19 d’octubre 2007

Qüestió de números?

La passivitat dels "representants" de l'Església catòlica manresana ha permès que li fessin un gran gol. Gairebé ha esta un gol a pròpia porta. Avui, Regió7 dedicava les dues pàgines de tema del dia a l'elevada edat mitjana dels rectors de Manresa, al seu excés de feina i la necessitat d'anar a buscar capellans a fora i de donar més feina als laics. El gol en qüestió ha estat el de deixar que es presentessin el número, l'edat dels capellans i el número d'assistents a missa com els principals i quasi únics problemes de l'Església. L'única intervenció que ha pantat cara a la jugada una mica seriosament ha estat la col·laboració de Florenci Costa dient que la qüestió no és tan sols cosa de números, sinó de sentit.
Efectivament, la de la falta de vocacions, sembla ja la cançó de l'enfadós, com si la crisi sociològica de l'Església avui és degués a la reducció del nombre d'ordenacions. Siguem clars: segurament que, si féssim les operacions matemàtiques pertinents, dividint el número de misses dominicals pel número de capellans (no tan sols de rectors) amb salut que hi ha a l'arxiprestat de Manresa, probablement encara en sobrarien. Però aquest no és el problema, per més que el diari esmentat tiri dels tòpics i proclami que la crisi de l'Església manresana és qüestió de números. És, diguem-ho clar, qüestió de sentit, d'oferta seriosa, coherent i creïble de sentit de vida per a la gent d'avui dia. És qüestió de compromís real per vida humana de les persones reals que trepitgen els mateixos carrers que el clergat les poques vegades que surt de casa per compartir la vida, la festa, les alegries, les penes i les il·lusions de la gent normal i corrent. És qüestió de compromís real pels pobres. És qüestió de denunciar les injustícies i de distanciar-se de les dependències dels rics. És qüestió de vetllar molt si les actituds que es posen en joc són realment les de les Benaurances.
En un dia com el d'avui ha anat molt bé la coincidència del reportatge de Regió7 amb la conferència que el jesuïta granadí Juan Antonio Estrada ha pronunciat el vespre sobre "Laics, societat i Església". Els laics de què parlava Estrada no eren els escolanets que tans capellans somien tenir, la societat que descrivia era la que podria fermentar amb el llevat d'uns cristians que visquessin la vida del Crist, i l'Església que somiava era una comunitat autèntica que alimentava els seus membres laics convertits en veritables protagonistes de la construcció del Regne.

15 d’octubre 2007

Una malifeta

La presentació dels llibres Escletxes de realitat. Religions i revelació, del jesuïta Xavier Meloni, i El diàleg interreligiós, de Raimon Ribera, del dia 15 d'octubre a Manresa, va ser un cant a la Revelació com a base de la fe de les grans tradicions religioses i com a justificació del Diàleg Interreligiós. Hi havia acord en el fet que la Revelació és del mateix Déu; el desacord estava en si es tractava de diverses revelacions, segons l'àmbit cultural on s'havien produït. Sigui com sigui, semblava que els dos, diguem-ne, representants de la tradició catòlica que hi van parlar, l'esmentat Meloni i la mediàtica Sor Lucía Caram, estaven fent una malifeta, ateses la fredor institucional envers aquesta mena de diàleg i alguna insinuació dels ponents de l'acte. Com si se suposés que allò que deien no encaixava en els cànons de l'ortodoxia, a part que quedava clar que els qui sí havien entès la importància de la qüestió interreligiosa eren els polítics i no pas els propis especialistes de la religió tradicional a casa nosta. Déu n'hi do, oi?

12 d’octubre 2007

Discreció a Crist Rei

Curiosa fou la celebració del dia del Pilar (i/o de la Hispanidad per a qui sap qui) a Crist Rei, de Manresa, en l'inici de la celebració del cinquantenari del seu temple parroquial. L'ex-rector i bisbe Jaume Camprodon i el també ex-rector Fèlix Guàrdia hi exhortaren a la costància discreta i confiada dels creients en uns temps de crisi; i les seves paraules ressonaven a la nau d'un temple (expiatori, sigui dit de passada) dedicat a Crist Rei, tot un símbol del nacional-catolicisme dels anys cinquanta. Curiós i alliçonador: deu ser allò que Déu escriu recte en ratlles tortes.