Religió a l'escola

Tart o d'hora el tema de la Religió a l'escola tornarà a les pàgines dels diaris. Perquè no és, encara, un tema resolt. Perquè, malgrat que molts dirigents escolars ja fa anys que ignoren aquest tema i el desacrediten tant com poden, cada any moltes famílies s'ho plantegen, per exemple, a segon de primària, quan pensen que han de posar fil a l'agulla de la primera comunió dels seus fills. Perquè, de fet, la nostra cultura és la que és i la religió n'és un component essencial, agradi o no. Perquè els nois i noies arriben als estudis superiors amb unes llacunes de cultura general importants, pel que fa la identificació i interpretació de dades, fets i situacions. L'analfabetisme funcional de ja més d'una generació la fa incapaç d'entendre bona part de la cultura en àmbits ben diversos, des de la literatura a l'art, passant per qualsevol racó de país on la petja el fet religiós és ben present.
La setmana passada, en una reunió de pares d'infants de segon de primària, una mare va plantejar aquest tema i la resposta dels mestres va ser que aquest tema no es contempla, que n'hi farien si hi havia un nombre prou significatiu de famílies que ho demanessin, que és una cosa de la família, que vès si els musulmans demanessin per fer la seva: quin problema per organitzar-ho!, que no hi ha dret de separar els nens per raó de la religió.
Ara bé, de la necessitat de treballar els continguts culturals d'ordre religiós, només se'n va parlar en relació a les tradicions, com si el valor dels elements religiosos de la cultura es tanquessin a l'àmbit del folklore i a la sagristia.
Tanmateix resulta que molta gent, en aquest país, ha tingut i té el referent religiós com a important i bàsic, encara que sigui per reaccionar-hi en contra. Que, desgraciadament, moltes persones hi han hagut de patir molt per uns plantejaments (religiosos i polítics) no gens respectuosos per la dignitat humana (sobretot envers les dones) i per molts abusos de tot tipus per part de nombrosos eclesiàstics dedicats, sovint, a flirtejar amb el poder, consentint que bona part de la població es mantingués en l'analfabetisme cultural que els afavorís la perpetuació del seu status. Em aquest context, però, no oblido pas la presència meritòria de les escoles parroquials i de religiosos que feien el que podien per instruir i dotar d'eines culturals a la gent de les classes menys afavorides (almenys aquesta era la seva raó de ser, segons els seus fundadors), encara que sovint la mesquinesa de les èlits les posès al servei dels poderosos.
Per tot això i per moltes altres coses, aquesta qüestió no es pot tractar frívolament, ni es pot deixar de banda. I menys actuar amb prejudicis.