Una sentència "ben" calculada

Resulta que just el dia que tancaven tots els centres educatius per les vacances de Nadal, es va despenjar el Tribunal Supremo i va declarar, basant-se en la sentència ja coneguda del Tribunal Constitucional, que el castellà també ha de ser llengua vehicular de l'educació a Catalunya. De fet, el castellà ja ho és, de vehicular, als patis dels centres educatius de Catalunya des dels temps del franquisme. I per acabar d'entorpir la dificultosa labor de cohesió social que s'ha anat fent amb l'anomenada immersió lingüística, només faltava que uns quants juristes catalanòfobs hi posessin aquests pals a les rodes per destruir el poc que s'ha anat construint. Devien intuir, i amb raó, que introduint conflicte lingüístic destrossaven la cohesió necessària per a la fermesa i l'estabilitat del país.
Segurament que l'estratègia del tribunal que ara es pronuncia, ha estat molt ben calculada. Fins d'ací a quinze dies, els mestres i professors estan dispersos i atrafegats en les seves coses domèstiques i, al llarg d'aquest temps, s'hauran desactivat moltes de les seves energies.
No hi ha dubte que aquesta nova sentència es pot catalogar en la llista d'atacs seriosos a línia de flotació d'un país que comença a presentar signes d'una fermesa identitària que feia molts anys que no es veien. I també és un fet que a les espanyes això no agrada gens.
El que no s'acaba d'entendre és que a les espanyes no entenguin -seguint la lògica dels seus interessos- que la seva manera de fer té com a conseqüència precisament allò que suposadament volen evitar, que Catalunya se separi. Vegem-ho.
En aquesta ocasió, per exemple, la imposició del castellà, mirat serenament, ofèn tothom, fins i tot a aquella gent a qui, suposadament, afavoreix la sentència. Perquè d'alguna manera s'imposa el guetto consagrant la no necessitat d'aprendre la llengua del país i afavorint així la delimitació i segregació de comunitats lingüístiques emmurallades sociològicament.
No s'oblidi que la llengua no és tan sols idioma, és també dipòsit i vehicle de cultura. És manera de pensar i dir el món. És cosmovisió compartida per tota la comunitat parlant. De moment, encara que molts s'entestin a no admetre-ho, l'única llengua que pot cohesionar a Catalunya és el català, encara que siguin molts els residents en el territori que parlin d'una altra manera i encara que, malauradament, els crits al camp del Barça sonin majoritàriament en castellà.
No han tardat a sentir-se veus dels qui pretenen enganyar dient que la sentència recent del Supremo és favorable a Catalunya o que, de fet, consagra el que ja hi ha establert a Catalunya. Tot això ho han dit tertulians a la ràdio pública a Catalunya. És un engany perquè la sentència es basa en la sentència del Constitucional, la que va tallar, de soca-rel, tot allò que s'havia construït a empentes i rodolons des de la tansició democrària postfranquista. És un engany voler fer creure que la governació en català exclou l'atenció dels qui parlen una altra llengua. És un engany i una ofensa, també, a la dignitat d'aquells a qui s'ha prohibit durant dècades desenvolupar la seva vida cívica en la llengua dels seus pares.
Quantes sentències més hauran de dictar-se per convèncer-nos que haurem de pronunciar-nos amb fermesa, reclamant respecte a la dignitat i al nostre dret a ser? Per ara, el que hi ha només porta a la desavinença, al getto i al conflicte.

Maleducats

L'informe Pisa sobre l'estat de l'educació a Catalunya indica una millora dels resultats acadèmics de les matèries instrumentals (llegir, escriure i comptar). I ja s'han sentit tocar campanes d'alegria... precipitada!
Potser sí que els resultats de vés a saber quines proves indiquen millora de notes. Però no indiquen res de l'educació en sentit estricte.
El dia a dia de la tasca docent fa veure que la vida real dels centres educatius discorre per altres bandes. Els professionals de l'educació fa temps que es queixen de la falta de respecte de molts dels seus alumnes envers les persones i envers les coses i, pel que diuen, sembla que la tendència és d'intensificació i d'avançament de problemàtiques que no fa gaires anys es donaven en edats més elevades.
Es tracta d'una mala educació que sovint trenca les normes més elementals de convivència i respecte, tant envers els companys com envers els mestres i professors.
La refexió que sovint fan els professionals de l'educació passa per subratllar que aquest dèficit de comportaments favorables a la convivènca van absolutament paral·lels a la dinàmica social convulsa i incerta que ens toca de viure: malestar i incomoditats derivades de la crisi econòmica, incertesa d'un futur estable tant dels nois i noies com de les seves famílies, incidència d'uns mitjans de comunicació capficats en aconseguir audiència sigui com sigui i al preu que sigui, sense tenir en compte les repercusions d'ordre moral que poden generar en els mes joves i no tan joves... A tot això cal afegir-hi, sovint, la poca empenta dels educadors a l'hora de donar exemple o de proposar altres criteris i maneres de fer diferents dels que han esdevingut més usuals, o d'autodisciplinar-se ells mateixos en allò que creuen que s'hauria d'exigir a l'alumnat. I no diguem res dels ambients familiars, on sembla que motes vegades hi ha bona part dels causes de la situació convulta que es viu a molts centres educatius.
A vegades s'ha fet recaure la responsabilitat d'aquests situacions en la Llei. No sembla pas que sigui aquesta l'única i més important causa de la situació. És més aviat la complicitat de fet que hi ha entre els adults en el sentit que, ara més que mai, és necessari posicionar-se en llocs de preeminència, ni que sigui a base de cops de colze, seguint uns moldels que, directament, ignoren el valor dels valors.

La pols dels peus

Hi ha algunes expressions evangèliques que costen de pair perquè semblen acceptar una certa violència i, per això, creen una certa incomoditat en aquells que parteixen de la comprensió radicalment no violenta del missatge de Jesús. És el cas de la recomanació treure's la pols dels peus com a resposta dels seus enviats envers els qui no els hagin acollit (Lc 10, 11). Una recomanació difícil d'entendre si es comprèn com una resposta aïrada una mica violenta, però més digerible si es reflexiona amb la lògica veure que les ferides, com més es furguen, menys es curen i més couen.
Efectivament, en les relacions humanes, tant en les interpersonals com en entre països, hi ha ferides que no cicatritzen perquè s'hi furga constantment. Cal fer fora aquesta pols que alimenta la violència (física o no) i la vengança.
No es tracta pas d'esforçar-se per no pensar en allò que ha fet mal, sinó de pensar com es pot trencar la dinàmica de la violència alimentada per l'obssessió. Es tracta d'espolsar-se la pols de l'obsessió que paralitza el pensament. Es tracta d'alliberar la mirada, de treure-li la cotilla que l'impedeix de ser panoràmica.
Qui no es treu de sobre la pols dels greuges hipoteca la pròpia llibertat i fa malviure els qui té a la vora.
Sigui com sigui, aquesta actitud pot evidenciar dues coses: la voluntat d'alliberar-se un mateix d'unes hipoteques que el paralitzen i la voluntat de fer que l'adversari s'adoni de la crua realitat del trencament i de la responsabilitat que hi ha contret.
Si això val en les relacions personals també val en les relacions entre països. Catalunya farà bé d'espolsar-se la pols dels greuges que té en les relacions amb Espanya. Catalunya farà bé de no alimentar l'encotillament de la pròpia mirada amb l'obsecació en els greuges. Farà bé de pensar per ella mateixa, sense dependències obsessives, de manera panoràmica. Farà bé, en fi, de decidir realment per ella mateixa els seus camins, lliure de la supeditació que, a còpia de pensar-hi, esclavitza els seu pensament i la paralitza.
Aquesta serà l'única manera efectiva de caminar en llibertat i de fer adonar als adversaris de la seva responsabilitat, en unes relacions sovint tacades per la foscor, la mentida i la manipulació.

Decadència

L'estiu dóna per molt. I no sempre per a coses bones, com, per exemple, per a adonar-nos que estem en època de decadència. Com la de la caiguda de l'Imperi Romà, probablement. Tan sols cal fer una mica d'atenció als continguts radiofònics i, en bona part, televisius de gestió pública per veure en què fan servir els minuts i els diners.
Volen ser divertiments. De vegades ho són una mica, però generalment s'esforcen per trencar motlles... d'educació, d'urbanitat, de valors.
No es tracta, tan sols, d'adornar-se del llenguatge sovint barroer que s'hi utilitza (això ja ha passat a ser patrimoni de tot d'any). Es tracta de veure que l'elecció de temes i el seu tractament responen a una voluntat decididament poca-solta.
Segurament que més d'un i d'una dirà que l'estiu és època fluixa de notícies i que s'ha d'omplir el temps com es pot. Déu ser veritat, en part. Però això no justifica gens ni mica que els mitjans esdevinguin un gran aparador publicitari de divertiments ("exclusius", en diuen) reservats a aquells que no saben què fer dels diners per fer sominar (i adormir) aquells que han de fer mans i màniges per arribar a final de mes.
Tot això deu ser una cara més de la tònica de donar valor solament a allò que crida l'atenció, sense atendre al valor real del que sigui. En les tertúlies i debats això es tradueix en un combat on venç qui més crida. I és aquest el centre del problema, o el principi de la decadència. Una societat que perd de vista els valors o que els nega sense reflexió ni consens, només perquè sí, solament perquè són valors, s'ho ha de fer mirar i començar a buscar remeis per a ella mateixa. Mentre això perduri, aquesta societat avança vers la seva desaparició.

Som una nació. Nosaltres decidim

Al país se li remouen les entranyes i encara hi ha qui pensa que, amb enganyoses distraccions dialèctiques i apel·lacions a vés a saber quines conseqüències negatives, miren de justificar a meselleria dels ciutadans, perpetuant-los en una ja crònica passivitat que, ara, potser, es trencarà.
És possible que dissabte es comenci a fer realitat el somni de molts de poder decidir realment el futur d'aquest poble, sotmès, de fa massa temps i per la força, a un destí que no ha triat.
És possible que dissabte els dirigents polítics ara, qui més qui menys, s'hagin de rendir a l'evidència que la gent no combrega amb les seves rodes de molí. Les rodes de molí dels qui figura que volen liderar un poble cap a la seva llibertat, però que demanen, primer, permís als qui la impedeixen i, a més, pretenen variar l'orientació de l'anomenada societat civil, que s'havia organitzat molt abans que ells. Les rodes de molí dels qui van pactar a Madrid l'amputació de l'Estatut ara rematat, que havia aprovat el parlament català. Les rodes de molí, en fi, dels qui confonen política amb engany ('estratègia', en diuen) i volen que el poble se'ls cregui i els segueixi.
A partir de dissabte, potser, hauran de començar a pensar que són ells els qui han de servir i seguir el poble. Tant de bo.

Depèn de com es miri

El tribunal d'Estrasburg (http://www.periodistadigital.com/religion/educacion/2010/06/15/estrasburgo-discriminacion-alternativa-clase-religion-iglesia-tribunal.shtml) ha donat la raó al demandant polonès que exigia que al qualdern de notes del seu fill hi figurés la nota corresponent a la matèria d'alternativa a la Religió, per evitar la discriminació que significava el fet d'haver-hi la casella en blanc.
Ben mirat el problema polonès, ací, seria ben bé al revés, només que, ací, les 'víctimes' acostumen a callar per evitar un ridícul semblant al que patia l'alumne polonès demandant. En bona part, ací, el silenci de les víctimes segurament estaria relacionat amb la por d'esverar el galliner i quedar en evidència. A part que això, probablement, es convertiria de seguida en una guerra de religió més gran que la de la burka, on els principals agitadors perseguirien uns objectius polítics molt allunyats de la defensa del dret a no patir discriminacions. Ben mirat, tots aquests agitadors, mentre no canviïn d'actitud, més val que callin.
De totes maneres, seria bo que el tribunal d'Estrasburg també es pronunciés envers la mateixa situació en la seva versió catalana; o sigui, en la defensa de la no discriminació dels qui opten per la Religió a l'escola.

Eucaristia

Aquest diumenge se celebra la festa de Corpus, i a missa s’hi llegeix el fragment evangèlic de Lluc que explica com Jesús va alimentar molta gent amb, tan sols, cinc pans i dos peixos, després de beneir-los, partir-los i donar-los als deixebles perquè els servissin a la gent. Aquesta narració recull el nucli de la fe cristiana en l’Eucaristia: el pa i el vi eucarístics són signe del lliurament del Crist per a la vida de l’home.

És d’agrair que, com a complement interpretatiu, a la mateixa missa s’hi llegeixi el text del llibre bíblic del Gènesi on s’explica que Melquisedec, sacerdot i rei de Salem, acull Abram, que retorna victoriós de l’enfrontament amb els qui havien fet captiu el seu germà Lot i la seva família. En aquella ocasió, Melquisedec li ofereix pa i vi, en gest d’hospitalitat, i pronuncia una doble benedicció, una sobre Abram i l’altra sobre el Déu altíssim.

Fet i fet, Crist també s’ofereix hospitalàriament en el pa i el vi eucarístics, a la humanitat, i li obre la via de la vida plena de Déu i amb Déu. No és estrany, doncs, que el Corpus Christi, esdevingués amb el temps una festa tan popular en els ambients cristians.

Al nucli de la fe cristiana hi ha la comprensió del lliurament de Crist com a font de vida i inici d’uns temps nous on la perspectiva de futur no és fatalitat, sinó esperança de plenitud.

Arribats en aquest punt, un no pot deixar de lamentar que els cristians, que s’alimenten del pa i el vi eucarístics, caiguin tan fàcilment en el pessimisme, la tristesa i el desànim. Sovint no sembla pas que creguin de veritat que s’alimenten d’aquell que ha obert les portes de la vida plena.

A la hospitalitat hi correspon l’agraïment. No en debades “Eucaristía” vol dir: “acció de gràcies”. Quin contrasentit més gran anar a missa i viure en l’amarguesa, la por i el pessimisme!

(Publicat a Regio 7, el 5/10/2010)

Pederàstia: i després, què?

Primer va esclatar a Amèrica del Nord, després a Amèrica del Sud, ara a Europa Central. I després?
No és tant interessant on, ni qui, sinó l'orientació que caldrà prendre. L'Església ha d'assumir la responsabilitat de identificar l'esbombada actual dels escàndols de pederàstia com un altre signe dels temps que cal llegir, interpretar i, sobretot, fer-se càrrec de quina és la voluntat de Déu en aquestes circumstàncies. En el benentès, que la seva urgència de sempre és la de no deixar d'anunciar el Regne de Déu, que és de justícia, de pau i de llibertat, i alimentar l'esperança enmig dels temporals.
La responsabilitat dels dirigents de l'Església és gran. De moment, hi ha hagut reaccions institucionals en forma de peticions de perdó i pagaments d'indemnitzacions. Però queda, encara, molt camí per recórrer.
Segurament que una de les accions a emprendre és la de corregir la inèrcia a deixar que les coses relacionades amb el clergat i el funcionament institucional només les tractin els clergues i no siguin tingudes com a coses de la comunitat sencera.
No deixa de cridar l'atenció el fet que, moltes vegades, hagin passat tants anys entre la realització dels abusos i la seva denúncia pública, i també, com no fa pas gaire temps, que es tanqués el problema obligant moralment a callar les víctimes. Només s'entén si es comprèn l'activitat eclesiàstica com un exercici de poder, distanciada d'un poble fidel sovint atemorit. I això és urgent que s'esmeni.
En aquesta onada d'escàndols, com en d'altres circumstàncies, la jerarquia corre el risc d'actuar en l'horitzó de preservar el seu status de superioritat mantingut durant segles i que encara pesa per inèrcia. És necessari reafirmar la santedat del poble fidel sencer. Cal realimentar la certesa de la propia dignitat a totes les persones, començant per les més senzilles. Convé que de l'Església desapareguin el gremialisme clerical i la meselleria dels fidels.

Twitter

Vicent Partal i companyia, en el seu programa "L'internauta", de Catalunya Ràdio van explicar una peripècia del periodista de Palafrugell Toni Sellés, que es va trobar bloquejat al tren, dilluns passat, en plena nevada. Va ser un viatge de Barcelona a Palafrugell que va durar vint-i-cinc hores. L'interès d'aquest programa per aquesta aventura era motivat per l'ús que Toni Sellés va fer del Twitter, mitjançant el seu telèfon mòbil.
A través d'una sèrie de missatges curts va anar explicant el que li anava passant i tot això va ser rebut en temps real i a mode de xarxa, com una mena de taca d'oli que s'anava estenent, de manera que mantenia informada al moment una munió de gent. Una gent, que, altrament, no hauria rebut notícies de primera mà del que passava fins molt temps després i que li anava donant a ell i a la resta d'afectats per la incidència la certesa de no saber-se sols en la dissort.
És una experiència interessant. Fàcilment se'n poden deduir unes quantes coses. En primer lloc, que la informació i la seva immediatesa cada dia estan menys exclusivament en mans dels poderosos i que aquests, encara que bloquegin i distorsionin, cada vegada ho tenen més complicat per tirar l'aigua social al seu molí.
Una altra conseqüència és que, si la gent, diguem-ne normal, es fa conscient del poder de comunicació que va tenint a les seves mans, cada vegada serà més la protagonista de la història, la qual cosa pot desembocar necessàriament a un canvi radical en la configuració de la societat i de les relacions humanes.
És bo que els poderosos monopolitzin menys i que la gent "normal" esdevingui més protagonista de la història. Ja cal que tots els qui exerceixen qualsevol responsabilitat social, política i, també, religiosa es posin les piles i aprenguin la lliço: cada vegada els serà més difícil tirar l'aigua al seu molí. Segur que encara podran enterbolir molt l'ambient i confondre comportaments i consciències. Però és clar que això, cada vegada, és més fàcil de desactivar, en la mesura que la gent es faci més conscient de les seves possibilitats i del seu protagonisme.

Simone Weil

El Col·legi de Llicenciats dedica un magnífic monogràfic a l'últim número de la seva revista a la figura i l'obra de Simone Weil. Aquesta dona jueva d'origen i cristiana de filiació, que tan sols va viure 34 anys, ha esdevingut un estendart del pensament sobre la justícia. Val la pena fer-hi una ullada.
Entre les intuïcions d'aquesta jove pensadora crida l'atenció el biomi gravetat-gràcia que, segons ella, són les dues puntes de la corda d'una mena de corriola mística. La gravetat significa la força dels poderosos que empeny avall, cap a terra, i la gràcia és la que empeny cap amunt, cap a Déu. Per Weil la força de la gràcia no és la dels poders d'aquest món, és la dels qui no tenen ni la possibilitat que ningú es fixi en ells i els tingui en compte.
A partir d'ací, Simone Weil pensa que la justícia autèntica no és la de l'equilibri de forces de poder. Un equilibri impossible quan en una banda de la balança hi ha el desposseït, que no té ni la possiblitat de ser tingut en compte. Segons ella, l'autèntica justícia és la que atén, en igualtat de condicions, els desposseïts de tota força de poder. I perquè això sigui possible, cal que qui té força es desposseeixi i es posi al mateix nivell que el desposseït.
Això, al capdavall, és el que els cristians anomenem caritat. Aquesta música encaixa molt amb el discurs bíblic de la justícia de Deú i molt poc amb la justícia dels que reclamen l'aplicació cega d'unes normes o lleis, sense ni preguntar-se per les causes de la situació del desgraciat i del seu comportament.
No és estrany que Weil arribés a dir que el millor símbol de la justícia no és pas aquella figura femenina que té els ulls embenats i unes balances a una mà i una espasa a l'altra. Sinó la d'algú que s'ha tret la bena de les lleis dels poderoso i dels seus prejudicis per contemplar els qui ningú no contempla. Per això considera que l'autència balança és la creu del Crist, en el benentès que es tracta d'una creu d'anorreament, i amb els braços desiguals: que donin al desposseït la possibilitat de ser algú i poder optar a l'equilibri just.

Preinscripcions

Ja tornem a ser en ple mercadeig escolar. Aquest any abans, però mercadeig, al cap i a la fi. El professorat de religió ens hem de tornar a posar a la plaça i cridar ben fort per aconseguir clients (perdó, alumnes) per les nostres aules buides i per assegurar-nos, al final, el pa.
De vegades, un té la pensada d'imaginar-se els profes de matemàtiques, de ciències o de català veient-se obligats a fer els papers que ens toca de fer als de religió. Però de seguida s'adona que això és impensable i que, si mai s'havia de produir, s'aturaria tot el sistema educatiu del país.
A part de la misèria que representa que els professors ens hàgim de convertir el venedors, encara resulta més miserable que hàgim de ser nosaltres els qui hàgim de convèncer els adolescents del valor d'uns continguts que s'hauran d'impartir com a alternativa d'uns altres continguts amb poc o gens de valor acadèmic. Una cultura de la diversió per sobre de tot, com la nostra, a part de compentents en el nostre exercici professional, ens demana que ens convertim en artistes de circ (esperem que en Tortell Poltrona i els seus col·legues entendran fàcilment la ironia de l'expressió).
Malament ho té qualsevol societat que no vetlli per tal que el seu pòsit moral i religiós (elements indispensables en qualsevol cultura) sigui assimilat (o almenys conegut) per la seva jovenalla o que es limiti a encomanar aquesta feina a uns quants benaventurats que no  puguin fer altra cosa que comportar-se com a estaquirots impotents enmig de la desorientació general.
En fi, l'amable lector que hagi arribat a llegir fins ací (i el qui no, també) farà bé de fer-se un criteri coherent amb les seves conviccions i la seva responsabilitat social.

L'auca del senyor... (Millet?)

Un servidor estava temptat de titular aquestes ratlles amb aquella dita que diu que "de porc i de senyor se n'ha de venir de mena", però finalment ha pensat que portaria a una confusa identificació de qui és el porc i el senyor. Finalment, un servidor ha optat per la referència prototípica de Rusiñol, considerant que la seva relació amb el que hom vol dir és més ajustada.
Anem al gra. Des que es va destapar el tema del desfalç del Palau que cada dia obre els noticiaris catalans, tant molts periodistes com molts polítics, en una sinèrgia evident, designen com a "senyor Millet" el protagonista d'uns fets més que lamentables relacionats amb el Palau de la Muísica catalana i l'Orfeó Català.
El fet és que una insistència tan general en determinats mitjans de comunicació i també en molts polítics, en una sintonia remarcable, fàcilment pot portar a pensar que la qualificació de "senyor" del ja expresident d'una institució referent com la del Palau de la Música, no té res de casual. En periodisme, ni els titulars ni les reiteracions mai no són casuals, sempre són fruits de reflexió acurada.
I, en darrer terme, ¿què cal pensar del degoteig incessant de novetats referides al cas, si no és una dilatació deliberada de l'escàndol conseqüent? ¿És casual la coincidència de criteris polítics dels mitjans públics i privats que obren dia si i dia també amb les novetats esmentades?
Al darrere hi ha fortor de socarrim. Sembla que el "senyor Millet" és, avui, el senyor Esteve d'ara: un prototipus. De què? Doncs d'un determinat tipus de català, que tant pot ser dirigent del Palau, com de la Sagrada Família o elaborador de cava, o, potser, botiguer de l'eixample o propietari d'una petita empresa. Català de cultura catalana. Prototipus, al capdevall, d'aquells a qui apujaran els impostos l'any que ve.
Vés a saber si aquest no és el nus de la qüestió.
Des de dins mateix, tant del catalanisme com del periodisme, a un servidor li dol profundament que Fèlix Millet els ho hagi posat tan fàcil.

El nom de les vacances

El dia 7 d'octubre va tenir lloc una reunió històrica del Consell Escolar de Catalunya. Va decidir demanar el canvi de nom de les vacances de Nadal per "Vacances d'hivern" i el de les vacances de Setmana Santa per "Vacances de primavera". Heus ací el nivell cultural d'aquesta institució mantinguda amb els diners de tots.
Aquesta, segons sembla, és una de les grans preocupacions dels ciutadans que paguen els seus impostos per sufragar una adequada atenció educativa. I no se n'ha sentit a dir gaire res.
Ja està bé, no? I llavors diran que els principis que regeixen la gestió educativa no són de caire ideològic, més aviat "anti" que res més.
Qui ha atorgat a aquesta gent el dret de decidir com s'anomena allò que ja té un nom? Com els anomena la gent aquests períodes de temps? Tant de mal fa sentir la paraula "Nadal" o l'expressió "Setmana Santa"? Sembla allò que li passa al Satanàs dels Pastorets d'en Folch i Torras.
De fet, hi ha qui diu que no creu en els dimonis, però se'ls inventa. Més ben dit, si "diable", en sentit literal, vol dir "aquell qui distreu" de l'orientació deguda, ¿no serà que el diable s'ha instal·lat en l'òrgan públic que ha de ser garant de la idoneïtat educativa de casa nostra?

Religió a l'escola

Tart o d'hora el tema de la Religió a l'escola tornarà a les pàgines dels diaris. Perquè no és, encara, un tema resolt. Perquè, malgrat que molts dirigents escolars ja fa anys que ignoren aquest tema i el desacrediten tant com poden, cada any moltes famílies s'ho plantegen, per exemple, a segon de primària, quan pensen que han de posar fil a l'agulla de la primera comunió dels seus fills. Perquè, de fet, la nostra cultura és la que és i la religió n'és un component essencial, agradi o no. Perquè els nois i noies arriben als estudis superiors amb unes llacunes de cultura general importants, pel que fa la identificació i interpretació de dades, fets i situacions. L'analfabetisme funcional de ja més d'una generació la fa incapaç d'entendre bona part de la cultura en àmbits ben diversos, des de la literatura a l'art, passant per qualsevol racó de país on la petja el fet religiós és ben present.
La setmana passada, en una reunió de pares d'infants de segon de primària, una mare va plantejar aquest tema i la resposta dels mestres va ser que aquest tema no es contempla, que n'hi farien si hi havia un nombre prou significatiu de famílies que ho demanessin, que és una cosa de la família, que vès si els musulmans demanessin per fer la seva: quin problema per organitzar-ho!, que no hi ha dret de separar els nens per raó de la religió.
Ara bé, de la necessitat de treballar els continguts culturals d'ordre religiós, només se'n va parlar en relació a les tradicions, com si el valor dels elements religiosos de la cultura es tanquessin a l'àmbit del folklore i a la sagristia.
Tanmateix resulta que molta gent, en aquest país, ha tingut i té el referent religiós com a important i bàsic, encara que sigui per reaccionar-hi en contra. Que, desgraciadament, moltes persones hi han hagut de patir molt per uns plantejaments (religiosos i polítics) no gens respectuosos per la dignitat humana (sobretot envers les dones) i per molts abusos de tot tipus per part de nombrosos eclesiàstics dedicats, sovint, a flirtejar amb el poder, consentint que bona part de la població es mantingués en l'analfabetisme cultural que els afavorís la perpetuació del seu status. Em aquest context, però, no oblido pas la presència meritòria de les escoles parroquials i de religiosos que feien el que podien per instruir i dotar d'eines culturals a la gent de les classes menys afavorides (almenys aquesta era la seva raó de ser, segons els seus fundadors), encara que sovint la mesquinesa de les èlits les posès al servei dels poderosos.
Per tot això i per moltes altres coses, aquesta qüestió no es pot tractar frívolament, ni es pot deixar de banda. I menys actuar amb prejudicis.

Gladiadors

Abans d'ahir al vespre TV3 va emetre un vídeo que Guardiola va passar als jugadors del Barça abans de la final de la Champions a Roma. Per la propaganda que en van fer semblava que aquell vídeo hagués obrat el miracle. Una mostra més del pretès poder omnipotent de la televisió i de tots els seus succedanis.
Tanmateix els partits mai no es guanyen sense entrenament, esforç i treball d'equip. Almenys això és el que ven Guardiola fent gala de la seva cultureta. Amb tot, sobta que un home culte com ell, utilitzés aquest recurs per refermar les conviccions dels seus jugadors.
Ell havia de saber quin era el paper dels gladiadors en la Roma antiga. Eren esclaus al servei dels rics, ni més ni menys. Molt populars, això sí, però esclaus al capdavall. Els patricis compraven els més bons i els mantenien per ostentar el seu poder i riquesa en festes assenyadades, fins i tot en els jocs funeraris, enardint les il·lusions de la gent que presenciava les seves lluites i sovint reclamava la mort dels vençuts.
Allò que se'ns ha venut com una estratègia exitosa, potser és una mostra de misèria. Els jugadors de futbol, a hores d'ara, són una mercaderia al servei dels interessos dels rics, els quals, sovint, no tenen escrúpols per utilitzar-los com els plagui. En aquest cas, l'entrenador del Barça pot haver fet el joc ingènuament a una ideologia dominant basada en la idea que el fi justifica els mitjans, encara que això signifiqui no tenir per gaire res els jugadors, els quals, si és que es veritat que es van motivar tant per les imatges que els van servir, potser demostren que, drogues, n'hi ha d'altres que no les perseguides per la justícia.

Cincogesma

Ja fa uns quants anys que la gent hauria entès que parlar de Cincogesma era parlar d’una de les festes assenyalades del calendari cristià, tot i que molts l’haurien confosa amb l’Ascensió, una altra festa assenyalada. Avui dia quasi ningú la relacionaria amb el que els cristians anomenem “Pascua granada” o “Pentecosta”. Els temps canvien i també la percepció i la vivència de les coses.
Malauradament no és tan sols qüestió de l’evolució del llenguatge, sinó que això afecta també al sentit i a la valoració de molts conceptes cristians o religiosos en general que configuren i organitzen, encara, la vida social. I això sí que és de lamentar, perquè representa un empobriment seriós del bagatge cultural de la nostra gent.
En efecte, ara ni “Cincogesma” ni “Pentecosta” no diuen gaire res a ningú, i tampoc l’expressió “Esperit Sant”, que està al centre del sentit d’aquesta festa cristiana, la qual representa la culminació dels cinquanta dies que l’Església dedica a celebrar la Pascua. Es tracta , de fet, de la commemoració del lliurament de l’Esperit de Déu als deixebles de Jesús, als qui cregueren el ell i als qui creuen en ell.
Amb tot, encara gràcies que l’epítet “Sant” hagi evitat que el cristianisme esdevingués una mena d’espiritisme esotèric i llastimós, com els que pul•lulen en el nostre entorn cultural, auspiciats per uns mitjans de comunicació pendents, sobretot, del rendiment econòmic i del divertiment de la població.
Les celebracions dominicals d’aquest diumenge centraran, doncs, l’atenció de la gent que hi participi en la presència i acció de l’Esperit Sant en la comunitat cristiana. Aquesta comunitat de creients es reconeix animada per l’alè de Crist, per l’impuls vital lliurat expressament per qui li confiava la missió de continuar la construcció del Regne de Déu que ell mateix havia començat.
Per als creients cristians, l’Esperit Sant converteix la comunitat i els seus membres en cos de Crist, en agents del Regne, amb la missió de fer el bé, per tal que el món vagi esdevenint allò que Déu vol; aquell món que Jesús mateix havia començat a bastir i que els seus seguidors anomenen Regne de Déu.
(Publicat a Regió7 el 30 de maig de 2009)

Demagògia?

En un context de crisi com la d’ara, la lectura del capítol 25 de l’evangeli de Mateu, el que explica el judici final, on es valora en positiu l’actitud dels qui han treballat a favor dels pobres i es condemna l’actitud dels qui no se n’han preocupat, fa molt difícil no caure en la demagògia. A un servidor li remou les entranyes contemplar el cinisme instal•lat en els poderosos ben bé als nassos de les principals víctimes de la crisi, que no són altres que els pobres. Les víctimes de sempre, vaja.
Fet i fet, no hi ha hagut problemes fins que els usurers d’avui dia han decidit que tothom ha de pagar els seus problemes. I els governs s’afanyen a buscar la manera de tapar els abusos dels prestamistes abusius amb diner públic, el diner de tots, el que s’ha de dedicar sobretot als menys afavorits.
Mentrestant, completen l’espectacle injuriós el comportament escandalosament ostentós de molts i moltes que tenen el deure de semblar honestos a més de ser-ho: publicitacions de cirugies estètiques de princeses i caps d’estat, remodelacions de vehicles oficials, acomiadaments massius,... I com a colofó, aquesta setmana, 20 milions d’euros per pagar la pintura del sostre de l’anomenada (curiosament) sala dels Drets Humans i de l’Aliança de les Civilitzacions, del palau de les Nacions Unides de Ginebra. S’ha dit que d’aquests diners un bon pessic, 500 mil euros, ha sortit del Fons d’Ajuda al Desenvolupament estatal. Ja és cinisme, ja.
És ben veritat que el Regne de Crist no és d’aquest món, però és en aquest món on Jesús de Natzaret el va començar a construir. Ja comença a ser hora que els qui estem compromesos en la seva instauració i el seu desenvolupament diguem les coses pel seu nom i infonguem una mica d’esperança a aquells a qui els poderosos els en priven, si no se’n mofen i tot.

(Publicat a Regió7 el dissabte 21 de novembre del 2008, a la columna L'Evangeli)

Quanta mala bava!

Acabo de llegir una sèrie de comentaris al bloc de sor Lucía Caram (http://blogs.periodistadigital.com/sintoniacordial.php/2008/06/) que m'han retornat el regust de mala bava de la gent que "defensen" l'ortodòxia cristiana amb l'insult, la intolerància, l'arrogància, amb la manca de caritat.

En cap de les entrades de la Lucía no hi he trobat motivacions objectives que puguin explicar mínimament la virulència d'alguns replicants.

No crec pas que la manera més idònia de defensar la "puresa" de la fe sigui aquesta ni caure en la trampa d'embolicar-se en discussions que atemptin contra el testimoniatge.

Això no vol pas dir que s'hagi de callar. El que vull dir és que cal parlar amb fermesa per expressar les pròpies opinions, però amb respecte i caritat.

La malaltia de l'Església

Pel que es veu, l’estat de salut de la institució Església catòlica és preocupant. El passat dia 19 aquest diari explicava que els capellans són pocs i grans, i que no [s’]atrapen la feina. I dos dies després el full parroquial del Carme, per “cantar la canya” feia peticions-desitjos que tot fa pensar que, per ara, no passaran de ser això, desitjos.
Quan hi ha febre, hi ha malaltia. El descens d’assistents a missa, la poca tendència dels joves a entrar al seminari o a postulats i noviciats diversos, l’augment progressiu de l’edat mitjana dels capellans en actiu i el seu mateix silenci davant de fets o situacions eclesials inquietants són símptomes d’una malaltia que ja sembla crònica, de tant ajornar l’atenció a les causes autèntiques.
Podria ser que l’actuació sobre els símptomes dissimuli la malaltia veritable i que això confongui tant metges com malalts. Segurament, per això mateix, més d’un vol tapar, com sigui, els signes de crisi que sorgeixen, ara sí i ara també, lamentant constantment la davallada de vocacions, anant buscar reforços a fora per mantenir un nombre “digne” de clergues, reclamant l’abolició del celibat obligatori pels capellans, demanant l’accés de la dona als ministeris ordenats, apel·lant, ara sí, a la col·laboració dels laics (d’una manera que sembla, tot sigui dit, que es reclutin escolanets). I el fet és que la malaltia no es cura, tot i que podria ser que algunes d’aquestes coses ajudessin molt a fer un tractament eficaç de l’afectació.
Que [em] perdonin els metges especialistes de les coses espirituals, però hem de dir que aquestes teràpies revelen un mal diagnòstic. Aquesta malaltia té dos fronts d’infecció que cal atacar amb urgència: de cara enfora, el descrèdit social; i de cara endins, la desconfiança dels propis parroquians. En el fons són les dues cares d’una mateixa moneda. Tant des de dins com des de fora l’Església catòlica està pagant el preu dels seus flirtejos amb el poder i dels tics autoritaris que tant l’han apartada de la gent que, al cap i a la fi, configura tant la societat en general com les seves pròpies comunitats. L’antibiòtic té un nom: humilitat.

Fortià Rovira, llicenciat en estudis eclesiàstics i en periodisme.

(Aquest article ha estat publicat per Regió7, el dissabte 2 de novembre de 2007. Els vermells són parts que els correctors del diari han suprimit sota el seu criteri i els claudàtors corresponen a afegits, també seus.)

Qüestió de números?

La passivitat dels "representants" de l'Església catòlica manresana ha permès que li fessin un gran gol. Gairebé ha esta un gol a pròpia porta. Avui, Regió7 dedicava les dues pàgines de tema del dia a l'elevada edat mitjana dels rectors de Manresa, al seu excés de feina i la necessitat d'anar a buscar capellans a fora i de donar més feina als laics. El gol en qüestió ha estat el de deixar que es presentessin el número, l'edat dels capellans i el número d'assistents a missa com els principals i quasi únics problemes de l'Església. L'única intervenció que ha pantat cara a la jugada una mica seriosament ha estat la col·laboració de Florenci Costa dient que la qüestió no és tan sols cosa de números, sinó de sentit.
Efectivament, la de la falta de vocacions, sembla ja la cançó de l'enfadós, com si la crisi sociològica de l'Església avui és degués a la reducció del nombre d'ordenacions. Siguem clars: segurament que, si féssim les operacions matemàtiques pertinents, dividint el número de misses dominicals pel número de capellans (no tan sols de rectors) amb salut que hi ha a l'arxiprestat de Manresa, probablement encara en sobrarien. Però aquest no és el problema, per més que el diari esmentat tiri dels tòpics i proclami que la crisi de l'Església manresana és qüestió de números. És, diguem-ho clar, qüestió de sentit, d'oferta seriosa, coherent i creïble de sentit de vida per a la gent d'avui dia. És qüestió de compromís real per vida humana de les persones reals que trepitgen els mateixos carrers que el clergat les poques vegades que surt de casa per compartir la vida, la festa, les alegries, les penes i les il·lusions de la gent normal i corrent. És qüestió de compromís real pels pobres. És qüestió de denunciar les injustícies i de distanciar-se de les dependències dels rics. És qüestió de vetllar molt si les actituds que es posen en joc són realment les de les Benaurances.
En un dia com el d'avui ha anat molt bé la coincidència del reportatge de Regió7 amb la conferència que el jesuïta granadí Juan Antonio Estrada ha pronunciat el vespre sobre "Laics, societat i Església". Els laics de què parlava Estrada no eren els escolanets que tans capellans somien tenir, la societat que descrivia era la que podria fermentar amb el llevat d'uns cristians que visquessin la vida del Crist, i l'Església que somiava era una comunitat autèntica que alimentava els seus membres laics convertits en veritables protagonistes de la construcció del Regne.