Pederàstia: i després, què?

Primer va esclatar a Amèrica del Nord, després a Amèrica del Sud, ara a Europa Central. I després?
No és tant interessant on, ni qui, sinó l'orientació que caldrà prendre. L'Església ha d'assumir la responsabilitat de identificar l'esbombada actual dels escàndols de pederàstia com un altre signe dels temps que cal llegir, interpretar i, sobretot, fer-se càrrec de quina és la voluntat de Déu en aquestes circumstàncies. En el benentès, que la seva urgència de sempre és la de no deixar d'anunciar el Regne de Déu, que és de justícia, de pau i de llibertat, i alimentar l'esperança enmig dels temporals.
La responsabilitat dels dirigents de l'Església és gran. De moment, hi ha hagut reaccions institucionals en forma de peticions de perdó i pagaments d'indemnitzacions. Però queda, encara, molt camí per recórrer.
Segurament que una de les accions a emprendre és la de corregir la inèrcia a deixar que les coses relacionades amb el clergat i el funcionament institucional només les tractin els clergues i no siguin tingudes com a coses de la comunitat sencera.
No deixa de cridar l'atenció el fet que, moltes vegades, hagin passat tants anys entre la realització dels abusos i la seva denúncia pública, i també, com no fa pas gaire temps, que es tanqués el problema obligant moralment a callar les víctimes. Només s'entén si es comprèn l'activitat eclesiàstica com un exercici de poder, distanciada d'un poble fidel sovint atemorit. I això és urgent que s'esmeni.
En aquesta onada d'escàndols, com en d'altres circumstàncies, la jerarquia corre el risc d'actuar en l'horitzó de preservar el seu status de superioritat mantingut durant segles i que encara pesa per inèrcia. És necessari reafirmar la santedat del poble fidel sencer. Cal realimentar la certesa de la propia dignitat a totes les persones, començant per les més senzilles. Convé que de l'Església desapareguin el gremialisme clerical i la meselleria dels fidels.

Twitter

Vicent Partal i companyia, en el seu programa "L'internauta", de Catalunya Ràdio van explicar una peripècia del periodista de Palafrugell Toni Sellés, que es va trobar bloquejat al tren, dilluns passat, en plena nevada. Va ser un viatge de Barcelona a Palafrugell que va durar vint-i-cinc hores. L'interès d'aquest programa per aquesta aventura era motivat per l'ús que Toni Sellés va fer del Twitter, mitjançant el seu telèfon mòbil.
A través d'una sèrie de missatges curts va anar explicant el que li anava passant i tot això va ser rebut en temps real i a mode de xarxa, com una mena de taca d'oli que s'anava estenent, de manera que mantenia informada al moment una munió de gent. Una gent, que, altrament, no hauria rebut notícies de primera mà del que passava fins molt temps després i que li anava donant a ell i a la resta d'afectats per la incidència la certesa de no saber-se sols en la dissort.
És una experiència interessant. Fàcilment se'n poden deduir unes quantes coses. En primer lloc, que la informació i la seva immediatesa cada dia estan menys exclusivament en mans dels poderosos i que aquests, encara que bloquegin i distorsionin, cada vegada ho tenen més complicat per tirar l'aigua social al seu molí.
Una altra conseqüència és que, si la gent, diguem-ne normal, es fa conscient del poder de comunicació que va tenint a les seves mans, cada vegada serà més la protagonista de la història, la qual cosa pot desembocar necessàriament a un canvi radical en la configuració de la societat i de les relacions humanes.
És bo que els poderosos monopolitzin menys i que la gent "normal" esdevingui més protagonista de la història. Ja cal que tots els qui exerceixen qualsevol responsabilitat social, política i, també, religiosa es posin les piles i aprenguin la lliço: cada vegada els serà més difícil tirar l'aigua al seu molí. Segur que encara podran enterbolir molt l'ambient i confondre comportaments i consciències. Però és clar que això, cada vegada, és més fàcil de desactivar, en la mesura que la gent es faci més conscient de les seves possibilitats i del seu protagonisme.

Simone Weil

El Col·legi de Llicenciats dedica un magnífic monogràfic a l'últim número de la seva revista a la figura i l'obra de Simone Weil. Aquesta dona jueva d'origen i cristiana de filiació, que tan sols va viure 34 anys, ha esdevingut un estendart del pensament sobre la justícia. Val la pena fer-hi una ullada.
Entre les intuïcions d'aquesta jove pensadora crida l'atenció el biomi gravetat-gràcia que, segons ella, són les dues puntes de la corda d'una mena de corriola mística. La gravetat significa la força dels poderosos que empeny avall, cap a terra, i la gràcia és la que empeny cap amunt, cap a Déu. Per Weil la força de la gràcia no és la dels poders d'aquest món, és la dels qui no tenen ni la possibilitat que ningú es fixi en ells i els tingui en compte.
A partir d'ací, Simone Weil pensa que la justícia autèntica no és la de l'equilibri de forces de poder. Un equilibri impossible quan en una banda de la balança hi ha el desposseït, que no té ni la possiblitat de ser tingut en compte. Segons ella, l'autèntica justícia és la que atén, en igualtat de condicions, els desposseïts de tota força de poder. I perquè això sigui possible, cal que qui té força es desposseeixi i es posi al mateix nivell que el desposseït.
Això, al capdavall, és el que els cristians anomenem caritat. Aquesta música encaixa molt amb el discurs bíblic de la justícia de Deú i molt poc amb la justícia dels que reclamen l'aplicació cega d'unes normes o lleis, sense ni preguntar-se per les causes de la situació del desgraciat i del seu comportament.
No és estrany que Weil arribés a dir que el millor símbol de la justícia no és pas aquella figura femenina que té els ulls embenats i unes balances a una mà i una espasa a l'altra. Sinó la d'algú que s'ha tret la bena de les lleis dels poderoso i dels seus prejudicis per contemplar els qui ningú no contempla. Per això considera que l'autència balança és la creu del Crist, en el benentès que es tracta d'una creu d'anorreament, i amb els braços desiguals: que donin al desposseït la possibilitat de ser algú i poder optar a l'equilibri just.