Raons pel sí: per no haver de demanar permís a qui no ens estima

Demanar permís ha d'implicar, sempre, confiança. Confiança de qui el demana envers qui l'ha de concedir i d'aquest envers qui el demana. Altrament, seria, solament, una relació de vassallatge i d'autoritarisme.
L'expressió màxima d'aquesta relació perversa és l'exigència de submissió a canvi del permís. Heus ací un dels contrasentits més evidents del desencontre entre Catalunya i Espanya.
Al capdavall, estem davant d'una crisi de confiança que s'ha anat congriant al llarg d'anys i de segles, per bé que algú vulgui fer creure que es tracta d'una crisi passatgera causada per uns quants calés.
No és una qüestió de calés, és una qüestió de confiança i el tema dels calers n'és un símptoma, no menor, però un símptoma entre d'altres potser més importants i tot.
La desconfiança es produeix quan algú s'adona que no li reconeixen ni drets ni identitat i que juguen amb ell segons interessos gairebé mai confessats ni confessables.
El problema important és el no reconeixement de la identitat pròpia i dels drets que comporta.

Som tridimensionals

Acostumats com estem a veure la realitat en tres dimensions, no és estrany que apliquem aquesta manera de veure les coses quan ens acostem al jo de qualsevol persona.

De qualsevol congènere, no en valorem solament el cos, sinó també l'expressió i l'eficàcia de la seva amabilitat o la seva estimació. Som, de fet, cos, paraula i sentiment.

Si falla algun d'aquests elements és com si fallés una pota d'un trípode. No serveix. Amb tres potes sòlides cap trípode no balla. Cert. Però també és cert que si en falla una, li desapareix la possibilitat de fer allò que n'és la principal finalitat i, a més, no s'aguanta.

Per tot això, no és estrany que, quan els ha calgut parlar de la identitat divina, els cristians hi hagin aplicat la manera humana d'acostar-se a l'essència de la realitat més estable.

En Déu, doncs, el creient cristià hi veu la font de la vida, la paraula que hi dóna sentit i el doll d'amor que, encomanadís com és, en garanteix la pervivència, alimentant-la.

La fe en la Trinitat és adhesió confiada a Aquell que es reconeix com a responsable de l'ésser de tot i de tots, i també com a Paraula plena de sentit i eficaç, i com a lliurament revitalitzant de la vida d'un mateix i de l'entorn. A tot això apunta l'expressió de la fe dels cristians quan diuen que Déu és Pare (font d'existència i de vida), Fill (expressió de la seva generositat vital lliurant-se) i Esperit (impuls decisiu envers l'obrar amorós).

I tot això, per què? Doncs perquè «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jo 3, 19). Així ho diu el fragment d'evangeli que es llegeix a les misses d'aquest diumenge, que és la festa de la Santíssima Trinitat.

És a dir, el Déu dels cristians es lliura, amorós, als qui vulguin   assumir la seva estimació i aplicar-la en la seva relació amb els altres. Els qui creuen en ell, segons explicita el mateix evangeli de Joan, són aquells que estimen de veritat, lliurant-se, també ells, en bé del proïsme, sobretot del més desafavorit.

(Publicat a Regió7, el 10/06/2017)