És curiós el cas de la cultura europea, que ha estat capaç de capgirar radicalment el sentit d'una de les seves bases, com ho és el cristianisme.
És clar que el cristianisme és un dels pilars vitals del nostre pensament i de la nostra manera de viure. És clar que, al llarg de dos mil anys ha bastit, en gran part, la vida de la gent, creient o no, i ha forjat el seu pensament, les seves intuïcions, la seva manera de fer i, també, la seva organització social i política. En tots els aspectes de la cultura europea hi ha l'empremta cristiana.
Tanmateix també és cert que la cultura europea, en moltes coses, ha capgirat l'essència mateixa d'allò que que l'ha fonamentada al llarg dels últims vint segles.
Per exemple, i sense anar pas gaire lluny, la base de la moral cristiana es troba descrita d'una manera clara i excel·lent en el capítol 25 de l'evangeli de Mateu, en la narració del judici final, on el Rei (Jesús) lloa els comportaments dels qui han tingut compassió del proïsme que pateix: dels qui passen fam o set, dels forasters, dels despullats, dels malalts, dels presos. Seria, com aquell qui diu, la preocupació subratllada en el discurs de la gent d'esquerres. I blasma els qui no han tingut cap mena de pietat, aquells que l'esquerra anomena de dretes.
Als primers, Jesús els situa a la seva dreta i als que no han tingut la compassió deguda els situa a l'esquerra. Exactament a l'inrevés del que s'ha instal·lat en l'imaginari sòcio-polític de la cultura occidental, que situa els qui expressen preocupació social a l'esquerra i els que no, a la dreta.
És curiós. Tanmateix, el preocupant és que en la nostra societat autocomplaent, amb capgirament ideològic o no, continua havent-hi gent famolenca, assedegada, forastera, denigrada, malalta, empresonada. Absolutament oblidada.
