El fet que s'inverteixin tants diners en fer funcionar la maquinària mediàtica, amb objectius tant diversos com publicitat, informació, entreteniment, propaganda..., però amb el comú denominador de l'eficiència econòmica o ideològica, porta a reflecionar sobre les intencions últimes o el marc ètic dels promotors, més enllà del rendiment econòmic, polític o social que n'esperen.
Sembla que el lucre, el vot o l'aplaudiment és l'objectiu immediat, però l'observació dels continguts dels missatges i de les maneres com aquests es difonen, porta a pensar en un rerefons de les idees que, potser, ni l'autor material dels mateixos coneix, però sí qui els ho ha encarregat i/o decideix la seva emissió. O, si més no, la dinàmica social del moment les comporta.
El món de la publicitat por aportar-nos molts exemples d'anuncis ben inocus que traspuen una sèrie de valors subjacents que mereixen una atenció i una anàlisi acurades per captar-los i entendre la mena de societat que els sustenta. Què pot suggerir, sinó, aquell anunci que proposa la "jubilació" d'un cotxe en un diàleg entre ell i la seva mestressa, quan aquesta li vol fer entendre que portar-lo a un altre lloc (?) és el millor per ell, atès que ja no els és útil?
És el mateix diàleg que, suposadament, podria haver-hi entre una persona gran i els seus, quan aquests li proposen de portar-la a una residència, perquè a casa ja costa massa de tenir-ne cura. Tot amb la botzina de resignació.
Les referències al món de la gent gran en els continguts mediàtics (pensions, residències, assistències, mútues...) són recurrents. Gairebé tant com les imatges de realitzacions anunciades poc abans de les eleccions.
Sempre s'apel·la, directament o indirecta, al benestar. Un benestar entès com una idílica manca de problemes i no pas com el fruit d'un esforç comú per aportar solucions allà on calgui, i construir així una societat que valori per igual la dignitat de tothom.
