les obres, per exemple. O quan analitzem i critiquem dintre nostre els comportaments d'altra gent. O quan especulem en les possibles interpretacions dels lemes comercials.

És el cas dels bunyols i la mona de imatge. Segurament que els bunyols podrien ser "per la pau". I la mona, "de Quaresma", i bona part dels vianants ho miraria sense immutar-se. Especialment molta jovenalla, la qual no seria estrany que considerés la quaresma com el material amb què s'han fet els bunyols. Sense anar més lluny, en el mateix carrer de la pastisseria de la foto, davant d'un forn de pa, hi ha una pissarra anunciant bunyols de quaresma, pa de sègol, pa d'espelta.

Dic molta jovenalla perquè la ingnorància, no solament religiosa, sinó, també, del pòsit cultural és de pronòstic. Gràcies, en gran part, al descrèdit dels continguts humanístics a l'ensenyament i de la ignorància ja viscuda pels seus pares en el mateix sentit.

Si es fessin enquestes d'això, probablement molt poca gent relacionaria els bunyols de quaresma amb les privacions de les setmanes de preparació per a la Pasqua. I les mones, amb els regals en forma d'ous dels padrins de bateig als seus fillols, en haver-se acabat el període de les privacions quaresmals. I, encara menys, tant els bunyols com les mones, amb antigues tradicions gregues, jueves i musulmanes que, com tantes d'altres, els cristians van fer-se seves transformant-ne el sentit adaptant-lo al seu sistema de valors.

Així, dons, l'evolució cultural que aquests canvis implicaven mai no va ser fruit de la ignorància o de l'oblit dels significats, sinó de la inculturació practicada pel cristianisme dotant de sentit cristià les cultures ja existents. 

No és pas el cas de les restes diguem-ne gastronòmiques de les grans festivitats del llarg de l'any. En aquestes han desaparegut per a molta gent els referències religioses o, fins i tot, culturals. Mai com ara tantes tradicions havien romàs buidades de sentit per obra i gràcia d'interessos comercials.

Els temps canvien. Certament. El que caldria demostrar és si aquest canvi és produeix adequadament. Si enriqueix la societat o si l'empobreix.

Ideologia(es) dominant(s)

 

El caràcter presumptament invasor de la canya pot ser una bona metàfora de l'expansió d'idees quan aquestes esdevenen ideologia dominant. Les canyes ocupen marges de camins i recs,  com moltes ideologies se situen als marges de la societat. I encara que desapareguin temporalment, cada primavera reneixen vigoroses.

Les canyes, però, segueixen el procés que els ha conferit la natura. Les ideologies, en canvi, responen a una expansió massa sovint artificiosa, basada en la insistència d'afirmacions calculades, a partir d'interesos inconfessats. Uns interessos no sempre nets que es valen de la ignorància o de la poca capacitat crítica de bona part de la població. Una població que les assumeix amb una facilitat esfereïdora.

Els mitjans de comunicació, tant si informen com si entretenen, sovint són els vehicles de l'expansió de les idees i l'eina decisiva de la instauració de les ideologies en gran part de la societat. Ara bé, el problema no el constitueixen els mitjans de comunicació en si, sinó l'ús abusiu que moltes vegades en fan els qui els tenen a les mans o l'actitud acrítica de la gent que, o bé no té ni eines ni informacions suficients per formar-se criteris, o bé és víctima de la pròpia "mandra" de fer l'esforç de pensar. Aquest és el terreny idoni per convertir en dominants les ideologies, les quals n'haurien de tenir ben prou en ser senzillament ideologies.

A tot estirar podríem parlar d'ideologies compartides. Si són dominants no serveixen al creixement de les persones i de les societats, sinó que les persones i les societats n'esdevenen objectes i objectius fàcils de manipulació. Un dels indicadors més clars d'això és el de com generen la convicció que un problema determinat que preocupa als poderosos, i que aquests no poden resoldre, és un problema de tothom . No fa pas tants anys que això mateix es va veure clar amb la sida, per exemple.

També n'és un bon indicador el fet que un col·lectiu determinat, tot ell, sigui declarat culpable de tota mena de malversats. Els jueus en poden explicar moltes coses. O el gènere masculí en conjunt, en el cervell de certes feministes abrandades. Quantes injustícies no es deuen a tot això! Quant patiment s'hauria hagut d'evitar!

Com pot ser, sinó, l'expansió tan gran de la convicció que els dirigents de l'Església catòlica formen una mena de club de manipuladors, lladres i pederastes, com si de comportaments abusius no n'hi haguessin enlloc més? Faríem molt bé de repassar la grandiloqüència dels governants que van provocar els grans desastres a l'Europa de mitjan segle passat, o bé resseguir el comportament dels qui amunteguen grans fortunes en consells d'administració de grans empreses, o bé recuperar afirmacions de prohoms de l'esquerra dels anys seixanta sobre el tracte amb infants.

Que n'és de malèvol el despit d'aquells que esperaven complicitat i aval moral en els seus comporaments indecents! Qui sigui confrare que prengui la seva candela.