Pederàstia: i després, què?

Primer va esclatar a Amèrica del Nord, després a Amèrica del Sud, ara a Europa Central. I després?
No és tant interessant on, ni qui, sinó l'orientació que caldrà prendre. L'Església ha d'assumir la responsabilitat de identificar l'esbombada actual dels escàndols de pederàstia com un altre signe dels temps que cal llegir, interpretar i, sobretot, fer-se càrrec de quina és la voluntat de Déu en aquestes circumstàncies. En el benentès, que la seva urgència de sempre és la de no deixar d'anunciar el Regne de Déu, que és de justícia, de pau i de llibertat, i alimentar l'esperança enmig dels temporals.
La responsabilitat dels dirigents de l'Església és gran. De moment, hi ha hagut reaccions institucionals en forma de peticions de perdó i pagaments d'indemnitzacions. Però queda, encara, molt camí per recórrer.
Segurament que una de les accions a emprendre és la de corregir la inèrcia a deixar que les coses relacionades amb el clergat i el funcionament institucional només les tractin els clergues i no siguin tingudes com a coses de la comunitat sencera.
No deixa de cridar l'atenció el fet que, moltes vegades, hagin passat tants anys entre la realització dels abusos i la seva denúncia pública, i també, com no fa pas gaire temps, que es tanqués el problema obligant moralment a callar les víctimes. Només s'entén si es comprèn l'activitat eclesiàstica com un exercici de poder, distanciada d'un poble fidel sovint atemorit. I això és urgent que s'esmeni.
En aquesta onada d'escàndols, com en d'altres circumstàncies, la jerarquia corre el risc d'actuar en l'horitzó de preservar el seu status de superioritat mantingut durant segles i que encara pesa per inèrcia. És necessari reafirmar la santedat del poble fidel sencer. Cal realimentar la certesa de la propia dignitat a totes les persones, començant per les més senzilles. Convé que de l'Església desapareguin el gremialisme clerical i la meselleria dels fidels.