dilluns, 21 d’agost de 2017

A Ripoll, hi ha esperança

Encara que no ho sembli, a Ripoll, hi ha esperança. Com a tot arreu. Solament cal buscar-la i mimar-la. Com aquesta centàurea jàcea, enmig d'una vegetació altament assedegada.
Al camí de Sant Roc, aquest diumenge 20 d'agost, en plena efervescència mediàtica al cor de la població, amb tot de periodistes, buscant (qui sap amb quina ètica) explicacions del mal, la natura oferia una lliçó d'esperança: malgrat la sequera i la mort, la vida s'obre pas sempre. Tan sols cal admirar-la, mimar-la, estimar-la.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Quina llàstima!

Inaudit. A Ripoll, en la missa dominical, aquest diumenge solament s'hi han sentit dues al·lusions protocol·làries a les "víctimes de l'atemptat de Barcelona", en la pregària dels fidels i en el record de difunts de la pregària eucarística. Durant l'homilia, res. Ni una paraula.
I això que aquest diumenge, precisament, s'hi havia llegit el fragment evangèlic de la cananea que insisteix a reclamar l'atenció de Jesús en bé de la seva filla. Un passatge que planteja una situació molt semblant a les actituds xenòfobes que són molt freqüents en la nostra societat, i més en aquests dies. I a Ripoll!
Aquella cananea, no jueva, doncs, reclamava una atenció que el jueu no dispensava per no pertànyer aquella dona a la comunitat jueva. Els deixebles fan el que poden per apartar-la del mestre. I Jesús provoca la insistència de la dona necessitada, a fi que quedés més clara l'actitud bàsica de la seva proposta ètico-religiosa que, sovint, ja aleshores, topava amb el pensament establert.
Encara no feina ni vint-i-quatre hores que un grup de membres de la comunitat musulmana de Ripoll, explicava plorant que no estaven d'acord amb el que havien fet uns quants nois de la seva comunitat. Entre els reunits a la plaça del monestir, hi havia els familiars d'aquells nois reclamant atenció i comprensió, enmig d'una munió de periodistes i molt a prop, tot plegat, de les terrasses estiuenques de la gent prenent la fresca de la tarda.
En aquelles terrasses i en els carrers gairebé sempre el mateix tema i, molt sovint, s'hi sentien els retrets de l'atenció injusta que l'Administració dispensa a la gent immigrada.
Però res. Es veu que la comunitat cristiana, quan ha passat la portalada romànica desconnecta d'aquest món i no ha de fer cas de l'ensenyament evangèlic ni reflexionar sobre les actituds adequades del cristià en el món.
Llàstima. Una altra oportunitat perduda per percebre el sentit de l'Evangeli.

dijous, 10 d’agost de 2017

Una altra prova

Més herbassar...

Una prova

Jardins (?), a Manresa...



No coneixen la xenofòbia

El racisme no és natural...

dimecres, 9 d’agost de 2017

El racisme no és natural

Podem aprendre lliçons de la natura...

L'Evangeli fa política!

Atesa l'actualitat, no costa gens d'entendre que la paraula "foraster" de la pancarta que aquests dies està penjada a a façana de la parròquia de la Puríssima Concepció, de Sabadell, ve a ser sinònima d'"immigrant". Així, doncs, la frase evangèlica que s'hi llegeix pot entendre's com "Era immigrant i em vau acollir".
Pot ser que a algú se li acudeixi retreure als responsables parroquials que estan usant l'Evangeli per fer política. Aquest algú s'equivocaria de mig a mig, perquè és el mateix Evangeli que fa dos mil anys que fa política i no les persones que han penjat la pancarta. Aquestes, simplement, en divulguen el missatge, tot ell polític, atès que el missatge de Jesús sempre incideix en la realitat humana i les relacions que la configuren.
Una altra cosa seria que es pretengués fer dir a l'Evangeli quelcom que servís de propaganda de determinades formacions polítiques, avalant-les en les seves pugnes partidistes. Ara bé, benvingudes siguin les coincidències de plantejaments que qui puguin haver.

dilluns, 19 de juny de 2017

Raons pel sí: per no haver de demanar permís a qui no ens estima

Demanar permís ha d'implicar, sempre, confiança. Confiança de qui el demana envers qui l'ha de concedir i d'aquest envers qui el demana. Altrament, seria, solament, una relació de vassallatge i d'autoritarisme.
L'expressió màxima d'aquesta relació perversa és l'exigència de submissió a canvi del permís. Heus ací un dels contrasentits més evidents del desencontre entre Catalunya i Espanya.
Al capdavall, estem davant d'una crisi de confiança que s'ha anat congriant al llarg d'anys i de segles, per bé que algú vulgui fer creure que es tracta d'una crisi passatgera causada per uns quants calés.
No és una qüestió de calés, és una qüestió de confiança i el tema dels calers n'és un símptoma, no menor, però un símptoma entre d'altres potser més importants i tot.
La desconfiança es produeix quan algú s'adona que no li reconeixen ni drets ni identitat i que juguen amb ell segons interessos gairebé mai confessats ni confessables.
El problema important és el no reconeixement de la identitat pròpia i dels drets que comporta.

divendres, 16 de juny de 2017

Som tridimensionals

Acostumats com estem a veure la realitat en tres dimensions, no és estrany que apliquem aquesta manera de veure les coses quan ens acostem al jo de qualsevol persona.
De qualsevol congènere, no en valorem solament el cos, sinó també l'expressió i l'eficàcia de la seva amabilitat o la seva estimació. Som, de fet, cos, paraula i sentiment.
Si falla algun d'aquests elements és com si fallés una pota d'un trípode. No serveix. Amb tres potes sòlides cap trípode no balla. Cert. Però també és cert que si en falla una, li desapareix la possibilitat de fer allò que n'és la principal finalitat i, a més, no s'aguanta.
Per tot això, no és estrany que, quan els ha calgut parlar de la identitat divina, els cristians hi hagin aplicat la manera humana d'acostar-se a l'essència de la realitat més estable.
En Déu, doncs, el creient cristià hi veu la font de la vida, la paraula que hi dóna sentit i el doll d'amor que, encomanadís com és, en garanteix la pervivència, alimentant-la.
La fe en la Trinitat és adhesió confiada a Aquell que es reconeix com a responsable de l'ésser de tot i de tots, i també com a Paraula plena de sentit i eficaç, i com a lliurament revitalitzant de la vida d'un mateix i de l'entorn. A tot això apunta l'expressió de la fe dels cristians quan diuen que Déu és Pare (font d'existència i de vida), Fill (expressió de la seva generositat vital lliurant-se) i Esperit (impuls decisiu envers l'obrar amorós).
I tot això, per què? Doncs perquè «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jo 3, 19). Així ho diu el fragment d'evangeli que es llegeix a les misses d'aquest diumenge, que és la festa de la Santíssima Trinitat.
És a dir, el Déu dels cristians es lliura, amorós, als qui vulguin   assumir la seva estimació i aplicar-la en la seva relació amb els altres. Els qui creuen en ell, segons explicita el mateix evangeli de Joan, són aquells que estimen de veritat, lliurant-se, també ells, en bé del proïsme, sobretot del més desafavorit.
(Publicat a Regió7, el 10/06/2017)

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Hem de demanar a Espanya si ens considera poble o no

Atès que Espanya és signatària del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que completa el que la ONU havia aprovat el 1948 com a Declaració Universal dels Drets Humans, serà bo recordar-ho i recordar-los-ho.
Aquest pacte, en el seu article primer diu així: "Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.
Els estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides."
L'actitud i el comportament de l'estat espanyol, envers les aspiracions de Catalunya, són, de fet i clarament, o una negació arbitrària d'aquest dret, en contra dels seus compromisos adquirits internacionalment; o bé són la simple negació de la condició de poble al català.
En el primers cas estem davant de la negació de drets fonamentals i en el segon d'una colonització forçada.
La pregunta decisiva que cal fer solemnement a l'Estat espanyol és si considera poble o no el català.