Mà esquerra i mà dreta

La personalització de la solidaritat (o de la caritat, tant se val) és un problema, i més en uns temps de crisi com els d'ara. Fet i fet, una de les grans consignes de l'Evangeli és l'exhortació a comportar-se de manera que «la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6, 2-4). Ve a ser una explicitació claríssima del valor de la discreció enfront de la temptació de vanaglòria, tant blasmada per Jesús de Natzaret en relació amb els dirigents (religiosos) del poble jueu.
La naturalesa humana té en la vanaglòria una de les manifestacions més fondes d'allò que anomenem "pecat original", del qual ha d'anar fent una bugada constant i, sobretot, propòsit d'esmena permanent.
Avui dia, doncs, el toc d'alerta de Jesús té més vigència que mai. Tothom qui faci introspecció sincera s'adonarà de com n'és de sibil·lina la temptació d'orgull i de com aquesta es disfressa sovint de generositat, de bondat, de justícia i de les actituds més nobles.
La necessitat de molts esdevé massa sovint esca de vanaglòria d'uns pocs. Ara els tocs de trompeta farisaics solen ser rodes de premsa i festivals de tota mena. El problema de tot això no està pas en les quantitats lliurades sinó en la qualitat. Una qualitat que converteix el gest solidari en una befa de la desgràcia de molts i de la perpetuació dels privilegis dels qui han oblidat, o no han sabut mai, que el principal objectiu (utòpic, pel que es veu) d'institucions com Càritas és el de desaparèixer per manca de necessitats.

Publicat al web de Càritas Manresa, el març de 2012.