Resulta que just el dia que tancaven tots els centres educatius per les vacances de Nadal, es va despenjar el Tribunal Supremo i va declarar, basant-se en la sentència ja coneguda del Tribunal Constitucional, que el castellà també ha de ser llengua vehicular de l'educació a Catalunya. De fet, el castellà ja ho és, de vehicular, als patis dels centres educatius de Catalunya des dels temps del franquisme. I per acabar d'entorpir la dificultosa labor de cohesió social que s'ha anat fent amb l'anomenada immersió lingüística, només faltava que uns quants juristes catalanòfobs hi posessin aquests pals a les rodes per destruir el poc que s'ha anat construint. Devien intuir, i amb raó, que introduint conflicte lingüístic destrossaven la cohesió necessària per a la fermesa i l'estabilitat del país.
Segurament que l'estratègia del tribunal que ara es pronuncia, ha estat molt ben calculada. Fins d'ací a quinze dies, els mestres i professors estan dispersos i atrafegats en les seves coses domèstiques i, al llarg d'aquest temps, s'hauran desactivat moltes de les seves energies.
No hi ha dubte que aquesta nova sentència es pot catalogar en la llista d'atacs seriosos a línia de flotació d'un país que comença a presentar signes d'una fermesa identitària que feia molts anys que no es veien. I també és un fet que a les espanyes això no agrada gens.
El que no s'acaba d'entendre és que a les espanyes no entenguin -seguint la lògica dels seus interessos- que la seva manera de fer té com a conseqüència precisament allò que suposadament volen evitar, que Catalunya se separi. Vegem-ho.
En aquesta ocasió, per exemple, la imposició del castellà, mirat serenament, ofèn tothom, fins i tot a aquella gent a qui, suposadament, afavoreix la sentència. Perquè d'alguna manera s'imposa el guetto consagrant la no necessitat d'aprendre la llengua del país i afavorint així la delimitació i segregació de comunitats lingüístiques emmurallades sociològicament.
No s'oblidi que la llengua no és tan sols idioma, és també dipòsit i vehicle de cultura. És manera de pensar i dir el món. És cosmovisió compartida per tota la comunitat parlant. De moment, encara que molts s'entestin a no admetre-ho, l'única llengua que pot cohesionar a Catalunya és el català, encara que siguin molts els residents en el territori que parlin d'una altra manera i encara que, malauradament, els crits al camp del Barça sonin majoritàriament en castellà.
No han tardat a sentir-se veus dels qui pretenen enganyar dient que la sentència recent del Supremo és favorable a Catalunya o que, de fet, consagra el que ja hi ha establert a Catalunya. Tot això ho han dit tertulians a la ràdio pública a Catalunya. És un engany perquè la sentència es basa en la sentència del Constitucional, la que va tallar, de soca-rel, tot allò que s'havia construït a empentes i rodolons des de la tansició democrària postfranquista. És un engany voler fer creure que la governació en català exclou l'atenció dels qui parlen una altra llengua. És un engany i una ofensa, també, a la dignitat d'aquells a qui s'ha prohibit durant dècades desenvolupar la seva vida cívica en la llengua dels seus pares.
Quantes sentències més hauran de dictar-se per convèncer-nos que haurem de pronunciar-nos amb fermesa, reclamant respecte a la dignitat i al nostre dret a ser? Per ara, el que hi ha només porta a la desavinença, al getto i al conflicte.
27 de desembre 2010
18 de desembre 2010
Maleducats
L'informe Pisa sobre l'estat de l'educació a Catalunya indica una millora dels resultats acadèmics de les matèries instrumentals (llegir, escriure i comptar). I ja s'han sentit tocar campanes d'alegria... precipitada!
Potser sí que els resultats de vés a saber quines proves indiquen millora de notes. Però no indiquen res de l'educació en sentit estricte.
El dia a dia de la tasca docent fa veure que la vida real dels centres educatius discorre per altres bandes. Els professionals de l'educació fa temps que es queixen de la falta de respecte de molts dels seus alumnes envers les persones i envers les coses i, pel que diuen, sembla que la tendència és d'intensificació i d'avançament de problemàtiques que no fa gaires anys es donaven en edats més elevades.
Es tracta d'una mala educació que sovint trenca les normes més elementals de convivència i respecte, tant envers els companys com envers els mestres i professors.
La refexió que sovint fan els professionals de l'educació passa per subratllar que aquest dèficit de comportaments favorables a la convivènca van absolutament paral·lels a la dinàmica social convulsa i incerta que ens toca de viure: malestar i incomoditats derivades de la crisi econòmica, incertesa d'un futur estable tant dels nois i noies com de les seves famílies, incidència d'uns mitjans de comunicació capficats en aconseguir audiència sigui com sigui i al preu que sigui, sense tenir en compte les repercusions d'ordre moral que poden generar en els mes joves i no tan joves... A tot això cal afegir-hi, sovint, la poca empenta dels educadors a l'hora de donar exemple o de proposar altres criteris i maneres de fer diferents dels que han esdevingut més usuals, o d'autodisciplinar-se ells mateixos en allò que creuen que s'hauria d'exigir a l'alumnat. I no diguem res dels ambients familiars, on sembla que motes vegades hi ha bona part dels causes de la situació convulta que es viu a molts centres educatius.
A vegades s'ha fet recaure la responsabilitat d'aquests situacions en la Llei. No sembla pas que sigui aquesta l'única i més important causa de la situació. És més aviat la complicitat de fet que hi ha entre els adults en el sentit que, ara més que mai, és necessari posicionar-se en llocs de preeminència, ni que sigui a base de cops de colze, seguint uns moldels que, directament, ignoren el valor dels valors.
Potser sí que els resultats de vés a saber quines proves indiquen millora de notes. Però no indiquen res de l'educació en sentit estricte.
El dia a dia de la tasca docent fa veure que la vida real dels centres educatius discorre per altres bandes. Els professionals de l'educació fa temps que es queixen de la falta de respecte de molts dels seus alumnes envers les persones i envers les coses i, pel que diuen, sembla que la tendència és d'intensificació i d'avançament de problemàtiques que no fa gaires anys es donaven en edats més elevades.
Es tracta d'una mala educació que sovint trenca les normes més elementals de convivència i respecte, tant envers els companys com envers els mestres i professors.
La refexió que sovint fan els professionals de l'educació passa per subratllar que aquest dèficit de comportaments favorables a la convivènca van absolutament paral·lels a la dinàmica social convulsa i incerta que ens toca de viure: malestar i incomoditats derivades de la crisi econòmica, incertesa d'un futur estable tant dels nois i noies com de les seves famílies, incidència d'uns mitjans de comunicació capficats en aconseguir audiència sigui com sigui i al preu que sigui, sense tenir en compte les repercusions d'ordre moral que poden generar en els mes joves i no tan joves... A tot això cal afegir-hi, sovint, la poca empenta dels educadors a l'hora de donar exemple o de proposar altres criteris i maneres de fer diferents dels que han esdevingut més usuals, o d'autodisciplinar-se ells mateixos en allò que creuen que s'hauria d'exigir a l'alumnat. I no diguem res dels ambients familiars, on sembla que motes vegades hi ha bona part dels causes de la situació convulta que es viu a molts centres educatius.
A vegades s'ha fet recaure la responsabilitat d'aquests situacions en la Llei. No sembla pas que sigui aquesta l'única i més important causa de la situació. És més aviat la complicitat de fet que hi ha entre els adults en el sentit que, ara més que mai, és necessari posicionar-se en llocs de preeminència, ni que sigui a base de cops de colze, seguint uns moldels que, directament, ignoren el valor dels valors.
09 de desembre 2010
La pols dels peus
Hi ha algunes expressions evangèliques que costen de pair perquè semblen acceptar una certa violència i, per això, creen una certa incomoditat en aquells que parteixen de la comprensió radicalment no violenta del missatge de Jesús. És el cas de la recomanació treure's la pols dels peus com a resposta dels seus enviats envers els qui no els hagin acollit (Lc 10, 11). Una recomanació difícil d'entendre si es comprèn com una resposta aïrada una mica violenta, però més digerible si es reflexiona amb la lògica veure que les ferides, com més es furguen, menys es curen i més couen.
Efectivament, en les relacions humanes, tant en les interpersonals com en entre països, hi ha ferides que no cicatritzen perquè s'hi furga constantment. Cal fer fora aquesta pols que alimenta la violència (física o no) i la vengança.
No es tracta pas d'esforçar-se per no pensar en allò que ha fet mal, sinó de pensar com es pot trencar la dinàmica de la violència alimentada per l'obssessió. Es tracta d'espolsar-se la pols de l'obsessió que paralitza el pensament. Es tracta d'alliberar la mirada, de treure-li la cotilla que l'impedeix de ser panoràmica.
Qui no es treu de sobre la pols dels greuges hipoteca la pròpia llibertat i fa malviure els qui té a la vora.
Sigui com sigui, aquesta actitud pot evidenciar dues coses: la voluntat d'alliberar-se un mateix d'unes hipoteques que el paralitzen i la voluntat de fer que l'adversari s'adoni de la crua realitat del trencament i de la responsabilitat que hi ha contret.
Si això val en les relacions personals també val en les relacions entre països. Catalunya farà bé d'espolsar-se la pols dels greuges que té en les relacions amb Espanya. Catalunya farà bé de no alimentar l'encotillament de la pròpia mirada amb l'obsecació en els greuges. Farà bé de pensar per ella mateixa, sense dependències obsessives, de manera panoràmica. Farà bé, en fi, de decidir realment per ella mateixa els seus camins, lliure de la supeditació que, a còpia de pensar-hi, esclavitza els seu pensament i la paralitza.
Aquesta serà l'única manera efectiva de caminar en llibertat i de fer adonar als adversaris de la seva responsabilitat, en unes relacions sovint tacades per la foscor, la mentida i la manipulació.
Efectivament, en les relacions humanes, tant en les interpersonals com en entre països, hi ha ferides que no cicatritzen perquè s'hi furga constantment. Cal fer fora aquesta pols que alimenta la violència (física o no) i la vengança.
No es tracta pas d'esforçar-se per no pensar en allò que ha fet mal, sinó de pensar com es pot trencar la dinàmica de la violència alimentada per l'obssessió. Es tracta d'espolsar-se la pols de l'obsessió que paralitza el pensament. Es tracta d'alliberar la mirada, de treure-li la cotilla que l'impedeix de ser panoràmica.
Qui no es treu de sobre la pols dels greuges hipoteca la pròpia llibertat i fa malviure els qui té a la vora.
Sigui com sigui, aquesta actitud pot evidenciar dues coses: la voluntat d'alliberar-se un mateix d'unes hipoteques que el paralitzen i la voluntat de fer que l'adversari s'adoni de la crua realitat del trencament i de la responsabilitat que hi ha contret.
Si això val en les relacions personals també val en les relacions entre països. Catalunya farà bé d'espolsar-se la pols dels greuges que té en les relacions amb Espanya. Catalunya farà bé de no alimentar l'encotillament de la pròpia mirada amb l'obsecació en els greuges. Farà bé de pensar per ella mateixa, sense dependències obsessives, de manera panoràmica. Farà bé, en fi, de decidir realment per ella mateixa els seus camins, lliure de la supeditació que, a còpia de pensar-hi, esclavitza els seu pensament i la paralitza.
Aquesta serà l'única manera efectiva de caminar en llibertat i de fer adonar als adversaris de la seva responsabilitat, en unes relacions sovint tacades per la foscor, la mentida i la manipulació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)