23 d’agost 2019

Sermó de Festa Major a Cantonigròs

El dia 16 d'agost és Sant Roc, patró de Cantonigròs. En la missa corresponent el rector d'aquella parròquia, mossèn Josep Castanyé, hi va pronunciar aquesta homilia. La recullo ací perquè hi planteja unes quantes coses que molts desitgem que es plantegin més sovint i més enèrgicament en l'àmbit eclesial i que ajuden a veure que hi ha cristians que reflexionen seriosament sobre la vida i la societat.
Amic lector, valora-ho tu mateix:

"De fa molts anys el nostre poble està lligat a sant Roc i ho esta tant que el venerem com el nostre sant patró. Un personatge que, segons la tradició va peregrinar a Roma, allí es va establir i va començar a viure dedicat exclusivament a la cura dels afectats per la pesta. I també el nostre poble es va veure abocat a implorar la seva protecció en uns moments de l’epidèmia que s’escampava per la nostra població. Els nostres avantpassats van fer un vot de poble i des de llavors és el nostre patró.
         L’evolució i desenvolupaments del nostre país han allunyat el perill de la pesta i les epidèmies, però el record d’un sant Roc, protector davant els estralls de la pesta, ens porten a reflexionar sobre altres pestes que també arrasen i posen en perill el nostre món. Avui penso d’una manera particular en dues de concretes.
         Una seria la pesta del rebuig i les deixalles. Darrerament els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han sacsejat fortament les consciències de la nostra societat occidental i els seus sistemes de producció i distribució. Des d’aquí no puc fe res més que felicitar ben efusivament els organitzadors de la nostra Festa Major, que amb tanta gràcia i imaginació, han sabut reconvertir les nostres deixalles en element d’ornamentació i embelliment dels nostres carrers i places. L’enhorabona per tots i totes els i les qui heu participat en aquesta acció i que el vostre exemple sigui seguit pel comportament de tots nosaltres.
         Però penso també en una altra pesta que afecta la nostra societat occidental. Avui dia sembla que s’hagi posat de moda parlar de la postveritat. A voltes es presenta fins i tot com una de les grans troballes dels nostres mitjans de comunicació actuals. Segons aquest llenguatge ja no vivim en el món de la veritat, sinó que vivim en el món de la postveritat. És a dir, el darrer criteri de la comunicació ja no és la veritat, sinó que aquest criteri està situat més enllà de la veritat. Una afirmació, una consideració o una reflexió es considerava veritable quan s’adequava a la realitat, de tal manera que el llenguatge deia el que era i el que es volia dir, allò que es constava i s’esperava, allò que es creia o se sentia en el propi interior i es volia comunicar a l’interlocutor. La veritat afirmava la realitat i intentava enriquir l’interlocutor a través de la paraula i l’intercanvi d’idees. D’aquesta manera sempre posava l’home al centre del seu tracte i la seva paraula. I posar l’home al centre de la comunicació volia dir també fer-li justícia, donar-li el que li prometíem, respectar els seus drets fonamentals. I això es mantenia fins i tot quan els vents eren contraris.
         Però quan la comunicació i les relacions humanes ja no estan regulades per la veritat, vol dir que ja no queda clar què vol dir justícia i la seva aplicació que, segons la veritat, hauria de ser igual per a tothom, ja no queden clars quins són els drets fonamentals de la persona humana. Si impera la postveritat vol dir que l’home s’ha desfet d’un darrer i intocable punt de referència, ja no ens podem  regir per exigències de la veritat, i, pel mateix dinamisme, podem prescindir també de la justícia que es deu sempre a l’altre, es pot aplicar la justícia segons les conveniències del moment, es pot castigar allò que és un dret fonamental ... En el món de la postveritat els cobraments desorbitats i injustificats ja no són una injustícia. Només passen a ser qualificats de corrupció o malversació en el moment que són descoberts i posats a la llum pública. En el món de la postveritat ja no s’han d’acollir refugiats i emigrants que s’han llançat al mar per salvar la vida. Els seus drets i la seva dignitat humana estan per sota del benestar i tranquil·litat dels països que els estan explotant amb els seus intercanvis comercials. En l’ordre de la veritat els compromisos exigien l’esforç per mantenir-los. En el món de la postveritat la fidelitat a la pròpia paraula es pot trencar fàcilment per un petit contratemps o un insignificant malentès.
        Massa sovint avui dia, quan no es depèn de la veritat, ja no hi ha un punt últim de referència vàlid i igualment obligatori per a tothom, regulador final de tota activitat i relació humana. Quan abandonem el món de la veritat i les seves exigències socials, polítiques i comercials, obrim les portes al món del poder pel poder. I llavors impera el poder, mana i decideix aquell que té el poder. I, com que és un poder que es mou en la postveritat, pot prescindir de tota regulació superior i, per això, pot fer i desfer al seu gust i sovint seguint només els seus interessos més immediats. En el món de la postveritat l’únic referent d’actuació que resta és el poder. Un poder que actua i obra d’acord amb les exigències del poder, d’aquell poder, certament, que està a les seves mans i mentre està a les seves mans.
         I, com que la postveritat no afecta només l’àmbit polític, sinó tots els àmbits de la nostra existència, també hem de comprovar, com sovint, fins i tot els responsables de les nostres institucions més properes, es comporten més pel manteniment i exercici del poder que per les exigències de la justícia i el servei que deuen als seus destinataris.
         Crec sincerament que si no ens fa cap basarda parlar de las postveritat, ens cal com a mínim prendre consciència del món en que vivim, on ens estem ficant o ens estan ficant. Per això, tampoc no ens ha d’estranyar massa que diaris i mitjans de comunicació hagin de parlar tan sovint de les injustícies comeses en nom de la justícia, de la negació dels drets fonamentals de la persona humana en nom d’un projecte polític, de la falta de respecte i consideració envers els opositors al poder imperant, de la falta de consideració cap a aquells que tots sols o en els seus països no poden viure dignament.
         Pot ser sí que vivim en el món de la postveritat, però quan actuem des de la postveritat cal tenir sempre en copte que estem posant el nostre món en mans del poder, ens estem desfent d ela nostra responsabilitat i deixem al nostre món totalment a les mans dels poderosos, als qui poc importa menystenir i jugar amb la persona humana per tal de poder augmentar i fer créixer el seu poder. En el fons, al poder li interessa ben poc la veritat.
         Invoquem Sant Roc com a patró del nostre poble, un patró aquí se li atribueix la protecció de la pesta i les epidèmies. Crec que amb molta raó podem demanar a sant Roc que ens alliberi de la pesta de la postveritat i de la de les deixalles, entre les moltes altres que afecten el nostre món. Que l’exemple dels organitzadors de la nostra Festa Major d’aquest any ens esperonin a no embrutar el nostre planeta i a reconvertir el nostre rebuig en font de nova riquesa i element d’ornamentació dels nostres carrers i les nostres llars. Bona Festa Major.
                                                                           Cantonigròs, 16 d’agost de 2019"