Quan un ramat té un pastor indigne, el bestiar calla, però malviu. Quan el pastor és atent i l'estima, el bestiar calla, però traspua vitalitat.
El recordatori del funeral d'una bona dona quasi centenària remet a l'estima del creient envers Déu reconeixent-lo com a pastor provident i atent amb les paraules del salm 23: "El Senyor és el meu pastor: no em manca res". Sort n'hi va haver, perquè el funcionari de la religió que presidia la cerimònia no s'hi va pas assemblar gaire, limitant-se a recitar mecànicament conceptes llunyans per a la majoria dels assistents,
La difunta, de 97anys, havia viscut la duresa de la seva vida, discretament, en el servei i la senzillesa. Li esqueien perfectament les paraules del text evangèlic de Mateu 11, 25-30 que s'ha llegit: "Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos". I també aquestes altres: "Feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau".
Però la buidor de les paraules, la repetició de conceptes i la pressa per enllestir la feina del funcionari no van ajudar gens als assistents a compartir els valors de la vida que la difunta havia fet seus, ni a visualitzar la mirada de tendresa que el Bon Pastor dispensa al seu ramat estimat.
Va ser una llàstima. Una altra oportunitat perduda per conhortar els qui, en el comiat de la difunta, ens sentim vinculats a ella i a la seva família.
Qui sap si el capteniment distant de molts dels assistents envers el sentit d'una cerimònia religiosa com aquest funeral no és fruit, en gran mesura, de l'actitud funcionarial de qui la presideix.
He de reconèixer que, més d'una vegada, he trobat més digna la manera de fer dels empleats de la funerària quan dirigeixen cerimònies de comiat laiques, encara que, també a ells, els dominin les rutines.
