25 d’octubre 2009

L'auca del senyor... (Millet?)

Un servidor estava temptat de titular aquestes ratlles amb aquella dita que diu que "de porc i de senyor se n'ha de venir de mena", però finalment ha pensat que portaria a una confusa identificació de qui és el porc i el senyor. Finalment, un servidor ha optat per la referència prototípica de Rusiñol, considerant que la seva relació amb el que hom vol dir és més ajustada.
Anem al gra. Des que es va destapar el tema del desfalç del Palau que cada dia obre els noticiaris catalans, tant molts periodistes com molts polítics, en una sinèrgia evident, designen com a "senyor Millet" el protagonista d'uns fets més que lamentables relacionats amb el Palau de la Muísica catalana i l'Orfeó Català.
El fet és que una insistència tan general en determinats mitjans de comunicació i també en molts polítics, en una sintonia remarcable, fàcilment pot portar a pensar que la qualificació de "senyor" del ja expresident d'una institució referent com la del Palau de la Música, no té res de casual. En periodisme, ni els titulars ni les reiteracions mai no són casuals, sempre són fruits de reflexió acurada.
I, en darrer terme, ¿què cal pensar del degoteig incessant de novetats referides al cas, si no és una dilatació deliberada de l'escàndol conseqüent? ¿És casual la coincidència de criteris polítics dels mitjans públics i privats que obren dia si i dia també amb les novetats esmentades?
Al darrere hi ha fortor de socarrim. Sembla que el "senyor Millet" és, avui, el senyor Esteve d'ara: un prototipus. De què? Doncs d'un determinat tipus de català, que tant pot ser dirigent del Palau, com de la Sagrada Família o elaborador de cava, o, potser, botiguer de l'eixample o propietari d'una petita empresa. Català de cultura catalana. Prototipus, al capdevall, d'aquells a qui apujaran els impostos l'any que ve.
Vés a saber si aquest no és el nus de la qüestió.
Des de dins mateix, tant del catalanisme com del periodisme, a un servidor li dol profundament que Fèlix Millet els ho hagi posat tan fàcil.

15 d’octubre 2009

El nom de les vacances

El dia 7 d'octubre va tenir lloc una reunió històrica del Consell Escolar de Catalunya. Va decidir demanar el canvi de nom de les vacances de Nadal per "Vacances d'hivern" i el de les vacances de Setmana Santa per "Vacances de primavera". Heus ací el nivell cultural d'aquesta institució mantinguda amb els diners de tots.
Aquesta, segons sembla, és una de les grans preocupacions dels ciutadans que paguen els seus impostos per sufragar una adequada atenció educativa. I no se n'ha sentit a dir gaire res.
Ja està bé, no? I llavors diran que els principis que regeixen la gestió educativa no són de caire ideològic, més aviat "anti" que res més.
Qui ha atorgat a aquesta gent el dret de decidir com s'anomena allò que ja té un nom? Com els anomena la gent aquests períodes de temps? Tant de mal fa sentir la paraula "Nadal" o l'expressió "Setmana Santa"? Sembla allò que li passa al Satanàs dels Pastorets d'en Folch i Torras.
De fet, hi ha qui diu que no creu en els dimonis, però se'ls inventa. Més ben dit, si "diable", en sentit literal, vol dir "aquell qui distreu" de l'orientació deguda, ¿no serà que el diable s'ha instal·lat en l'òrgan públic que ha de ser garant de la idoneïtat educativa de casa nostra?

06 d’octubre 2009

Religió a l'escola

Tart o d'hora el tema de la Religió a l'escola tornarà a les pàgines dels diaris. Perquè no és, encara, un tema resolt. Perquè, malgrat que molts dirigents escolars ja fa anys que ignoren aquest tema i el desacrediten tant com poden, cada any moltes famílies s'ho plantegen, per exemple, a segon de primària, quan pensen que han de posar fil a l'agulla de la primera comunió dels seus fills. Perquè, de fet, la nostra cultura és la que és i la religió n'és un component essencial, agradi o no. Perquè els nois i noies arriben als estudis superiors amb unes llacunes de cultura general importants, pel que fa la identificació i interpretació de dades, fets i situacions. L'analfabetisme funcional de ja més d'una generació la fa incapaç d'entendre bona part de la cultura en àmbits ben diversos, des de la literatura a l'art, passant per qualsevol racó de país on la petja el fet religiós és ben present.
La setmana passada, en una reunió de pares d'infants de segon de primària, una mare va plantejar aquest tema i la resposta dels mestres va ser que aquest tema no es contempla, que n'hi farien si hi havia un nombre prou significatiu de famílies que ho demanessin, que és una cosa de la família, que vès si els musulmans demanessin per fer la seva: quin problema per organitzar-ho!, que no hi ha dret de separar els nens per raó de la religió.
Ara bé, de la necessitat de treballar els continguts culturals d'ordre religiós, només se'n va parlar en relació a les tradicions, com si el valor dels elements religiosos de la cultura es tanquessin a l'àmbit del folklore i a la sagristia.
Tanmateix resulta que molta gent, en aquest país, ha tingut i té el referent religiós com a important i bàsic, encara que sigui per reaccionar-hi en contra. Que, desgraciadament, moltes persones hi han hagut de patir molt per uns plantejaments (religiosos i polítics) no gens respectuosos per la dignitat humana (sobretot envers les dones) i per molts abusos de tot tipus per part de nombrosos eclesiàstics dedicats, sovint, a flirtejar amb el poder, consentint que bona part de la població es mantingués en l'analfabetisme cultural que els afavorís la perpetuació del seu status. Em aquest context, però, no oblido pas la presència meritòria de les escoles parroquials i de religiosos que feien el que podien per instruir i dotar d'eines culturals a la gent de les classes menys afavorides (almenys aquesta era la seva raó de ser, segons els seus fundadors), encara que sovint la mesquinesa de les èlits les posès al servei dels poderosos.
Per tot això i per moltes altres coses, aquesta qüestió no es pot tractar frívolament, ni es pot deixar de banda. I menys actuar amb prejudicis.