27 de novembre 2023

D'esquerres o de dretes

És curiós el cas de la cultura europea, que ha estat capaç de capgirar radicalment el sentit d'una de les seves bases, com ho és el cristianisme.

És clar que el cristianisme és un dels pilars vitals del nostre pensament i de la nostra manera de viure. És clar que, al llarg de dos mil anys ha bastit, en gran part, la vida de la gent, creient o no, i ha forjat el seu pensament, les seves intuïcions, la seva manera de fer i, també, la seva organització social i política. En tots els aspectes de la cultura europea hi ha l'empremta cristiana.

Tanmateix també és cert que la cultura europea, en moltes coses, ha capgirat l'essència mateixa d'allò que que l'ha fonamentada al llarg dels últims vint segles.

Per exemple, i sense anar pas gaire lluny, la base de la moral cristiana es troba descrita d'una manera clara i excel·lent en el capítol 25 de l'evangeli de Mateu, en la narració del judici final, on el Rei (Jesús) lloa els comportaments dels qui han tingut compassió del proïsme que pateix: dels qui passen fam o set, dels forasters, dels despullats, dels malalts, dels presos. Seria, com aquell qui diu, la preocupació subratllada en el discurs de la gent d'esquerres. I blasma els qui no han tingut cap mena de pietat, aquells que l'esquerra anomena de dretes.

Als primers, Jesús els situa a la seva dreta i als que no han tingut la compassió deguda els situa a l'esquerra. Exactament a l'inrevés del que s'ha instal·lat en l'imaginari sòcio-polític de la cultura occidental, que situa els qui expressen preocupació social a l'esquerra i els que no, a la dreta.

És curiós. Tanmateix, el preocupant és que en la nostra societat autocomplaent, amb capgirament ideològic o no, continua havent-hi gent famolenca, assedegada, forastera, denigrada, malalta, empresonada. Absolutament oblidada.

18 de juny 2023

I mentrestant al poble, que el donin!


Els espectacles d'aquest dissabte, a moltes de les sales de plens dels ajuntaments han estat deplorables. Moltes vegades els acords "contra natura" que s'hi han materialitzat han portat al primer pla la mesquinesa i les obsessions de molts dels seus protagonistes amb el suport vergonyós dels seus correligionaris acrítics, complint tots el "deure" d'acatar els designis dels qui han decidit que el que importa és mantenir el poder i les prevendres corresponents, tot garantint uns pagues no gens menspreables.

Tot per al servei a la ciutadania, diuen. Però ¿quin servei pot fer l'afamat de poder aliant-se amb l'incoherent cínic que farà tot el possible per impedir que es dugui a terme la prioritat de treballar per la llibertat del país?

La mesquinesa de tot plegat aflora decisivament quan es diu una cosa i es fa la contrària, o quan es fan pactes secrets d'esquena a la gent que els ha fet confiança. És mesquí el capteniment d'argumentar que els de dretes i/o independentistes no poden governar, tot i estar tips, ells mateixos, de flirtejar, tant com poden, amb el poder i els poderosos i assegurar-se els seus llocs als consells d'administració de les grans empreses que xuclen tan com poden les butxaques dels qui necessiten els seus serveis. Aquesta és l'esquerra pura que s'entén d'amagat amb la dreta més aprofitada. Una dreta que, diguem-ho també, sovint es distingeix de l'esquerra solament amb el color del coll i els punys de la seva camisa de mudar. I molts silencis còmplices, també.

Pel que es veu la pugna dretes-esquerres és només teatre. L'interès per la vida de la gent i la llibertat del poble no els interesa gens ni mica.

L'espectacle de dissabte mostra, també, obsessions malaltisses. Els pactes "contra natura" sovint només s'expliquen per odis. Fins i tot personals, a jutjar per la mala bava amb què s'expressen especialment molts dels veterans dels partits, encarregats de mantenir vés a saber quina puresa ideològica.

I mentrestant, què? Al poble, que el donin.

31 de març 2023

Eficiència mediàtica

 El fet que s'inverteixin tants diners en fer funcionar la maquinària mediàtica, amb objectius tant diversos com publicitat, informació, entreteniment, propaganda..., però amb el comú denominador de l'eficiència econòmica o ideològica, porta a reflecionar sobre les intencions últimes o el marc ètic dels promotors, més enllà del rendiment econòmic, polític o social que n'esperen.

Sembla que el lucre, el vot o l'aplaudiment és l'objectiu immediat, però l'observació dels continguts dels missatges i de les maneres com aquests es difonen, porta a pensar en un rerefons de les idees que, potser, ni l'autor material dels mateixos coneix, però sí qui els ho ha encarregat i/o decideix la seva emissió. O, si més no, la dinàmica social del moment les comporta.

El món de la publicitat por aportar-nos molts exemples d'anuncis ben inocus que traspuen una sèrie de valors subjacents que mereixen una atenció i una anàlisi acurades per captar-los i entendre la mena de societat que els sustenta. Què pot suggerir, sinó, aquell anunci que proposa la "jubilació" d'un cotxe en un diàleg entre ell i la seva mestressa, quan aquesta li vol fer entendre que portar-lo a un altre lloc (?) és el millor per ell, atès que ja no els és útil?

És el mateix diàleg que, suposadament, podria haver-hi entre una persona gran i els seus, quan aquests li proposen de portar-la a una residència, perquè a casa ja costa massa de tenir-ne cura. Tot amb la botzina de resignació.

Les referències al món de la gent gran en els continguts mediàtics (pensions, residències, assistències, mútues...) són recurrents. Gairebé tant com les imatges de realitzacions anunciades poc abans de les eleccions.

Sempre s'apel·la, directament o indirecta, al benestar. Un benestar entès com una idílica manca de problemes i no pas com el fruit d'un esforç comú per aportar solucions allà on calgui, i construir així una societat que valori per igual la dignitat de tothom.

14 de febrer 2023

Ja sabeu què es va manar als antics, doncs jo us dic

 


Mt 5, 17-37

Realment Jesús proposa una nova mirada. Exhorta a valorar les coses no pas amb l’òptica del legalisme, sinó amb la de l’amor, que és molt més exigent.

De fet, qui es comporta solament amb els criteris de les normes, però escatima la tendresa no serà condemnat, però tampoc valorat.

Es tracta del nou ordre del Regne de Déu. No és que la Llei antiga no hi apuntés, però l’Evangeli orienta a la finalitat, a l’objectiu últim, que és el desplegament humà de les persones. És a dir, el legalisme, també i especialment el religiós, bloqueja allò que ens fa humans, que és la llibertat. El legalisme esclavitza. La llibertat humanitza.

Diguem-ho senzillament: l’autèntica bona persona no és qui compleix lleis, sinó qui s’esforça per fer el bé, fins i tot quan el bé entra en conflicte amb les normes, incloses les religioses.

Fa poc llegia un llibre («Víctimas del pecado», del teòleg granadí José Maria Castillo) on se subratlla el canvi de perspectiva de Jesús dient que, en comptes de fixar-se en els pecats, o sigui en el compliment de les normes, Jesús centrava l’interès en les necessitats i el sofriment de les persones per aportar-los felicitat.

Recordem, per exemple, la paràbola del bon samarità. Resulta que els professionals de la religió passaven de llarg de la necessitat i el sofriment del ferit i, en canvi, qui és valorat per Jesús és un heretge, un samarità, que no compleix les normes.

Fet i fet, el llenguatge hiperbòlic (és a dir, exagerat) de Jesús quan confrontava la llei antiga amb la seva proposta d’actituds i comportaments, respon a la profunditat radical que significava el seu canvi de perspectiva, necessària per a la construcció del Regne de justícia, pau i llibertat que proclamava.

Al cap i a la fi, la moral que proposa l’Evangeli no és la fer allò que està bé o no fer allò que està malament segons les normes establertes. Aquesta seria la moral del deure, basada en el compliment de normes.

La moral que proposa Jesús és la de la necessitat humana, amb la mirada posada en les necessitats i els sofriments de la gent i la lluita per la llibertat de les persones.

No és estrany que Jesús se’n fes l’aresta. Els poderosos del seu temps no podien suportar que se soscavés l’estructura del seu poder. La moral de les normes, al cap i a la fi, la decidien ells (segons els seus interessos) i n’exigien obediència cega. Com ara i no gens lluny d’ací mateix.

En canvi, la moral de la necessitat i el sofriment portava i porta la gent a desplegar en llibertat la humanitat.

Celebrar el memorial del lliurament de Jesús significa assumir aquell lliurament com a propi, tant personalment com comunitària.

30 d’octubre 2022

Justícia, una homonímia enganyosa


Ja fa dies que els noticiaris van plens de referències a la justícia. Tant que hom pensa que es tracta d'un concepte que generen i gestionen unes persones disfressades de negre, que s'expressen amb grandiloqüència i que tenen raó en tot. En aquest aspecte el concepte justícia no és gens engrescador i alliberador. Més aviat fa por.
El fet mateix que se la representi sovint amb els ulls tapats, com volent dir que no es fixa en les distincions, però que porti una espasa, que tots sabem per a què serveix, i unes balances, com volent expressar equanimitat, és altament enganyós, per no dir esgarrifós, quan sabem que no tothom es respectat per igual en els seus drets i dignitat i que el poder i la riquesa determinen la vida, també en els anomenats estats de dret.
En aquest sentit, la justícia es redueix a l'adequació a la llei vigent. Una llei, diguem-ho clarament, subjecta als interessos de qui l'ha establerta, generalment gent rica i poderosa, sovint en clar detriment dels pobres i vulnerables.
Per fer-ho, encara, tot més complex, fins i tot tenim, a casa nostra, per exemple, una Conselleria de Justícia, la qual, potser, caldria, més aviat anomenar-la Conselleria d'Afers Judicials. Segurament que quedaria més clar tot plegat.
Però els diccionaris aporten una altra accepció de justicia que, junt amb la pau i la llibertat, constitueixen la base de la realització humana i, per tant, el fonament dels Drets Humans. I això és més seriós i fonamental que no el joc d'interessos a què ens hem referit.
Ara bé, en aquest cas, com en tantes d'altres ocasions, l'ús interessat de les paraules per part de la ideologia dominant és una de les eines de manipulació més eficaces que es coneixen.
Què és la justícia sinó la possibilitat d'accés a tot allò necessari per viure dignament? ¿Com és, doncs, que hàgim acceptat de manera tan fàcil que la justícia és simplement el compliment de la llei o, més ben dit, la decisió d'un àrbitre (el jutge) en relació a la consonància d'uns determinats comportaments amb les lleis establertes en un moment donat?
Tenint en compte que les lleis, fins i tot en els països més democràtics, les promulguen els rics i poderosos, més enllà de la d'homonímia, els dos significats de la paraula "justícia" mantenen una relació més aviat sarcàstica. Atès que els legisladors són gent de les elits o supeditats a elles, no costa pas gens d'adonar-se de la relació estreta entre els cossos legals i els interessos de les classes dominants.
En uns temps com els d'ara que els pobres són cada vegada més pobres i les desigualtats cada vegada més escandaloses, parlar de la justícia legal és un oxímoron sarcàstic. Ni més ni menys.

01 d’agost 2022

Vanitat i austeritat

Comentari als textos bíblics Ecle 1, 2; 2, 21-23 i  Lc 12, 13-21, llegits a missa el diumenge XVIII de Durant l'Any, el dia 31 d'agost: 

Encara que, a vegades, els sermons cristians hagin donat a entendre que la pobresa és una virtut, el fet és que la pobresa, és a dir, la manca d’allò que tothom necessita per a créixer com a persona, és una de les cares més diàfanes de la injustícia, contra la qual s’adreça a Déu la primera petició del Parenostre, la del nostre pa de cada dia.

La pobresa, l’escàndol de la pobresa, a l’Evangeli, esdevé el centre i punt de partida de l’acció de Jesús, en ordre a sembrar les llavors del Regne, en vistes a restituir la dignitat humana allà on hagi estat ultratjada i negada. Fet i fet, el Regne, el món volgut per Déu, és el món on tothom veu reconeguda i respectada la seva dignitat personal i la seva possibilitat de realitzar-se plenament com a persona.

Els textos que es llegeixen a missa aquest diumenge presenten, almenys, dues actituds contraposades davant d’un dels grans exponents del pecat social que és la pobresa, en tant que negació sistemàtica de la dignitat humana, en tantes i tantes persones que malviuen per la fam, la guerra, la falta de recursos o l’espoliació dels recursos naturals del seu medi.

La primera lectura que hem sentit parla del sense sentit de la vanitat, de l’exposició indecent de les propietats per la vanaglòria o per la consolidació del poder. Parla, doncs, d’una mena d’autoadoració pseudoreligiosa que reclama l’aclamació i la submissió de l’entorn. Una mena de religió centrada en uns ídols inconsistents: la riquesa i el poder.

Sense anar més lluny, aquest divendres es van publicar els grans beneficis de les grans entitats bancàries del nostre entorn i de les queixes vehements d’alguns dels seus dirigents pels petits impostos que se’ls demanen sobre els interessos que els paguen els usuaris de les seves entitats, molts dels quals no arriben mai a final de mes. Vanitat i més vanitat.

Avui, també anirà bé que les comunitats cristianes reflexionem tot això en ple estiu, en què la gent que malviu per la manca de recursos ha de presenciar l’exhibició indecent de propostes de vacances o d’activitats costosíssimes que eixamplen dolorosament les escandaloses desigualtats socials. Vanitat i més vanitat.

D’altra banda a la lectura de l’envangeli que hem fet ara mateix, s’hi proposa una actitud alternativa a la de l’autoglorificació insultant: la de l’austeritat. Jesús, de fet, no es limita a blasmar la vanitat, sinó que apunta molt més enllà i molt més a fons. En la seva radicalitat i en la lluita per la dignificació de la gent pobra, proposa la decisió lliure d’usar solament els béns necessaris per viure, permetent així que les altres persones puguin disposar, també elles, dels béns que necessiten.

Això sí que és una virtut. No ho és la pobresa, sinó l’austeritat generosa, en vistes a compartit els recursos per al creixement personal de tothom. Es tracta, doncs, d’una austeritat generosa i solidària. I afegiria discreta, perquè si no fos exercida en la discreció, ja deixaria de ser virtut i seria vanitat i més vanitat.

D’aquesta dinàmica solidària, generosa i discreta n’ha de ser signe i llavor el pa compartit de l’Eucaristia, en vistes a la costrucció del Regne de Déu que tenim encomanada.

07 d’abril 2022

Bunyols i mones

Els jubilats, a vegades, al carrer, barrinem sobre coses que veiem. Quan contemplem les obres, per exemple. O quan analitzem i critiquem dintre nostre els comportaments d'altra gent. O quan especulem en les possibles interpretacions dels lemes comercials.
És el cas dels bunyols i la mona de imatge. Segurament que els bunyols podrien ser "per la pau". I la mona, "de Quaresma", i bona part dels vianants ho miraria sense immutar-se. Especialment molta jovenalla, la qual no seria estrany que considerés la quaresma com el material amb què s'han fet els bunyols. Sense anar més lluny, en el mateix carrer de la pastisseria de la foto, davant d'un forn de pa, hi ha una pissarra anunciant bunyols de quaresma, pa de sègol, pa d'espelta.
Dic molta jovenalla perquè la ingnorància, no solament religiosa, sinó, també, del pòsit cultural és de pronòstic. Gràcies, en gran part, al descrèdit dels continguts humanístics a l'ensenyament i de la ignorància ja viscuda pels seus pares en el mateix sentit.
Si es fessin enquestes d'això, probablement molt poca gent relacionaria els bunyols de quaresma amb les privacions de les setmanes de preparació per a la Pasqua. I les mones, amb els regals en forma d'ous dels padrins de bateig als seus fillols, en haver-se acabat el període de les privacions quaresmals. I, encara menys, tant els bunyols com les mones, amb antigues tradicions gregues, jueves i musulmanes que, com tantes d'altres, els cristians van fer-se seves transformant-ne el sentit adaptant-lo al seu sistema de valors.
Així, dons, l'evolució cultural que aquests canvis implicaven mai no va ser fruit de la ignorància o de l'oblit dels significats, sinó de la inculturació practicada pel cristianisme dotant de sentit cristià les cultures ja existents. 
No és pas el cas de les restes diguem-ne gastronòmiques de les grans festivitats del llarg de l'any. En aquestes han desaparegut per a molta gent els referències religioses o, fins i tot, culturals. Mai com ara tantes tradicions havien romàs buidades de sentit per obra i gràcia d'interessos comercials.
Els temps canvien. Certament. El que caldria demostrar és si aquest canvi és produeix adequadament. Si enriqueix la societat o si l'empobreix.