D'esquerres o de dretes

És curiós el cas de la cultura europea, que ha estat capaç de capgirar radicalment el sentit d'una de les seves bases, com ho és el cristianisme.

És clar que el cristianisme és un dels pilars vitals del nostre pensament i de la nostra manera de viure. És clar que, al llarg de dos mil anys ha bastit, en gran part, la vida de la gent, creient o no, i ha forjat el seu pensament, les seves intuïcions, la seva manera de fer i, també, la seva organització social i política. En tots els aspectes de la cultura europea hi ha l'empremta cristiana.

Tanmateix també és cert que la cultura europea, en moltes coses, ha capgirat l'essència mateixa d'allò que que l'ha fonamentada al llarg dels últims vint segles.

Per exemple, i sense anar pas gaire lluny, la base de la moral cristiana es troba descrita d'una manera clara i excel·lent en el capítol 25 de l'evangeli de Mateu, en la narració del judici final, on el Rei (Jesús) lloa els comportaments dels qui han tingut compassió del proïsme que pateix: dels qui passen fam o set, dels forasters, dels despullats, dels malalts, dels presos. Seria, com aquell qui diu, la preocupació subratllada en el discurs de la gent d'esquerres. I blasma els qui no han tingut cap mena de pietat, aquells que l'esquerra anomena de dretes.

Als primers, Jesús els situa a la seva dreta i als que no han tingut la compassió deguda els situa a l'esquerra. Exactament a l'inrevés del que s'ha instal·lat en l'imaginari sòcio-polític de la cultura occidental, que situa els qui expressen preocupació social a l'esquerra i els que no, a la dreta.

És curiós. Tanmateix, el preocupant és que en la nostra societat autocomplaent, amb capgirament ideològic o no, continua havent-hi gent famolenca, assedegada, forastera, denigrada, malalta, empresonada. Absolutament oblidada.

I mentrestant al poble, que el donin!

Els espectacles d'aquest dissabte, a moltes de les sales de plens dels ajuntaments han estat deplorables. Moltes vegades els acords "contra natura" que s'hi han materialitzat han portat al primer pla la mesquinesa i les obsessions de molts dels seus protagonistes amb el suport vergonyós dels seus correligionaris acrítics, complint tots el "deure" d'acatar els designis dels qui han decidit que el que importa és mantenir el poder i les prevendres corresponents, tot garantint uns pagues no gens menspreables.

Tot per al servei a la ciutadania, diuen. Però ¿quin servei pot fer l'afamat de poder aliant-se amb l'incoherent cínic que farà tot el possible per impedir que es dugui a terme la prioritat de treballar per la llibertat del país?

La mesquinesa de tot plegat aflora decisivament quan es diu una cosa i es fa la contrària, o quan es fan pactes secrets d'esquena a la gent que els ha fet confiança. És mesquí el capteniment d'argumentar que els de dretes i/o independentistes no poden governar, tot i estar tips, ells mateixos, de flirtejar, tant com poden, amb el poder i els poderosos i assegurar-se els seus llocs als consells d'administració de les grans empreses que xuclen tan com poden les butxaques dels qui necessiten els seus serveis. Aquesta és l'esquerra pura que s'entén d'amagat amb la dreta més aprofitada. Una dreta que, diguem-ho també, sovint es distingeix de l'esquerra solament amb el color del coll i els punys de la seva camisa de mudar. I molts silencis còmplices, també.

Pel que es veu la pugna dretes-esquerres és només teatre. L'interès per la vida de la gent i la llibertat del poble no els interesa gens ni mica.

L'espectacle de dissabte mostra, també, obsessions malaltisses. Els pactes "contra natura" sovint només s'expliquen per odis. Fins i tot personals, a jutjar per la mala bava amb què s'expressen especialment molts dels veterans dels partits, encarregats de mantenir vés a saber quina puresa ideològica.

I mentrestant, què? Al poble, que el donin.

Eficiència mediàtica

 El fet que s'inverteixin tants diners en fer funcionar la maquinària mediàtica, amb objectius tant diversos com publicitat, informació, entreteniment, propaganda..., però amb el comú denominador de l'eficiència econòmica o ideològica, porta a reflecionar sobre les intencions últimes o el marc ètic dels promotors, més enllà del rendiment econòmic, polític o social que n'esperen.

Sembla que el lucre, el vot o l'aplaudiment és l'objectiu immediat, però l'observació dels continguts dels missatges i de les maneres com aquests es difonen, porta a pensar en un rerefons de les idees que, potser, ni l'autor material dels mateixos coneix, però sí qui els ho ha encarregat i/o decideix la seva emissió. O, si més no, la dinàmica social del moment les comporta.

El món de la publicitat por aportar-nos molts exemples d'anuncis ben inocus que traspuen una sèrie de valors subjacents que mereixen una atenció i una anàlisi acurades per captar-los i entendre la mena de societat que els sustenta. Què pot suggerir, sinó, aquell anunci que proposa la "jubilació" d'un cotxe en un diàleg entre ell i la seva mestressa, quan aquesta li vol fer entendre que portar-lo a un altre lloc (?) és el millor per ell, atès que ja no els és útil?

És el mateix diàleg que, suposadament, podria haver-hi entre una persona gran i els seus, quan aquests li proposen de portar-la a una residència, perquè a casa ja costa massa de tenir-ne cura. Tot amb la botzina de resignació.

Les referències al món de la gent gran en els continguts mediàtics (pensions, residències, assistències, mútues...) són recurrents. Gairebé tant com les imatges de realitzacions anunciades poc abans de les eleccions.

Sempre s'apel·la, directament o indirecta, al benestar. Un benestar entès com una idílica manca de problemes i no pas com el fruit d'un esforç comú per aportar solucions allà on calgui, i construir així una societat que valori per igual la dignitat de tothom.

Ja sabeu què es va manar als antics, doncs jo us dic

 

Mt 5, 17-37

Realment Jesús proposa una nova mirada. Exhorta a valorar les coses no pas amb l’òptica del legalisme, sinó amb la de l’amor, que és molt més exigent.

De fet, qui es comporta solament amb els criteris de les normes, però escatima la tendresa no serà condemnat, però tampoc valorat.

Es tracta del nou ordre del Regne de Déu. No és que la Llei antiga no hi apuntés, però l’Evangeli orienta a la finalitat, a l’objectiu últim, que és el desplegament humà de les persones. És a dir, el legalisme, també i especialment el religiós, bloqueja allò que ens fa humans, que és la llibertat. El legalisme esclavitza. La llibertat humanitza.

Diguem-ho senzillament: l’autèntica bona persona no és qui compleix lleis, sinó qui s’esforça per fer el bé, fins i tot quan el bé entra en conflicte amb les normes, incloses les religioses.

Fa poc llegia un llibre («Víctimas del pecado», del teòleg granadí José Maria Castillo) on se subratlla el canvi de perspectiva de Jesús dient que, en comptes de fixar-se en els pecats, o sigui en el compliment de les normes, Jesús centrava l’interès en les necessitats i el sofriment de les persones per aportar-los felicitat.

Recordem, per exemple, la paràbola del bon samarità. Resulta que els professionals de la religió passaven de llarg de la necessitat i el sofriment del ferit i, en canvi, qui és valorat per Jesús és un heretge, un samarità, que no compleix les normes.

Fet i fet, el llenguatge hiperbòlic (és a dir, exagerat) de Jesús quan confrontava la llei antiga amb la seva proposta d’actituds i comportaments, respon a la profunditat radical que significava el seu canvi de perspectiva, necessària per a la construcció del Regne de justícia, pau i llibertat que proclamava.

Al cap i a la fi, la moral que proposa l’Evangeli no és la fer allò que està bé o no fer allò que està malament segons les normes establertes. Aquesta seria la moral del deure, basada en el compliment de normes.

La moral que proposa Jesús és la de la necessitat humana, amb la mirada posada en les necessitats i els sofriments de la gent i la lluita per la llibertat de les persones.

No és estrany que Jesús se’n fes l’aresta. Els poderosos del seu temps no podien suportar que se soscavés l’estructura del seu poder. La moral de les normes, al cap i a la fi, la decidien ells (segons els seus interessos) i n’exigien obediència cega. Com ara i no gens lluny d’ací mateix.

En canvi, la moral de la necessitat i el sofriment portava i porta la gent a desplegar en llibertat la humanitat.

Celebrar el memorial del lliurament de Jesús significa assumir aquell lliurament com a propi, tant personalment com comunitària.