La deriva aconfessional dels moviments d'esplai eclesials

En dues vegades en poc temps hem debatut amb amics sobre la identitat confessional dels agrupaments de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi i dels centres del Moviment Infantil i Juvenil d'Acció Catòlica (MIJAC). Sembla que tant uns com altres dissimulen tant com poden els indicadors de la confessionalitat que els correspon per l'adscripció eclesial del seu ideari. I ací topem amb una mena de frau educatiu: formalment s'ofereix una acció educativa de to eclesial, però se n'exclou el seu principal ingredient.
No sol ser estrany sentir als caps o monitors d'aquests grups que el tema de la confessionalitat no és cosa seva, ni veure que les seves activitats no inclouen pràctiques religioses de cap mena. A més, els consiliaris, ara per ara, són els grans absents de la vida d'aquests grups, tot i que sovint, especialment el MIJAC, desenvolupi les seves activitats en espais parroquials.
Sembla com si els plantejaments dels responsables eclesials hagin renunciat a mantenir-hi el treball pastoral. És com si a l'Església interessessin més les pedres, les obres i la imatge mediàtica que no pas el treball de guiatge i ajut en els grups d'esplai en la seva dimensió educativa.
De totes maneres, aquest problema no és simplement conseqüència de la disminució del nombre de capellans. És, sobretot, fruit d'uns determinats plantejaments pastorals que no contemplen com cal el treball amb els joves i infants.
Tampoc no és qüestió de reincorporar determinades pràctiques religioses com a objectiu últim. Aquestes, en tot cas, han de ser expressió de la vida que es viu en el si dels grups. De fet, sense aquesta vida, no té sentit que hi hagi pràctiques. Ni tampoc no es tracta de fer declaracions de fe per les places i carrers. Es tracta d'animar amb l'espurna de la fe la vida compartida dels nois i noies que s'estan educant mútument en aquests grups.
Els plantejaments aconfessionals dels caps i monitors haurien de fer pensar molt als responsables pastorals que el problema s'origina, sobretot, amb l'abdicació dels responsables de la pastoral. Si això és així, de poc serviran les exigències formals de declaració pública de fe. Més aviat caldrà una revisió profunda de les prioritats pastorals i orientar-les decididament envers el creixement personal i comunitari de les persones, especialment els més joves i els seus animadors.