Qui estigui net de culpa...

 

Quan, en un cas de conflicte, vaig apuntar que calia anar per la via de la mediació, per buscar camins de solució, algú que coneixia molt bé la meva trajectòria vital i professional em va ventar en públic que no vingués amb sermons. O discursos morals. No ho recordo bé, però pel cas és el mateix.

Em va doldre molt. El cas era greu, amb repercussions personals i socials importants. Era evident que qui m'amonestava d'aquesta manera havia pres partit i, a més, reblava el clau adduint que no era jutge. I, precisament, la meva apel·lació a la mediació pretenia no haver d'acudir a l'arbitratge que hauria d'exercir un jutge. I no hi va haver manera.

La mediació és una eina de civilització per resoldre conflictes per la via de la comunicació i l'entesa. L'arbitratge d'un tercer (el jutge), en canvi, és sempre subjectiu i, per tant sotmès a la possibilitat de l'error, encara que s'exerceixi de bona fe, o qui sap si de la venjança.

Ara bé, la insistència a saltar el pas de la mediació indica un error humà més gran: la invocació a la llei del Talió, és a dir buscar la venjança i no l'entesa. Tal faràs, tal trobaràs, de fet. Al capdavall, es tracta d'una mostra de la pretensió d'imposar el criteri personal per sobre de la necessitat d'entesa i de pau.

Els antropòlegs diuen que la llei del Talió, en el seu moment, va representar un avenç social respecte al temps en què imperava la moral de la violència: si m'has fet mal, estic legitimat a fer-te'n més. La llei de la selva. La del Talió, en aquell context, representava una certa limitació: només et puc fer el mateix grau de mal que tu m'has fet.

Ara bé, amb el temps, els humans hem après (o almenys intuït) que el Talió no basta per assolir la pau. Que cal un pas més. I la mediació en pot ser una bona eina.

De totes maneres, en els alts i baixos de la història, veiem manta vegades que hom pensa que el que no acaba en condemna està mal resolt, quan, sovint, el que no es resol és la convivència i la pau.

En el fons, sospito que la mandra a fer servir l'eina civilitzada de la mediació respon, més aviat, a les ganes de venjar, com si qui la nega està net de tota culpa i legitimat per tirar la primera pedra.

El silenci dels anyells

 

Quan un ramat té un pastor indigne, el bestiar calla, però malviu. Quan el pastor és atent i l'estima, el bestiar calla, però traspua vitalitat.

El recordatori del funeral d'una bona dona quasi centenària remet a l'estima del creient envers Déu reconeixent-lo com a pastor provident i atent amb les paraules del salm 23: "El Senyor és el meu pastor: no em manca res". Sort n'hi va haver, perquè el funcionari de la religió que presidia la cerimònia no s'hi va pas assemblar gaire, limitant-se a recitar mecànicament conceptes llunyans per a la majoria dels assistents,

La difunta, de 97anys, havia viscut la duresa de la seva vida, discretament, en el servei i la senzillesa. Li esqueien perfectament les paraules del text evangèlic de Mateu 11, 25-30 que s'ha llegit: "Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos". I també aquestes altres: "Feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau".

Però la buidor de les paraules, la repetició de conceptes i la pressa per enllestir la feina del funcionari no van ajudar gens als assistents a compartir els valors de la vida que la difunta havia fet seus, ni a visualitzar la mirada de tendresa que el Bon Pastor dispensa al seu ramat estimat.

Va ser una llàstima. Una altra oportunitat perduda per conhortar els qui, en el comiat de la difunta, ens sentim vinculats a ella i a la seva família.

Qui sap si el capteniment distant de molts dels assistents envers el sentit d'una cerimònia religiosa com aquest funeral no és fruit, en gran mesura, de l'actitud funcionarial de qui la presideix.

He de reconèixer que, més d'una vegada, he trobat més digna la manera de fer dels empleats de la funerària quan dirigeixen cerimònies de comiat laiques, encara que, també a ells, els dominin les rutines.

El valor de les coses petites

 

Un diumenge a mig matí. Els carrers mig buits. Un grup de gent felicita els 88 anys d'una dona que, discretament, ha dedicat la seva vida a tenir cura de jovenalla vulnerable; una altra anuncia que passarà l'estiu lluny de casa per atendre els nets, tal com fa cada estiu; un home madur, que ha posat bona part del seu patrimini i del seu temps al servei de presos amb permís, acompanya un jove immigrat; una senyora d'aspecte senzill acompanya un home que va en cadira de rodes... Tot en un radi d'uns dos-cents metres i a la mateixa hora.

En la vida de cada dia, els actes generosos més senzills són llavors que enriqueixen la societat. Com totes les llavors, porten, en elles mateixes, vida per a l'entorn. Transformen l'ambient on cauen.

Els gestos petits, com les llavors, fructifiquen. En les persones i la societat. Els gestos petits sempre són llavors transformadores. Per bé o per mal.

Son positives  quan són expressió de generositat. Són negatives quan estan prenyades d'egoisme. Vegem, sinó, els efectes de les xafarderies pel que fa a la destrucció de les persones i de la convivència. En aquest cas, quina mena de societat en resulta?

En canvi, una societat plena de gent discretament generosa esdevé indefectiblement una societat plena d'allò que cal als seus membres per créixer personalment i comunitàriament.