dilluns, 19 de juny de 2017

Raons pel sí: per no haver de demanar permís a qui no ens estima

Demanar permís ha d'implicar, sempre, confiança. Confiança de qui el demana envers qui l'ha de concedir i d'aquest envers qui el demana. Altrament, seria, solament, una relació de vassallatge i d'autoritarisme.
L'expressió màxima d'aquesta relació perversa és l'exigència de submissió a canvi del permís. Heus ací un dels contrasentits més evidents del desencontre entre Catalunya i Espanya.
Al capdavall, estem davant d'una crisi de confiança que s'ha anat congriant al llarg d'anys i de segles, per bé que algú vulgui fer creure que es tracta d'una crisi passatgera causada per uns quants calés.
No és una qüestió de calés, és una qüestió de confiança i el tema dels calers n'és un símptoma, no menor, però un símptoma entre d'altres potser més importants i tot.
La desconfiança es produeix quan algú s'adona que no li reconeixen ni drets ni identitat i que juguen amb ell segons interessos gairebé mai confessats ni confessables.
El problema important és el no reconeixement de la identitat pròpia i dels drets que comporta.

divendres, 16 de juny de 2017

Som tridimensionals

Acostumats com estem a veure la realitat en tres dimensions, no és estrany que apliquem aquesta manera de veure les coses quan ens acostem al jo de qualsevol persona.
De qualsevol congènere, no en valorem solament el cos, sinó també l'expressió i l'eficàcia de la seva amabilitat o la seva estimació. Som, de fet, cos, paraula i sentiment.
Si falla algun d'aquests elements és com si fallés una pota d'un trípode. No serveix. Amb tres potes sòlides cap trípode no balla. Cert. Però també és cert que si en falla una, li desapareix la possibilitat de fer allò que n'és la principal finalitat i, a més, no s'aguanta.
Per tot això, no és estrany que, quan els ha calgut parlar de la identitat divina, els cristians hi hagin aplicat la manera humana d'acostar-se a l'essència de la realitat més estable.
En Déu, doncs, el creient cristià hi veu la font de la vida, la paraula que hi dóna sentit i el doll d'amor que, encomanadís com és, en garanteix la pervivència, alimentant-la.
La fe en la Trinitat és adhesió confiada a Aquell que es reconeix com a responsable de l'ésser de tot i de tots, i també com a Paraula plena de sentit i eficaç, i com a lliurament revitalitzant de la vida d'un mateix i de l'entorn. A tot això apunta l'expressió de la fe dels cristians quan diuen que Déu és Pare (font d'existència i de vida), Fill (expressió de la seva generositat vital lliurant-se) i Esperit (impuls decisiu envers l'obrar amorós).
I tot això, per què? Doncs perquè «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jo 3, 19). Així ho diu el fragment d'evangeli que es llegeix a les misses d'aquest diumenge, que és la festa de la Santíssima Trinitat.
És a dir, el Déu dels cristians es lliura, amorós, als qui vulguin   assumir la seva estimació i aplicar-la en la seva relació amb els altres. Els qui creuen en ell, segons explicita el mateix evangeli de Joan, són aquells que estimen de veritat, lliurant-se, també ells, en bé del proïsme, sobretot del més desafavorit.
(Publicat a Regió7, el 10/06/2017)

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Hem de demanar a Espanya si ens considera poble o no

Atès que Espanya és signatària del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que completa el que la ONU havia aprovat el 1948 com a Declaració Universal dels Drets Humans, serà bo recordar-ho i recordar-los-ho.
Aquest pacte, en el seu article primer diu així: "Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.
Els estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides."
L'actitud i el comportament de l'estat espanyol, envers les aspiracions de Catalunya, són, de fet i clarament, o una negació arbitrària d'aquest dret, en contra dels seus compromisos adquirits internacionalment; o bé són la simple negació de la condició de poble al català.
En el primers cas estem davant de la negació de drets fonamentals i en el segon d'una colonització forçada.
La pregunta decisiva que cal fer solemnement a l'Estat espanyol és si considera poble o no el català.

dijous, 14 de gener de 2016

El dit del proverbi xinès

Ada Colau, en l'acte de nomenament de nou membres d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català, celebrat ahir, fa fer notar l'absència de dones en les nominacions cinematogràfiques de for dels àmbits del maquillatge, el vestuari i interpretació i no en els àmbits de direcció, producció i guió. Deia "ara toca fer-ho visible".
Al mateix dia, a Madrid, en la inauguració de legislatura al congrés, la diputada de Podemos Carolina Bescansa feia exhibició materna amb el seu fill de sis mesos a l'escó, també per fer visible... Elles rai, tenen unes feines ben remunerades que els permeten dedicar-se al que vulguin en el moment que vulguin. No ho tenen pas tan bé la majoria invisible...
Efectivament, cal que tothom vegi els rastres de discriminació que hi ha en la societat. Ara bé, sovint els grans activistes de la igualtat es queden en "fer-ho visible" i no parlen del que no és visible, que, com es diu al Petit Príncep, l'essencial és el que no es veu.
Des d'aquesta perspectiva, segurament seria molt útil preguntar-se, per exemple, a què es veuen abocades a fer les noies "invisibles" en els seus anys de formació, o quines possibilitats de promoció tenen en el mon laboral. De fet, ningú (o ben poca gent) denuncia amb fermesa la diferència de sous entre homes i dones per la mateixa feina. Amb tot, l'essencial, a més de veure-ho i denunciar, cal posar-s'hi de valent.
La llàstima és que fins i tot tot la discriminació de la dona, que, com tota mena de discriminació ja és prou seriosa, s'usa sovint més com a reclam mediàtic per afavorir determinats interessos particulars que no pas per construir realment una societat més justa.

dimecres, 13 de gener de 2016

Se'ls estronca la mamella

Cada dia que passa, se m'aferma la convicció que els mesos que vénen seran distrets. Per una banda, a Madrid, ja reaccionen, fins i tot, abans que es produeixi qualsevol esdeveniment. De l'altra, els seus ministre i delegada, a la presa de possessió de Puigdemont, fan el ridícul, més i tot que la representació militar, que també hi era present i que va demostrar més educació que ells dos (tot i que algú, avui, ha fet notar que el militar estava molt pendent dels gestos o insinuacions del ministre).
Si, a tot això, hi afegim l'excusa de no tenir traductors per impedir que els nous senadors fessin servir el català en constituir-se el Senat i tantes i tantes coses que van succeint cada vegada més sovint, és fàcil deduir que el devenir immediat serà costerut, trist, distret i, per què no?, també interessant.
Crida l'atenció, però, que mai no aportin arguments que avalin el seu comportament. Deu ser que no en poden explicitar perquè se'ls veuria el llautó. I aquest llautó no deu pas ser cap altre que la por que la mamella se'ls estronqui.

dissabte, 6 de juny de 2015

Rebut de Càritas Manresa. És important!!!


"Juny 2015

EMPRESES I PARTITS POLÍTICS XENÒFOBS?

Càritas lamenta i denuncia que darrerament està augmentant el nombre d’empreses que no contracten i partits polítics que rebutgen qualsevol immigrant o part d’ells, amb raonaments que volen amagar una realitat de rebuig. Sempre són els empobrits els més perjudicats, els que no tenen res i cerquen allò més elemental per poder viure, aliment, treball, sostre.

“L’Humà és sagrat. Cada persona posseeix una realitat radical”, llegim al Model d’Acció Social de Càritas. Tota política, tota línia empresarial hauria de cuidar aquesta dignitat i sacralitat fent créixer així una societat on la persona en sigui el centre.

Des de Càritas fem una crida pel respecte més profund vers els qui més ho necessiten, i una crida a particulars, partits polítics i dirigents empresarials a repensar certs raonaments i decisions."

dimarts, 26 d’agost de 2014

El tema Pujol, inquietant

Segurament que som molts els catalans a qui el tema dels Pujol-Ferrusola ens ha inquietat profundament i ens ha fet pensar molt.
Entre les moltes coses que poden haver passat pel cap de molta gent n'hi ha unes quantes que crec que val la pena de posar sobre la taula. L'ordre amb què les dic no té importància. Les dic segons surten mentre escric.
Segurament que molts silencis dels qui ens inquieta l'afer Pujol estan relacionats amb la facilitat amb què admetem que ens facturin qualsevol cosa en negre. Això té un nom: frau. El mateix que designa bona part d'allò que va confessar l'expresident a finals de juliol.
Una altra observació que ha centrat no poques reflexions meves ha estat la de constatar, una i altra vegada, la facilitat que tenim per jutjar negativament els altres i, sovint, a la manera dels qui diuen que les coses no són bones perquè no les poden haver.
En aquest cas he llegit algun comentari que emet judicis vestint-los, fins i tot, d'evangeli, on la finalitat edificant del discurs queda supeditada clarament per la voluntat assenyaladora i acusatòria. Contràriament i en aquest context, faig constar un article admirable del jesuïta José Ignacio González Faus que trobo sumament interessant i, alhora, edificant. És en aquest enllaç.
Una altra qüestió que bé pot ser objecte de reflexió pot ser la derivada de l'intent que puguem fer d'imaginar-nos com valorarem tot aquest afer i els comportaments dels protagonistes d'ací a uns quants anys. Per ara veig que, tret d'uns quants "privilegiats", encara en sabem molt poques coses. Aleshores potser en sabrem més i qui sap si ens sorprendrà la comparació entre el que pensem ara i el que pensarem aleshores.
Que no hi prenguem mal.