Aquesta vegada, potser, algun amic "futbolero", tindrà oportunitats per reflexionar i per, potser, dir-hi la seva.
Avui el jugador del Barça Samuel Eto'o ha perdut els papers. No resulta pas gens estrany si s'està una mica al cas de la seva trajectòria. Però l'episodi d'avui no deixa de ser interessant, més enllà dels exabruptes que ha llençat en les seves declaracions, arran de la seva negativa del diumenge a sortir a jugar quan l'entrenador li ho indicava, cinc minuts abans d'acabar el partit que el Barça jugava contra el Ràcing de Santander al Camp Nou. I, al final, m'he quedat sense saber perquè, després d'"escalfar" una bona estona, va negar-se a sortir a jugar.
Avui ha engegat el ventilador contra Ronaldinho, contra Sandro Rossell i contra el seu entrenador, d'una manera que un servidor ha tingut la impressió que parlava després que algú li hagués estat inflant el cap. Vés a saber qui. Vés a saber d'on.
Veient com van les coses, tot sembla una punyalada. De moment, ningú més que ell hi ha dit res significatiu, però goso pensar que l'afer i la mala bava supera en escreix el futbol estricte. Algú té algun pensament sobre el tema?
13 de febrer 2007
07 de febrer 2007
Mentida política
«"Efectes colaterals" (bombes que han petat on no tocava i que han produït víctimes entre la població civil); "servei d'informació" (centre d'espionatge); "regulació de la feina" (pla d'acomiadament laboral per tal d'aconseguir encara més beneficis); "preventori judicial" (presó); "països en vies de desenvolupament" (terres explotades, ara pel neocolonialisme); "el tema de l'habitatge" (l'especulació que fa impossible que la gent jove trobi on deixar-se caure per viure independent); "la presència americana a l'Iraq" (la guerra i l'ocupació d'un país)».
Aquesta perla és del professor de lingüística de la Universitat de Barcelona Jesús Tuson.
Fet i fet, això del llenguatge políticament correcte deu ser un intent de dissimular la mentida a base d'eufemismes. Per això mateix, tracatant-se d'una mentida que serveix per fer política, que se suposa que és l'art de teixir la convivència, l'eufemisme polític és una mentida més malèvola, perquè afegeix més mentida a la mentida. És una mentida amb alevosia, vaja.
Aquesta perla és del professor de lingüística de la Universitat de Barcelona Jesús Tuson.
Fet i fet, això del llenguatge políticament correcte deu ser un intent de dissimular la mentida a base d'eufemismes. Per això mateix, tracatant-se d'una mentida que serveix per fer política, que se suposa que és l'art de teixir la convivència, l'eufemisme polític és una mentida més malèvola, perquè afegeix més mentida a la mentida. És una mentida amb alevosia, vaja.
06 de febrer 2007
Un agnòstic a la capella del Santíssim
¿S'imaginen els amics manresans el bisbe de Vic, revestit com a tal, acompanyat del rei d'Espanya, oficiant una missa, a la parròquia de la Mare de Déu de l'Esperança, del barri Mion-Puigberenguer de Manresa, per inaugurar el "grafitti" que engalana la seva entrada principal? En aquest cas la premsa, potser, no s'hauria fixat en si l'autor de les pintades era a missa o no, sinó que la notícia, d'acord amb el protocol periodístic més genuí, s'hauria situat en l'aproximació de les oficialitats a unes manifestacions, diguem-ne artístiques, que, fins ara, no han parat de subratllar els valors antisistema. ¿I si el "grafitti" s'hagués fet a la capella del Santíssim de la basílica de la Seu de la capital del Bages?
Almenys dues de les cròniques que es van fer el dia de la Candelera, sobre la inauguració de la decoració de la capella del Santíssim de la catedral de Mallorca, van subratllar el fet que l'autor de l'esmentada ornamentació, Miquel Barceló, ("un agnòstic declarat", deien) no havia assistit a la missa en coherència amb la seva posició ideològica, malgrat la presència dels reis d'Espanya i la solemnitat de l'acte, que havia congregat tres mil persones amb rigorosa invitació, cursada, qui sap, per l'Església dels pobres.
Segurament que la notícia s'hauria hagut de situar, més aviat, en la novetat que representava el fet que l'Església catòlica, en plena onada restauracionista, hagués acceptat que la inacabada capella de sant Pere de la seva catedral, que molts mallorquins anyoren tal com l'havien coneguda sempre, acollís la interpretació d'un artista agnòstic, del miracle dels pans i els peixos.
Algú, potser, em recordarà allò de què "Déu escriu en ratlles tortes" i jo no tindré altre remei que repetir que "pagant sant Pere canta".
Amb tot, no puc deixar de reconèixer el valor que, en el seu moment, van demostrar el bisbe Teodor Úbeda, el delegat diocesà del Patrimoni Pere Joan Llabrés, ja desapareguts, i també Joan Bestard, encarregat d'obres de la Seu, en apostar per la vàlua artística de Barceló desafiant aquella carrincloneria religiosa que ja va portar tants maldecaps a Juli II i Miquel Àngel quan aquest decorava la capella Sixtina.
Almenys dues de les cròniques que es van fer el dia de la Candelera, sobre la inauguració de la decoració de la capella del Santíssim de la catedral de Mallorca, van subratllar el fet que l'autor de l'esmentada ornamentació, Miquel Barceló, ("un agnòstic declarat", deien) no havia assistit a la missa en coherència amb la seva posició ideològica, malgrat la presència dels reis d'Espanya i la solemnitat de l'acte, que havia congregat tres mil persones amb rigorosa invitació, cursada, qui sap, per l'Església dels pobres.
Segurament que la notícia s'hauria hagut de situar, més aviat, en la novetat que representava el fet que l'Església catòlica, en plena onada restauracionista, hagués acceptat que la inacabada capella de sant Pere de la seva catedral, que molts mallorquins anyoren tal com l'havien coneguda sempre, acollís la interpretació d'un artista agnòstic, del miracle dels pans i els peixos.
Algú, potser, em recordarà allò de què "Déu escriu en ratlles tortes" i jo no tindré altre remei que repetir que "pagant sant Pere canta".
Amb tot, no puc deixar de reconèixer el valor que, en el seu moment, van demostrar el bisbe Teodor Úbeda, el delegat diocesà del Patrimoni Pere Joan Llabrés, ja desapareguts, i també Joan Bestard, encarregat d'obres de la Seu, en apostar per la vàlua artística de Barceló desafiant aquella carrincloneria religiosa que ja va portar tants maldecaps a Juli II i Miquel Àngel quan aquest decorava la capella Sixtina.
05 de febrer 2007
Impostures
«(...) Enric Marco, fals deportat a un camp d'extermini nazi, (...) com sap molt bé tota la comunitat educativa, es va dedicar durant molts anys, a visitar escoles i instituts tot explicant com a experiència pròpia i viscuda una faula construïda per emocionar (ell en diu "conscienciar") els seus auditoris. Aquest impostor va ser descobert públicament el mes de maig de 2005 per l'historiador Benito Bermejo que, documents en mà, va destapar el muntatge de qui va ser president de l'entitat Amical de Mauthausen.
La diferència entre Marco i figures polítiques emblemàtiques com Manuel Fraga i Santiago Carrillo -per dir-ne dues de principals- és de judici i mirada nostra: el primer és castigat severament per fabricar-se una falsa vida i els segons, en canvi, són premiats per fer el mateix. La prova que Carrillo i Fraga gaudeixen d'una impunitat total és que segueixen defensant les seves veritables opinions sense amagar-se'n i sense que la societat els condemni per fer apologia de règims totalitaris i criminals. A finals de l'any 2005, Fraga va reiterar sense vergonya les bondats de la dictadura franquista en unes declaracions al diari italià "Corriere della Sera"; al cap de pocs dies, Carrillo elogiava, en una entrevista a "La Vanguardia", el desaparegut dictador romanès Ceaucescu, de qui afirmava, també sense vergonya, que no havia matat mai ningú. Fraga i Carrillo segueixen rebent incomptables homenatges públics per haver-nos portat la democràcia i per ser la quinta essència del consens polític intocable que va caure'ns al damunt a partir de 1975». Ho explicava, el març de l'any passat, el columnista de "La Vanguardia" i "El Temps" i, també, professor de la Universitat Ramon Llull Francesc-Marc Álvaro, al número 428 d'"Escola Catalana", per il·lustrar l'actitud de l'impostor, que, segons aquest mateix periodista, el diccionari defineix com a «persona que imposa els altres amb falses aparences» i «persona que cerca d'enganyar assumint un caràcter, un títol, etc., que no és el seu» i, també, «persona que fa falses imputacions».
A risc que se m'apliqui a mi mateix aquesta última definició per part de qui se senti al·ludit, goso preguntar: ¿Com haurem d'anomenar aquells que, bel·ligerants, surten al carrer per manifestar-se en contra de la via del diàleg per acabar la violència d'ETA, proclamant que ho fan per defensar la llibertat?
La diferència entre Marco i figures polítiques emblemàtiques com Manuel Fraga i Santiago Carrillo -per dir-ne dues de principals- és de judici i mirada nostra: el primer és castigat severament per fabricar-se una falsa vida i els segons, en canvi, són premiats per fer el mateix. La prova que Carrillo i Fraga gaudeixen d'una impunitat total és que segueixen defensant les seves veritables opinions sense amagar-se'n i sense que la societat els condemni per fer apologia de règims totalitaris i criminals. A finals de l'any 2005, Fraga va reiterar sense vergonya les bondats de la dictadura franquista en unes declaracions al diari italià "Corriere della Sera"; al cap de pocs dies, Carrillo elogiava, en una entrevista a "La Vanguardia", el desaparegut dictador romanès Ceaucescu, de qui afirmava, també sense vergonya, que no havia matat mai ningú. Fraga i Carrillo segueixen rebent incomptables homenatges públics per haver-nos portat la democràcia i per ser la quinta essència del consens polític intocable que va caure'ns al damunt a partir de 1975». Ho explicava, el març de l'any passat, el columnista de "La Vanguardia" i "El Temps" i, també, professor de la Universitat Ramon Llull Francesc-Marc Álvaro, al número 428 d'"Escola Catalana", per il·lustrar l'actitud de l'impostor, que, segons aquest mateix periodista, el diccionari defineix com a «persona que imposa els altres amb falses aparences» i «persona que cerca d'enganyar assumint un caràcter, un títol, etc., que no és el seu» i, també, «persona que fa falses imputacions».
A risc que se m'apliqui a mi mateix aquesta última definició per part de qui se senti al·ludit, goso preguntar: ¿Com haurem d'anomenar aquells que, bel·ligerants, surten al carrer per manifestar-se en contra de la via del diàleg per acabar la violència d'ETA, proclamant que ho fan per defensar la llibertat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)