La Parròquia de l'Esperança, de Manresa, per l'autoderminació

El full parroquial de la parròquia de la Mare de Déu de l'Esperança, de Manresa, en el seu número 553, de 30 de setembre de 2012, publica aquesta nota:

AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA: del Dret al seu Exercici

El 1995 el papa Joan Pau II pronunciava un discurs memorable davant l'Assemblea de les Nacions Unides. Els drets de les nacions hi tenien un paper central. El pressupòsit dels altres drets d'una nació és el dret a l'existència: ningú -un Estat, una altra nació, o  una organització internacional- mai no té dret a creure que una determinada nació no sigui digna d'existir.

Aquest dret fonamental no exigeix necessàriament una sobirania estatal, ara bé, qualsevol altra forma d'organització política ha de ser amb la condició que es faci en un clima de veritable llibertat, garantida per l'exercici de l'autodeterminació dels pobles.

Des de l'espai petit de la Parròquia de l'Esperança recordem aquestes paraules de Joan Pau II quan, dijous, el Parlament de Catalunya faia el pas de proclamar aquest dret del nostre poble a començar a exercir-lo. 

Forcades aporta raons bíbliques per la sobirania catalana

La monja Teresa Forcades ha aportat, textos del Nou i de l'Antic Testament, així com algun pensament de sant Tomàs d'Aquino, com a avals de la lluita sobiranista catalana. Aquest posicionament l'ha fet en el parlament que ha adreçat als integrants de la Marxa per la Independència, congregats aquest migdia a Montserrat.
Forcades ha partit del relat de la torre de Babel per dir que la diversitat humana havia estat establerta amb la finalitat que la humanitat busqui la unitat en la seva diversitat. Aquesta idea, segons ella, ve reafirmada en el Nou Testament, quan diu que la gent que escoltava els apòstols impulsats per l'Esperit Sant els sentia proclamar cadascú en la seva pròpia llengua les grandeses de Déu. A aquests peus bíblics, Forcades hi ha afegit que tot això ho va subratllar sant Tomàs d'Aquino quan explicava que la unitat només es pot obtenir a partir de la diversitat i no pas de la uniformitat.
Són d'agrair plantejaments com aquests, fets des de la perspectiva cristiana, amb el rigor, la coherència i la valentia d'una dona com la Teresa Forcades, que ja ha demostrat moltes vegades que no es mossega la llengua per dir allò que creu.
Segur que les seves paraules, han ajudat a pensar, no sols al seu públic incondicional, sinó també a tantes persones no pas creients, que eren a la plaça del monestir, aquest migdia de dissabte.

La deriva aconfessional dels moviments d'esplai eclesials

En dues vegades en poc temps hem debatut amb amics sobre la identitat confessional dels agrupaments de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi i dels centres del Moviment Infantil i Juvenil d'Acció Catòlica (MIJAC). Sembla que tant uns com altres dissimulen tant com poden els indicadors de la confessionalitat que els correspon per l'adscripció eclesial del seu ideari. I ací topem amb una mena de frau educatiu: formalment s'ofereix una acció educativa de to eclesial, però se n'exclou el seu principal ingredient.
No sol ser estrany sentir als caps o monitors d'aquests grups que el tema de la confessionalitat no és cosa seva, ni veure que les seves activitats no inclouen pràctiques religioses de cap mena. A més, els consiliaris, ara per ara, són els grans absents de la vida d'aquests grups, tot i que sovint, especialment el MIJAC, desenvolupi les seves activitats en espais parroquials.
Sembla com si els plantejaments dels responsables eclesials hagin renunciat a mantenir-hi el treball pastoral. És com si a l'Església interessessin més les pedres, les obres i la imatge mediàtica que no pas el treball de guiatge i ajut en els grups d'esplai en la seva dimensió educativa.
De totes maneres, aquest problema no és simplement conseqüència de la disminució del nombre de capellans. És, sobretot, fruit d'uns determinats plantejaments pastorals que no contemplen com cal el treball amb els joves i infants.
Tampoc no és qüestió de reincorporar determinades pràctiques religioses com a objectiu últim. Aquestes, en tot cas, han de ser expressió de la vida que es viu en el si dels grups. De fet, sense aquesta vida, no té sentit que hi hagi pràctiques. Ni tampoc no es tracta de fer declaracions de fe per les places i carrers. Es tracta d'animar amb l'espurna de la fe la vida compartida dels nois i noies que s'estan educant mútument en aquests grups.
Els plantejaments aconfessionals dels caps i monitors haurien de fer pensar molt als responsables pastorals que el problema s'origina, sobretot, amb l'abdicació dels responsables de la pastoral. Si això és així, de poc serviran les exigències formals de declaració pública de fe. Més aviat caldrà una revisió profunda de les prioritats pastorals i orientar-les decididament envers el creixement personal i comunitari de les persones, especialment els més joves i els seus animadors.

Mà esquerra i mà dreta

La personalització de la solidaritat (o de la caritat, tant se val) és un problema, i més en uns temps de crisi com els d'ara. Fet i fet, una de les grans consignes de l'Evangeli és l'exhortació a comportar-se de manera que «la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6, 2-4). Ve a ser una explicitació claríssima del valor de la discreció enfront de la temptació de vanaglòria, tant blasmada per Jesús de Natzaret en relació amb els dirigents (religiosos) del poble jueu.
La naturalesa humana té en la vanaglòria una de les manifestacions més fondes d'allò que anomenem "pecat original", del qual ha d'anar fent una bugada constant i, sobretot, propòsit d'esmena permanent.
Avui dia, doncs, el toc d'alerta de Jesús té més vigència que mai. Tothom qui faci introspecció sincera s'adonarà de com n'és de sibil·lina la temptació d'orgull i de com aquesta es disfressa sovint de generositat, de bondat, de justícia i de les actituds més nobles.
La necessitat de molts esdevé massa sovint esca de vanaglòria d'uns pocs. Ara els tocs de trompeta farisaics solen ser rodes de premsa i festivals de tota mena. El problema de tot això no està pas en les quantitats lliurades sinó en la qualitat. Una qualitat que converteix el gest solidari en una befa de la desgràcia de molts i de la perpetuació dels privilegis dels qui han oblidat, o no han sabut mai, que el principal objectiu (utòpic, pel que es veu) d'institucions com Càritas és el de desaparèixer per manca de necessitats.

Publicat al web de Càritas Manresa, el març de 2012.

Ves per on, no ens volen frustrats!

Ara resulta que els agents principals del que ells mateixos anomenen "frustració", sobretot per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la manifestació del 10J del 2010, són els qui argumenten que l'articulació de mobilitzacions independentistes com la del proper 11 de setembre no és bona perquè portaria, altra volta, a la "frustració" dels catalans.
Aquests que tant ens estimen són, en un primer lloc destacat, els germans de sang dels membres del Tribunal Constitucional que va retallar l'Estatut dels sainets, amb representació teatral dels líders de les quatre formacions principals del Parlament de Catalunya inclosa. Ells van ser els qui en van fer la demanda d'inconstitucionalitat. Ells són els qui fan tot el possible per deixar el català com una llengua residual. Ells, a més, es veuen capaços de dir que el que més interessa als catalans és la penúria econòmica dels últims anys. En realitat, dient que ens volen evitar una nova frustració, ens estan dient que som una mena de beneïts necessitats de la seva tutela.
Entre els qui ens volen estalviar frustació també hi ha els qui, al Parlament de Catalunya van fer un paper i a Madrid, on aleshores manaven els seus, en van fer un altre ("per obediència de vot", diuen). Aquests han quedat més retratats: callant com morts quan un dels seus líders antics va dir que a Madrid havien "cepillado" l'Estatut mostraven el seu grau de compromís democràtic en el si del seu poble. A més, quan un altre dels seus obre una mica la boca amb to sobiranista se li abraonen i li diuen de tot. Aquesta és la seva manera d'evitar frustracions al poble.
D'altra, a Catalunya, tenim la sort de tenir-hi manant els qui ara volen fer creure que la seva proposta de pacte fiscal no té intenció d'aigualir l'activitat sobiranista en forma de manifestació independentista. De fet, aquests estant donant la raó als germans del Tribunal Constitucional quan diuen que els que més interessa als catalans són els calés. Llàstima que no s'adonin que el poble vol ser i no sols tenir. El que passa és que ara, amb el que passa amb l'economia, queden més clares les intencions d'uns i altres. A part d'això, aquests ja són molt experts amb pactes: ¿qui no recorda la negociació amagada que el seu líder va fer a la Moncloa avenint-se a la primera retallada estatal de l'Estatut per tal que fos aprovat pel Congrés de Diputats?
Per sort, els qui porten la iniciativa pel proper 11 de setembre no són els partits. A aquests els cal fer molts actes de contrició, propòsits d'esmena i, sobretot, reciclatge en democràcia i servei al poble.

Com ho entenen, els estudiants d'ara?

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120308/54265411376/la-nueva-religion-fernando-onega.html
Un es pregunta: amb el pòsit cultural que els queda, els estudiants d'ara ¿què son capaços d'entendre d'un discurs com aquest de Fernando Ónega?

El dia s'allarga

Comença el capvespre a Montserrat.

Ascensió

Solem calibrar la grandesa de les persones per la donació que fan d’elles mateixes, per l’admiració que provoquen i pel contagi de la seva manera de viure. Sigui per la causa que sigui, qui es lliura i dedica la seva vida en profit aliè genera admiració i ganes d’imitació. Ho sabien els qui basaven les seves catequesis en explicar vides de sants. Llàstima que això es reduís tan sovint a col•leccions de cromos com les de les figures del futbol.


Amb tot, la donació d’un mateix, l’admiració i el contagi d’un estil de vida configuren un indicador ben vigent de la qualitat humana (i divina) de les persones. Aquesta és, justament , la trilogia que centra l’anomenat misteri pasqual, que ocupa la centralitat de la fe cristiana: pel lliurament de si mateix, Jesús va ser glorificat i va vessar el seu Esperit, a fi que molta gent pogués viure la seva vida. Aquests són els tres eixos de la Pasqua i, aquest diumenge, se’n commemora el segon, en la festa anomenada de l’Ascensió, centrada en l’admiració-glorificació del Crist.

El problema, però, per als seguidors de Jesús, ha estat, des de sempre, mantenir intacta aquesta trilogia i vèncer la temptació de donar valor, primordialment, a l’admiració (diguem-ne, sacralització) i deixar de banda o en segon terme, el testimoniatge. Aleshores, passa com en les taules de tres potes, que, quan en falla una, la taula no s’aguanta.

Efectivament, sense agraïment , no tenen sentit ni l’admiració ni les obres; sense admiració, l’agraïment esdevé ritualisme i les obres no passen de ser expressions d’orgull; i sense testimoniatge, la religió no és més que un conjunt de practiques buides, i blasmades seriosament, tant pels profetes de l’Antic Testament com pel mateix Jesús.

L’Evangeli de Mateu, en el seu capítol 25, dóna la clau de superació de la temptació de convertir el seguiment de Jesús en una religiositat buida: “Tot allò que fèieu a un d’aquests… a mi m’ho fèieu”. I “aquests” són els malalts, els forasters. els presoners… Són les persones en la seva humanitat. D’ací que, en el moment de la glorificació de Jesús, els deixebles fossin convidats a no quedar-se mirant enlaire i a retornar a la realitat humana.

Fet i fet, la historia bíblica és la de la constància amorosa d’un Déu compromès radicalment amb l’ésser humà. Ací, en la humanitat (la qual esdevé diàfana com més pobre és), hi ha el rostre, la identitat, de Déu. La fe cristiana es fonamenta en la convicció que Déu s’ha lliurat radicalment a la realitat humana, per això ha esdevingut digne d’admiració i model i estímul del seu estil de vida. No és darrere els núvols on hi ha la grandesa de Déu, és, sobretot, en el rostre dels pobres.

Publicat a Regió7, el dissabte 4 de juny de 2011
a la secció setmanal L'Evangeli

Full de ruta samarità

Amb aquest subtítol, Cristianisme i Justícia ha publicat el seu quadern número 172, titulat "Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat", de José Laguna. Un magnific quadern per a la reflexió en l'ànima dels camins de la solidaritat.
Heus-ne aci un tast: "Segons el conegut poema de Campoamor, 'Nada es verdad ni es mentira, todo depende del color del cristal com que se mira', la mirada no reflecteix la realitat, la conforma. El nostre a priori ideològic ens permetrà veure l'home mig mort al marge del camí o ens n'escamotejarà l'existència. El primer treball que ha de fer qualsevol MRG (Moviment de Resistència Global) que vulgui transitar pel "full de ruta samarità" és adonar-se del color dels vidres amb què mira la realitat de l'exclusió, quins discursos configuren els universos simbòlics des dels quals "llegeix" la realitat? Quan dirigeix la vista a una carrer del Raval, hi veu "prostitutes" o "dones prostituïdes"?; en els tripulants dels cayucos, hi veu "il·legals" o "ciutadans"?; en els venedors de DVD del topmanta, hi veu "atemptat contra la propietat intel·lectual" o "economia de supervivència"?; en la mort del nen palestí, "crim de guerra" o "dany colateral"?"
José Laguna recull, a més, un gran pensament de Sant Basili, sobre la connexió (infantil, per algú) entre la pobresa de molts i la riquesa d'uns quants: "Avar és qui no es conforma amb el necessari, i lladre qui pren el seu als altres. I tu, ¿no ets avar ni lladre, si t'estàs apropiant del que se't va donar només perquè ho administressis? Si diem lladre aquell que despulla un que va vestit, direm d'una altra manera el que no vesteix un nu podent-ho fer? El pa que tu retens és el del famolenc. Els vestits que guardes a les teves arques són del despullat. El calçat que es podreix a casa teva és del que va descalç. I en resum: estàs ofenent tots aquells a qui pots socórrer" (Sant Basili, "Homilia sobre la paràbola del ric insensat (Lc 12)".
Bé per José Laguna i per Cristianisme i Justícia.

Una sentència "ben" calculada

Resulta que just el dia que tancaven tots els centres educatius per les vacances de Nadal, es va despenjar el Tribunal Supremo i va declarar, basant-se en la sentència ja coneguda del Tribunal Constitucional, que el castellà també ha de ser llengua vehicular de l'educació a Catalunya. De fet, el castellà ja ho és, de vehicular, als patis dels centres educatius de Catalunya des dels temps del franquisme. I per acabar d'entorpir la dificultosa labor de cohesió social que s'ha anat fent amb l'anomenada immersió lingüística, només faltava que uns quants juristes catalanòfobs hi posessin aquests pals a les rodes per destruir el poc que s'ha anat construint. Devien intuir, i amb raó, que introduint conflicte lingüístic destrossaven la cohesió necessària per a la fermesa i l'estabilitat del país.
Segurament que l'estratègia del tribunal que ara es pronuncia, ha estat molt ben calculada. Fins d'ací a quinze dies, els mestres i professors estan dispersos i atrafegats en les seves coses domèstiques i, al llarg d'aquest temps, s'hauran desactivat moltes de les seves energies.
No hi ha dubte que aquesta nova sentència es pot catalogar en la llista d'atacs seriosos a línia de flotació d'un país que comença a presentar signes d'una fermesa identitària que feia molts anys que no es veien. I també és un fet que a les espanyes això no agrada gens.
El que no s'acaba d'entendre és que a les espanyes no entenguin -seguint la lògica dels seus interessos- que la seva manera de fer té com a conseqüència precisament allò que suposadament volen evitar, que Catalunya se separi. Vegem-ho.
En aquesta ocasió, per exemple, la imposició del castellà, mirat serenament, ofèn tothom, fins i tot a aquella gent a qui, suposadament, afavoreix la sentència. Perquè d'alguna manera s'imposa el guetto consagrant la no necessitat d'aprendre la llengua del país i afavorint així la delimitació i segregació de comunitats lingüístiques emmurallades sociològicament.
No s'oblidi que la llengua no és tan sols idioma, és també dipòsit i vehicle de cultura. És manera de pensar i dir el món. És cosmovisió compartida per tota la comunitat parlant. De moment, encara que molts s'entestin a no admetre-ho, l'única llengua que pot cohesionar a Catalunya és el català, encara que siguin molts els residents en el territori que parlin d'una altra manera i encara que, malauradament, els crits al camp del Barça sonin majoritàriament en castellà.
No han tardat a sentir-se veus dels qui pretenen enganyar dient que la sentència recent del Supremo és favorable a Catalunya o que, de fet, consagra el que ja hi ha establert a Catalunya. Tot això ho han dit tertulians a la ràdio pública a Catalunya. És un engany perquè la sentència es basa en la sentència del Constitucional, la que va tallar, de soca-rel, tot allò que s'havia construït a empentes i rodolons des de la tansició democrària postfranquista. És un engany voler fer creure que la governació en català exclou l'atenció dels qui parlen una altra llengua. És un engany i una ofensa, també, a la dignitat d'aquells a qui s'ha prohibit durant dècades desenvolupar la seva vida cívica en la llengua dels seus pares.
Quantes sentències més hauran de dictar-se per convèncer-nos que haurem de pronunciar-nos amb fermesa, reclamant respecte a la dignitat i al nostre dret a ser? Per ara, el que hi ha només porta a la desavinença, al getto i al conflicte.

Maleducats

L'informe Pisa sobre l'estat de l'educació a Catalunya indica una millora dels resultats acadèmics de les matèries instrumentals (llegir, escriure i comptar). I ja s'han sentit tocar campanes d'alegria... precipitada!
Potser sí que els resultats de vés a saber quines proves indiquen millora de notes. Però no indiquen res de l'educació en sentit estricte.
El dia a dia de la tasca docent fa veure que la vida real dels centres educatius discorre per altres bandes. Els professionals de l'educació fa temps que es queixen de la falta de respecte de molts dels seus alumnes envers les persones i envers les coses i, pel que diuen, sembla que la tendència és d'intensificació i d'avançament de problemàtiques que no fa gaires anys es donaven en edats més elevades.
Es tracta d'una mala educació que sovint trenca les normes més elementals de convivència i respecte, tant envers els companys com envers els mestres i professors.
La refexió que sovint fan els professionals de l'educació passa per subratllar que aquest dèficit de comportaments favorables a la convivènca van absolutament paral·lels a la dinàmica social convulsa i incerta que ens toca de viure: malestar i incomoditats derivades de la crisi econòmica, incertesa d'un futur estable tant dels nois i noies com de les seves famílies, incidència d'uns mitjans de comunicació capficats en aconseguir audiència sigui com sigui i al preu que sigui, sense tenir en compte les repercusions d'ordre moral que poden generar en els mes joves i no tan joves... A tot això cal afegir-hi, sovint, la poca empenta dels educadors a l'hora de donar exemple o de proposar altres criteris i maneres de fer diferents dels que han esdevingut més usuals, o d'autodisciplinar-se ells mateixos en allò que creuen que s'hauria d'exigir a l'alumnat. I no diguem res dels ambients familiars, on sembla que motes vegades hi ha bona part dels causes de la situació convulta que es viu a molts centres educatius.
A vegades s'ha fet recaure la responsabilitat d'aquests situacions en la Llei. No sembla pas que sigui aquesta l'única i més important causa de la situació. És més aviat la complicitat de fet que hi ha entre els adults en el sentit que, ara més que mai, és necessari posicionar-se en llocs de preeminència, ni que sigui a base de cops de colze, seguint uns moldels que, directament, ignoren el valor dels valors.

La pols dels peus

Hi ha algunes expressions evangèliques que costen de pair perquè semblen acceptar una certa violència i, per això, creen una certa incomoditat en aquells que parteixen de la comprensió radicalment no violenta del missatge de Jesús. És el cas de la recomanació treure's la pols dels peus com a resposta dels seus enviats envers els qui no els hagin acollit (Lc 10, 11). Una recomanació difícil d'entendre si es comprèn com una resposta aïrada una mica violenta, però més digerible si es reflexiona amb la lògica veure que les ferides, com més es furguen, menys es curen i més couen.
Efectivament, en les relacions humanes, tant en les interpersonals com en entre països, hi ha ferides que no cicatritzen perquè s'hi furga constantment. Cal fer fora aquesta pols que alimenta la violència (física o no) i la vengança.
No es tracta pas d'esforçar-se per no pensar en allò que ha fet mal, sinó de pensar com es pot trencar la dinàmica de la violència alimentada per l'obssessió. Es tracta d'espolsar-se la pols de l'obsessió que paralitza el pensament. Es tracta d'alliberar la mirada, de treure-li la cotilla que l'impedeix de ser panoràmica.
Qui no es treu de sobre la pols dels greuges hipoteca la pròpia llibertat i fa malviure els qui té a la vora.
Sigui com sigui, aquesta actitud pot evidenciar dues coses: la voluntat d'alliberar-se un mateix d'unes hipoteques que el paralitzen i la voluntat de fer que l'adversari s'adoni de la crua realitat del trencament i de la responsabilitat que hi ha contret.
Si això val en les relacions personals també val en les relacions entre països. Catalunya farà bé d'espolsar-se la pols dels greuges que té en les relacions amb Espanya. Catalunya farà bé de no alimentar l'encotillament de la pròpia mirada amb l'obsecació en els greuges. Farà bé de pensar per ella mateixa, sense dependències obsessives, de manera panoràmica. Farà bé, en fi, de decidir realment per ella mateixa els seus camins, lliure de la supeditació que, a còpia de pensar-hi, esclavitza els seu pensament i la paralitza.
Aquesta serà l'única manera efectiva de caminar en llibertat i de fer adonar als adversaris de la seva responsabilitat, en unes relacions sovint tacades per la foscor, la mentida i la manipulació.

Decadència

L'estiu dóna per molt. I no sempre per a coses bones, com, per exemple, per a adonar-nos que estem en època de decadència. Com la de la caiguda de l'Imperi Romà, probablement. Tan sols cal fer una mica d'atenció als continguts radiofònics i, en bona part, televisius de gestió pública per veure en què fan servir els minuts i els diners.
Volen ser divertiments. De vegades ho són una mica, però generalment s'esforcen per trencar motlles... d'educació, d'urbanitat, de valors.
No es tracta, tan sols, d'adornar-se del llenguatge sovint barroer que s'hi utilitza (això ja ha passat a ser patrimoni de tot d'any). Es tracta de veure que l'elecció de temes i el seu tractament responen a una voluntat decididament poca-solta.
Segurament que més d'un i d'una dirà que l'estiu és època fluixa de notícies i que s'ha d'omplir el temps com es pot. Déu ser veritat, en part. Però això no justifica gens ni mica que els mitjans esdevinguin un gran aparador publicitari de divertiments ("exclusius", en diuen) reservats a aquells que no saben què fer dels diners per fer sominar (i adormir) aquells que han de fer mans i màniges per arribar a final de mes.
Tot això deu ser una cara més de la tònica de donar valor solament a allò que crida l'atenció, sense atendre al valor real del que sigui. En les tertúlies i debats això es tradueix en un combat on venç qui més crida. I és aquest el centre del problema, o el principi de la decadència. Una societat que perd de vista els valors o que els nega sense reflexió ni consens, només perquè sí, solament perquè són valors, s'ho ha de fer mirar i començar a buscar remeis per a ella mateixa. Mentre això perduri, aquesta societat avança vers la seva desaparició.

Som una nació. Nosaltres decidim

Al país se li remouen les entranyes i encara hi ha qui pensa que, amb enganyoses distraccions dialèctiques i apel·lacions a vés a saber quines conseqüències negatives, miren de justificar a meselleria dels ciutadans, perpetuant-los en una ja crònica passivitat que, ara, potser, es trencarà.
És possible que dissabte es comenci a fer realitat el somni de molts de poder decidir realment el futur d'aquest poble, sotmès, de fa massa temps i per la força, a un destí que no ha triat.
És possible que dissabte els dirigents polítics ara, qui més qui menys, s'hagin de rendir a l'evidència que la gent no combrega amb les seves rodes de molí. Les rodes de molí dels qui figura que volen liderar un poble cap a la seva llibertat, però que demanen, primer, permís als qui la impedeixen i, a més, pretenen variar l'orientació de l'anomenada societat civil, que s'havia organitzat molt abans que ells. Les rodes de molí dels qui van pactar a Madrid l'amputació de l'Estatut ara rematat, que havia aprovat el parlament català. Les rodes de molí, en fi, dels qui confonen política amb engany ('estratègia', en diuen) i volen que el poble se'ls cregui i els segueixi.
A partir de dissabte, potser, hauran de començar a pensar que són ells els qui han de servir i seguir el poble. Tant de bo.

Depèn de com es miri

El tribunal d'Estrasburg (http://www.periodistadigital.com/religion/educacion/2010/06/15/estrasburgo-discriminacion-alternativa-clase-religion-iglesia-tribunal.shtml) ha donat la raó al demandant polonès que exigia que al qualdern de notes del seu fill hi figurés la nota corresponent a la matèria d'alternativa a la Religió, per evitar la discriminació que significava el fet d'haver-hi la casella en blanc.
Ben mirat el problema polonès, ací, seria ben bé al revés, només que, ací, les 'víctimes' acostumen a callar per evitar un ridícul semblant al que patia l'alumne polonès demandant. En bona part, ací, el silenci de les víctimes segurament estaria relacionat amb la por d'esverar el galliner i quedar en evidència. A part que això, probablement, es convertiria de seguida en una guerra de religió més gran que la de la burka, on els principals agitadors perseguirien uns objectius polítics molt allunyats de la defensa del dret a no patir discriminacions. Ben mirat, tots aquests agitadors, mentre no canviïn d'actitud, més val que callin.
De totes maneres, seria bo que el tribunal d'Estrasburg també es pronunciés envers la mateixa situació en la seva versió catalana; o sigui, en la defensa de la no discriminació dels qui opten per la Religió a l'escola.

Eucaristia

Aquest diumenge se celebra la festa de Corpus, i a missa s’hi llegeix el fragment evangèlic de Lluc que explica com Jesús va alimentar molta gent amb, tan sols, cinc pans i dos peixos, després de beneir-los, partir-los i donar-los als deixebles perquè els servissin a la gent. Aquesta narració recull el nucli de la fe cristiana en l’Eucaristia: el pa i el vi eucarístics són signe del lliurament del Crist per a la vida de l’home.

És d’agrair que, com a complement interpretatiu, a la mateixa missa s’hi llegeixi el text del llibre bíblic del Gènesi on s’explica que Melquisedec, sacerdot i rei de Salem, acull Abram, que retorna victoriós de l’enfrontament amb els qui havien fet captiu el seu germà Lot i la seva família. En aquella ocasió, Melquisedec li ofereix pa i vi, en gest d’hospitalitat, i pronuncia una doble benedicció, una sobre Abram i l’altra sobre el Déu altíssim.

Fet i fet, Crist també s’ofereix hospitalàriament en el pa i el vi eucarístics, a la humanitat, i li obre la via de la vida plena de Déu i amb Déu. No és estrany, doncs, que el Corpus Christi, esdevingués amb el temps una festa tan popular en els ambients cristians.

Al nucli de la fe cristiana hi ha la comprensió del lliurament de Crist com a font de vida i inici d’uns temps nous on la perspectiva de futur no és fatalitat, sinó esperança de plenitud.

Arribats en aquest punt, un no pot deixar de lamentar que els cristians, que s’alimenten del pa i el vi eucarístics, caiguin tan fàcilment en el pessimisme, la tristesa i el desànim. Sovint no sembla pas que creguin de veritat que s’alimenten d’aquell que ha obert les portes de la vida plena.

A la hospitalitat hi correspon l’agraïment. No en debades “Eucaristía” vol dir: “acció de gràcies”. Quin contrasentit més gran anar a missa i viure en l’amarguesa, la por i el pessimisme!

(Publicat a Regio 7, el 5/10/2010)

Pederàstia: i després, què?

Primer va esclatar a Amèrica del Nord, després a Amèrica del Sud, ara a Europa Central. I després?
No és tant interessant on, ni qui, sinó l'orientació que caldrà prendre. L'Església ha d'assumir la responsabilitat de identificar l'esbombada actual dels escàndols de pederàstia com un altre signe dels temps que cal llegir, interpretar i, sobretot, fer-se càrrec de quina és la voluntat de Déu en aquestes circumstàncies. En el benentès, que la seva urgència de sempre és la de no deixar d'anunciar el Regne de Déu, que és de justícia, de pau i de llibertat, i alimentar l'esperança enmig dels temporals.
La responsabilitat dels dirigents de l'Església és gran. De moment, hi ha hagut reaccions institucionals en forma de peticions de perdó i pagaments d'indemnitzacions. Però queda, encara, molt camí per recórrer.
Segurament que una de les accions a emprendre és la de corregir la inèrcia a deixar que les coses relacionades amb el clergat i el funcionament institucional només les tractin els clergues i no siguin tingudes com a coses de la comunitat sencera.
No deixa de cridar l'atenció el fet que, moltes vegades, hagin passat tants anys entre la realització dels abusos i la seva denúncia pública, i també, com no fa pas gaire temps, que es tanqués el problema obligant moralment a callar les víctimes. Només s'entén si es comprèn l'activitat eclesiàstica com un exercici de poder, distanciada d'un poble fidel sovint atemorit. I això és urgent que s'esmeni.
En aquesta onada d'escàndols, com en d'altres circumstàncies, la jerarquia corre el risc d'actuar en l'horitzó de preservar el seu status de superioritat mantingut durant segles i que encara pesa per inèrcia. És necessari reafirmar la santedat del poble fidel sencer. Cal realimentar la certesa de la propia dignitat a totes les persones, començant per les més senzilles. Convé que de l'Església desapareguin el gremialisme clerical i la meselleria dels fidels.

Twitter

Vicent Partal i companyia, en el seu programa "L'internauta", de Catalunya Ràdio van explicar una peripècia del periodista de Palafrugell Toni Sellés, que es va trobar bloquejat al tren, dilluns passat, en plena nevada. Va ser un viatge de Barcelona a Palafrugell que va durar vint-i-cinc hores. L'interès d'aquest programa per aquesta aventura era motivat per l'ús que Toni Sellés va fer del Twitter, mitjançant el seu telèfon mòbil.
A través d'una sèrie de missatges curts va anar explicant el que li anava passant i tot això va ser rebut en temps real i a mode de xarxa, com una mena de taca d'oli que s'anava estenent, de manera que mantenia informada al moment una munió de gent. Una gent, que, altrament, no hauria rebut notícies de primera mà del que passava fins molt temps després i que li anava donant a ell i a la resta d'afectats per la incidència la certesa de no saber-se sols en la dissort.
És una experiència interessant. Fàcilment se'n poden deduir unes quantes coses. En primer lloc, que la informació i la seva immediatesa cada dia estan menys exclusivament en mans dels poderosos i que aquests, encara que bloquegin i distorsionin, cada vegada ho tenen més complicat per tirar l'aigua social al seu molí.
Una altra conseqüència és que, si la gent, diguem-ne normal, es fa conscient del poder de comunicació que va tenint a les seves mans, cada vegada serà més la protagonista de la història, la qual cosa pot desembocar necessàriament a un canvi radical en la configuració de la societat i de les relacions humanes.
És bo que els poderosos monopolitzin menys i que la gent "normal" esdevingui més protagonista de la història. Ja cal que tots els qui exerceixen qualsevol responsabilitat social, política i, també, religiosa es posin les piles i aprenguin la lliço: cada vegada els serà més difícil tirar l'aigua al seu molí. Segur que encara podran enterbolir molt l'ambient i confondre comportaments i consciències. Però és clar que això, cada vegada, és més fàcil de desactivar, en la mesura que la gent es faci més conscient de les seves possibilitats i del seu protagonisme.

Simone Weil

El Col·legi de Llicenciats dedica un magnífic monogràfic a l'últim número de la seva revista a la figura i l'obra de Simone Weil. Aquesta dona jueva d'origen i cristiana de filiació, que tan sols va viure 34 anys, ha esdevingut un estendart del pensament sobre la justícia. Val la pena fer-hi una ullada.
Entre les intuïcions d'aquesta jove pensadora crida l'atenció el biomi gravetat-gràcia que, segons ella, són les dues puntes de la corda d'una mena de corriola mística. La gravetat significa la força dels poderosos que empeny avall, cap a terra, i la gràcia és la que empeny cap amunt, cap a Déu. Per Weil la força de la gràcia no és la dels poders d'aquest món, és la dels qui no tenen ni la possibilitat que ningú es fixi en ells i els tingui en compte.
A partir d'ací, Simone Weil pensa que la justícia autèntica no és la de l'equilibri de forces de poder. Un equilibri impossible quan en una banda de la balança hi ha el desposseït, que no té ni la possiblitat de ser tingut en compte. Segons ella, l'autèntica justícia és la que atén, en igualtat de condicions, els desposseïts de tota força de poder. I perquè això sigui possible, cal que qui té força es desposseeixi i es posi al mateix nivell que el desposseït.
Això, al capdavall, és el que els cristians anomenem caritat. Aquesta música encaixa molt amb el discurs bíblic de la justícia de Deú i molt poc amb la justícia dels que reclamen l'aplicació cega d'unes normes o lleis, sense ni preguntar-se per les causes de la situació del desgraciat i del seu comportament.
No és estrany que Weil arribés a dir que el millor símbol de la justícia no és pas aquella figura femenina que té els ulls embenats i unes balances a una mà i una espasa a l'altra. Sinó la d'algú que s'ha tret la bena de les lleis dels poderoso i dels seus prejudicis per contemplar els qui ningú no contempla. Per això considera que l'autència balança és la creu del Crist, en el benentès que es tracta d'una creu d'anorreament, i amb els braços desiguals: que donin al desposseït la possibilitat de ser algú i poder optar a l'equilibri just.

Preinscripcions

Ja tornem a ser en ple mercadeig escolar. Aquest any abans, però mercadeig, al cap i a la fi. El professorat de religió ens hem de tornar a posar a la plaça i cridar ben fort per aconseguir clients (perdó, alumnes) per les nostres aules buides i per assegurar-nos, al final, el pa.
De vegades, un té la pensada d'imaginar-se els profes de matemàtiques, de ciències o de català veient-se obligats a fer els papers que ens toca de fer als de religió. Però de seguida s'adona que això és impensable i que, si mai s'havia de produir, s'aturaria tot el sistema educatiu del país.
A part de la misèria que representa que els professors ens hàgim de convertir el venedors, encara resulta més miserable que hàgim de ser nosaltres els qui hàgim de convèncer els adolescents del valor d'uns continguts que s'hauran d'impartir com a alternativa d'uns altres continguts amb poc o gens de valor acadèmic. Una cultura de la diversió per sobre de tot, com la nostra, a part de compentents en el nostre exercici professional, ens demana que ens convertim en artistes de circ (esperem que en Tortell Poltrona i els seus col·legues entendran fàcilment la ironia de l'expressió).
Malament ho té qualsevol societat que no vetlli per tal que el seu pòsit moral i religiós (elements indispensables en qualsevol cultura) sigui assimilat (o almenys conegut) per la seva jovenalla o que es limiti a encomanar aquesta feina a uns quants benaventurats que no  puguin fer altra cosa que comportar-se com a estaquirots impotents enmig de la desorientació general.
En fi, l'amable lector que hagi arribat a llegir fins ací (i el qui no, també) farà bé de fer-se un criteri coherent amb les seves conviccions i la seva responsabilitat social.