Citat a Ana Riera, 300 cops de falç, L'Arca, Ediciones Robinbook. Barcelona, 2013.
18 de gener 2014
8/... Per vergonya del rei dels espanyols
«(...) manda el maestro de La Bisbal a todos sus discípulos que en adelante hablen i repitan los libros en lengua castellana; previniendo que no mirará con indiferencia los defectos que en este asunto se cometieren, pues no son dignos de compasión, los que con todas sus potencias no cumplen la voluntad de nuestro Amabilísimo Monarca.» (Francisco Fina, mestre de La Bisbal, en aplicació de la Real Cédula de Aranjuez del 23 de juny del 1768)
17 de gener 2014
7/... Per vergonya del rei dels espanyols
«Finalmente mando, que la enseñanza de Primeras Letras, Latinidad y Retórica se hagan en lengua castellana generalmente, dondequiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendándose también por el mi Consejo a los diocesanos, universidades y superiores regulares para su exacta observancia y diligencia en extender el idioma general de la nación para su mayor armonía y enlace recíproco.» (Article VII de la Real Cédula del rei Carles III d'Espanya, signada el 23 de juny de 1768)
Citat a Ana Riera, 300 cops de falç, L'Arca, Ediciones Robinbook. Barcelona, 2013.
15 de gener 2014
6/... Per vergonya del rei dels espanyols
«Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán.» (Jorge Caputi de Mataró, a l'article 10 del Decret de visita del Provincial dels Escolapis de l'any 1755)
Citat a Ana Riera, 300 cops de falç, L'Arca, Ediciones Robinbook. Barcelona, 2013.
14 de gener 2014
5/... Per vergonya del rei dels espanyols
«La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los príncipes o naciones, ya sea porqué la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porqué la sujeción obliga con la fuerza.
»(...) pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado (...).» (José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, en una instrucció secreta del 29 de gener de 1716 als corregidors del Principat de Catalunya)
»(...) pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado (...).» (José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, en una instrucció secreta del 29 de gener de 1716 als corregidors del Principat de Catalunya)
Citat a Ana Riera, 300 cops de falç, L'Arca, Ediciones Robinbook. Barcelona, 2013.
13 de gener 2014
4/... Per vergonya del rei dels espanyols
«Las causas de la Real Audiencia se sustanciarán en lengua castellana.» (Article 45 del Decret de Nova Planta del 16 de gener del 1716)
Citat a Ana Riera, 300 cops de falç, L'Arca, Ediciones Robinbook. Barcelona, 2013.
12 de gener 2014
3/... Per vergonya del rei dels espanyols
«No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres.» (Consell de Castella celebrat el 1715)
Citat a Ana Riera, 300 cops de falç, L'Arca, Ediciones Robinbook. Barcelona, 2013.
11 de gener 2014
2/... Per vergonya del rei dels espanyols
«Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella y que la doctrina cristiana sea i la aprendan en castellano (...). » (José Patiño, informe del 13 de juny del 1715 a la «Consulta del Consejo de Castillas sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña»).
Citat a Ana Riera, 300 cops de falç, L'Arca, Ediciones Robinbook. Barcelona, 2013.
05 de setembre 2013
Parlem d'humiliat
La humilitat, virtut o valor segons l'òptica ideològica amb què es miri, és com una espasa de dos talls. Tant pot ser una gran factor de canonització com un component necessari de la més gran corrupció o de l'orgull més infame.
No és pas gens fàcil d'identificar quin dels dos continguts s'amaga rere el comportament de les persones presumptament humils. Però hi ha alguns identificadors que poden ajudar a aclarir una mica les coses. Vegem-ne alguns:
La proximitat del presumpte humil amb els rics i poderosos esdevé sovint la façana que amaga interessos gens humils.
La gesticulació excessiva i la manca de discressió delaten, segur, la humilitat falsa.
L'adulació desvergonida és un altre dels senyals de falsedat de la façana.
Tampoc no ajuda gaire als suposats humils el blasme sistemàtic que practiquen els qui no reconeixen mai la bona voluntat dels qui els critiquen.
D'altra banda, crida l'atenció la facilitat amb què es qualifica d'humil algú i la gran dificultat qua tenim a l'hora de definir aquest valor (o virtut, diguem-ho com vulguem).
El tema no és pas gens banal. El valor el reconeixem a partir dels comportaments, els quals podrien ser, simplement, fingits i apresos en qualsevol escola de teatre.
En aquest sentit, pot anar bé recordar l'arrel etimològica de la paraula humil, en el mot llatí "humus", que vol dir terra, sòl, perquè porta a comprendre-la com l'actitud d'aquell que es reconeix i es capté tal com és, en la seva pròpia realitat.
Hi escau, doncs, la recomanació evangèlica d'obrar sempre amb discreció, sense que la mà esquerra sàpiga què fa la dreta.
En un temps com els d'ara, paradís dels aprofitats, que han nodrit el seu ego fent i exhibint obres de caritat, pot anar bé una reflexió fonda sobre aquesta virtut, mirant de defugir la temptació acusatòria i procurant prendre al via de l'autocrítica i l'honestedat.
Aquest exercici segur ajudarà a regenerar el nostre àmbit social per la via de l'exemple que és la via més eficaç per aconseguir-ho.
No és pas gens fàcil d'identificar quin dels dos continguts s'amaga rere el comportament de les persones presumptament humils. Però hi ha alguns identificadors que poden ajudar a aclarir una mica les coses. Vegem-ne alguns:
La proximitat del presumpte humil amb els rics i poderosos esdevé sovint la façana que amaga interessos gens humils.
La gesticulació excessiva i la manca de discressió delaten, segur, la humilitat falsa.
L'adulació desvergonida és un altre dels senyals de falsedat de la façana.
Tampoc no ajuda gaire als suposats humils el blasme sistemàtic que practiquen els qui no reconeixen mai la bona voluntat dels qui els critiquen.
D'altra banda, crida l'atenció la facilitat amb què es qualifica d'humil algú i la gran dificultat qua tenim a l'hora de definir aquest valor (o virtut, diguem-ho com vulguem).
El tema no és pas gens banal. El valor el reconeixem a partir dels comportaments, els quals podrien ser, simplement, fingits i apresos en qualsevol escola de teatre.
En aquest sentit, pot anar bé recordar l'arrel etimològica de la paraula humil, en el mot llatí "humus", que vol dir terra, sòl, perquè porta a comprendre-la com l'actitud d'aquell que es reconeix i es capté tal com és, en la seva pròpia realitat.
Hi escau, doncs, la recomanació evangèlica d'obrar sempre amb discreció, sense que la mà esquerra sàpiga què fa la dreta.
En un temps com els d'ara, paradís dels aprofitats, que han nodrit el seu ego fent i exhibint obres de caritat, pot anar bé una reflexió fonda sobre aquesta virtut, mirant de defugir la temptació acusatòria i procurant prendre al via de l'autocrítica i l'honestedat.
Aquest exercici segur ajudarà a regenerar el nostre àmbit social per la via de l'exemple que és la via més eficaç per aconseguir-ho.
07 de juliol 2013
Sastres d'estelada
Aquest matí, al centre de Manresa, una munió de "sastres" i "modistes" han confeccionat una gran estelada humana. Els de casa hi érem tots, amb amics i amigues amb qui compartim l'anhel de llibertat per al nostre país i unes quantes hores del treball de confecció d'una història que ha d'acabar feliçment, la de l'alliberament de Catalunya.
Érem gent de diverses procedències del Bages. El groc i el vermell tenyien la plaça de Crist Rei d'un to il·lusionat i festiu. Gens de mala bava. I una consigna clara: voler la independència no significa, de cap manera, que algú no pugui sentir-se espanyol i voler la independència de Catalunya, cosa que, ben mirat, té sentit. Si visc a França, com deia el Toni Albà, i sóc respectuós, voldré la llibertat dels francesos, sense deixar de sentir-me català i, vivint com visc allí, miraré de comportar-me tant com pugui com un ciutadà francès.
Avui, aquest matí hem après coses imporants i això fa que estiguem agraïts a aquella munió de gent que reafirmava la voluntat de ser i viure en llibertat.
Som i podem ser un petit gran país. Detalls com aquests ja són arguments definitius de la nostra voluntat de ser estat i, així, responsables del nostre destí.
Érem gent de diverses procedències del Bages. El groc i el vermell tenyien la plaça de Crist Rei d'un to il·lusionat i festiu. Gens de mala bava. I una consigna clara: voler la independència no significa, de cap manera, que algú no pugui sentir-se espanyol i voler la independència de Catalunya, cosa que, ben mirat, té sentit. Si visc a França, com deia el Toni Albà, i sóc respectuós, voldré la llibertat dels francesos, sense deixar de sentir-me català i, vivint com visc allí, miraré de comportar-me tant com pugui com un ciutadà francès.
Avui, aquest matí hem après coses imporants i això fa que estiguem agraïts a aquella munió de gent que reafirmava la voluntat de ser i viure en llibertat.
Som i podem ser un petit gran país. Detalls com aquests ja són arguments definitius de la nostra voluntat de ser estat i, així, responsables del nostre destí.
22 de desembre 2012
Coi de bou i mula
Es veu que, últimament, la fe de molts ha trontollat. Resulta que el Papa ha escrit que els evangelis no diuen que a la vora de Jesús, en el pessebre, hi hagués cap bou ni cap mula. I els 'infal·libles' opinadors de certs mitjans de comunicació han posat sobre la taula pública la declaració pontífícia com un veritable atac a una població que, pobreta, té, segons ells, la seva fe fonamentada en aquests representats del regne animal.
A part de la ignoràcia que evidencia la reacció d'aquests savis, el que el tema de les figures de pessebre posa sobre la taula és la pervivència de la voluntat de mantenir-se ells en la ingnorància i de mantenir-hi la clientela.
Amb els dies que fa que es va aixecar aquesta polseguera, ja fóra hora que algú amb autoritat bíblica, per exemple, els hagués fet notar que és cert que els evangelis no parlen de cap bèstia en el pessebre i els digués que la presència d'aquests animals és una mostra més de la capacitat popular de posar imatges a les veritats profundes a fi que siguin digeribles.
Però no. No hi ha manera d'anar més enllà de la polèmica i de fixar-se més en allò que és substancial: el sentit d'uns textos que volen expressar la convicció cristiana de l'encarnació d'un Déu entossudit a estimar tots els mortals, els ignorants i tot. Tant costa llegir una mica? Es veu que, als honorables opinadors, la lletra escrita també els mareja, com a tanta gent.
A part de la ignoràcia que evidencia la reacció d'aquests savis, el que el tema de les figures de pessebre posa sobre la taula és la pervivència de la voluntat de mantenir-se ells en la ingnorància i de mantenir-hi la clientela.
Amb els dies que fa que es va aixecar aquesta polseguera, ja fóra hora que algú amb autoritat bíblica, per exemple, els hagués fet notar que és cert que els evangelis no parlen de cap bèstia en el pessebre i els digués que la presència d'aquests animals és una mostra més de la capacitat popular de posar imatges a les veritats profundes a fi que siguin digeribles.
Però no. No hi ha manera d'anar més enllà de la polèmica i de fixar-se més en allò que és substancial: el sentit d'uns textos que volen expressar la convicció cristiana de l'encarnació d'un Déu entossudit a estimar tots els mortals, els ignorants i tot. Tant costa llegir una mica? Es veu que, als honorables opinadors, la lletra escrita també els mareja, com a tanta gent.
30 de setembre 2012
La Parròquia de l'Esperança, de Manresa, per l'autoderminació
El full parroquial de la parròquia de la Mare de Déu de l'Esperança, de Manresa, en el seu número 553, de 30 de setembre de 2012, publica aquesta nota:
AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA: del Dret al seu Exercici
El 1995 el papa Joan Pau II pronunciava un discurs memorable davant l'Assemblea de les Nacions Unides. Els drets de les nacions hi tenien un paper central. El pressupòsit dels altres drets d'una nació és el dret a l'existència: ningú -un Estat, una altra nació, o una organització internacional- mai no té dret a creure que una determinada nació no sigui digna d'existir.
Aquest dret fonamental no exigeix necessàriament una sobirania estatal, ara bé, qualsevol altra forma d'organització política ha de ser amb la condició que es faci en un clima de veritable llibertat, garantida per l'exercici de l'autodeterminació dels pobles.
Des de l'espai petit de la Parròquia de l'Esperança recordem aquestes paraules de Joan Pau II quan, dijous, el Parlament de Catalunya faia el pas de proclamar aquest dret del nostre poble a començar a exercir-lo.
25 d’agost 2012
Forcades aporta raons bíbliques per la sobirania catalana
La monja Teresa Forcades ha aportat, textos del Nou i de l'Antic Testament, així com algun pensament de sant Tomàs d'Aquino, com a avals de la lluita sobiranista catalana. Aquest posicionament l'ha fet en el parlament que ha adreçat als integrants de la Marxa per la Independència, congregats aquest migdia a Montserrat.
Forcades ha partit del relat de la torre de Babel per dir que la diversitat humana havia estat establerta amb la finalitat que la humanitat busqui la unitat en la seva diversitat. Aquesta idea, segons ella, ve reafirmada en el Nou Testament, quan diu que la gent que escoltava els apòstols impulsats per l'Esperit Sant els sentia proclamar cadascú en la seva pròpia llengua les grandeses de Déu. A aquests peus bíblics, Forcades hi ha afegit que tot això ho va subratllar sant Tomàs d'Aquino quan explicava que la unitat només es pot obtenir a partir de la diversitat i no pas de la uniformitat.
Són d'agrair plantejaments com aquests, fets des de la perspectiva cristiana, amb el rigor, la coherència i la valentia d'una dona com la Teresa Forcades, que ja ha demostrat moltes vegades que no es mossega la llengua per dir allò que creu.
Segur que les seves paraules, han ajudat a pensar, no sols al seu públic incondicional, sinó també a tantes persones no pas creients, que eren a la plaça del monestir, aquest migdia de dissabte.
Forcades ha partit del relat de la torre de Babel per dir que la diversitat humana havia estat establerta amb la finalitat que la humanitat busqui la unitat en la seva diversitat. Aquesta idea, segons ella, ve reafirmada en el Nou Testament, quan diu que la gent que escoltava els apòstols impulsats per l'Esperit Sant els sentia proclamar cadascú en la seva pròpia llengua les grandeses de Déu. A aquests peus bíblics, Forcades hi ha afegit que tot això ho va subratllar sant Tomàs d'Aquino quan explicava que la unitat només es pot obtenir a partir de la diversitat i no pas de la uniformitat.
Són d'agrair plantejaments com aquests, fets des de la perspectiva cristiana, amb el rigor, la coherència i la valentia d'una dona com la Teresa Forcades, que ja ha demostrat moltes vegades que no es mossega la llengua per dir allò que creu.
Segur que les seves paraules, han ajudat a pensar, no sols al seu públic incondicional, sinó també a tantes persones no pas creients, que eren a la plaça del monestir, aquest migdia de dissabte.
24 d’agost 2012
La deriva aconfessional dels moviments d'esplai eclesials
En dues vegades en poc temps hem debatut amb amics sobre la identitat confessional dels agrupaments de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi i dels centres del Moviment Infantil i Juvenil d'Acció Catòlica (MIJAC). Sembla que tant uns com altres dissimulen tant com poden els indicadors de la confessionalitat que els correspon per l'adscripció eclesial del seu ideari. I ací topem amb una mena de frau educatiu: formalment s'ofereix una acció educativa de to eclesial, però se n'exclou el seu principal ingredient.
No sol ser estrany sentir als caps o monitors d'aquests grups que el tema de la confessionalitat no és cosa seva, ni veure que les seves activitats no inclouen pràctiques religioses de cap mena. A més, els consiliaris, ara per ara, són els grans absents de la vida d'aquests grups, tot i que sovint, especialment el MIJAC, desenvolupi les seves activitats en espais parroquials.
Sembla com si els plantejaments dels responsables eclesials hagin renunciat a mantenir-hi el treball pastoral. És com si a l'Església interessessin més les pedres, les obres i la imatge mediàtica que no pas el treball de guiatge i ajut en els grups d'esplai en la seva dimensió educativa.
De totes maneres, aquest problema no és simplement conseqüència de la disminució del nombre de capellans. És, sobretot, fruit d'uns determinats plantejaments pastorals que no contemplen com cal el treball amb els joves i infants.
Tampoc no és qüestió de reincorporar determinades pràctiques religioses com a objectiu últim. Aquestes, en tot cas, han de ser expressió de la vida que es viu en el si dels grups. De fet, sense aquesta vida, no té sentit que hi hagi pràctiques. Ni tampoc no es tracta de fer declaracions de fe per les places i carrers. Es tracta d'animar amb l'espurna de la fe la vida compartida dels nois i noies que s'estan educant mútument en aquests grups.
Els plantejaments aconfessionals dels caps i monitors haurien de fer pensar molt als responsables pastorals que el problema s'origina, sobretot, amb l'abdicació dels responsables de la pastoral. Si això és així, de poc serviran les exigències formals de declaració pública de fe. Més aviat caldrà una revisió profunda de les prioritats pastorals i orientar-les decididament envers el creixement personal i comunitari de les persones, especialment els més joves i els seus animadors.
No sol ser estrany sentir als caps o monitors d'aquests grups que el tema de la confessionalitat no és cosa seva, ni veure que les seves activitats no inclouen pràctiques religioses de cap mena. A més, els consiliaris, ara per ara, són els grans absents de la vida d'aquests grups, tot i que sovint, especialment el MIJAC, desenvolupi les seves activitats en espais parroquials.
Sembla com si els plantejaments dels responsables eclesials hagin renunciat a mantenir-hi el treball pastoral. És com si a l'Església interessessin més les pedres, les obres i la imatge mediàtica que no pas el treball de guiatge i ajut en els grups d'esplai en la seva dimensió educativa.
De totes maneres, aquest problema no és simplement conseqüència de la disminució del nombre de capellans. És, sobretot, fruit d'uns determinats plantejaments pastorals que no contemplen com cal el treball amb els joves i infants.
Tampoc no és qüestió de reincorporar determinades pràctiques religioses com a objectiu últim. Aquestes, en tot cas, han de ser expressió de la vida que es viu en el si dels grups. De fet, sense aquesta vida, no té sentit que hi hagi pràctiques. Ni tampoc no es tracta de fer declaracions de fe per les places i carrers. Es tracta d'animar amb l'espurna de la fe la vida compartida dels nois i noies que s'estan educant mútument en aquests grups.
Els plantejaments aconfessionals dels caps i monitors haurien de fer pensar molt als responsables pastorals que el problema s'origina, sobretot, amb l'abdicació dels responsables de la pastoral. Si això és així, de poc serviran les exigències formals de declaració pública de fe. Més aviat caldrà una revisió profunda de les prioritats pastorals i orientar-les decididament envers el creixement personal i comunitari de les persones, especialment els més joves i els seus animadors.
18 d’agost 2012
Mà esquerra i mà dreta
La personalització de la solidaritat (o de la caritat, tant se val) és un problema, i més en uns temps de crisi com els d'ara. Fet i fet, una de les grans consignes de l'Evangeli és l'exhortació a comportar-se de manera que «la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6, 2-4). Ve a ser una explicitació claríssima del valor de la discreció enfront de la temptació de vanaglòria, tant blasmada per Jesús de Natzaret en relació amb els dirigents (religiosos) del poble jueu.
La naturalesa humana té en la vanaglòria una de les manifestacions més fondes d'allò que anomenem "pecat original", del qual ha d'anar fent una bugada constant i, sobretot, propòsit d'esmena permanent.
Avui dia, doncs, el toc d'alerta de Jesús té més vigència que mai. Tothom qui faci introspecció sincera s'adonarà de com n'és de sibil·lina la temptació d'orgull i de com aquesta es disfressa sovint de generositat, de bondat, de justícia i de les actituds més nobles.
La necessitat de molts esdevé massa sovint esca de vanaglòria d'uns pocs. Ara els tocs de trompeta farisaics solen ser rodes de premsa i festivals de tota mena. El problema de tot això no està pas en les quantitats lliurades sinó en la qualitat. Una qualitat que converteix el gest solidari en una befa de la desgràcia de molts i de la perpetuació dels privilegis dels qui han oblidat, o no han sabut mai, que el principal objectiu (utòpic, pel que es veu) d'institucions com Càritas és el de desaparèixer per manca de necessitats.
Publicat al web de Càritas Manresa, el març de 2012.
La naturalesa humana té en la vanaglòria una de les manifestacions més fondes d'allò que anomenem "pecat original", del qual ha d'anar fent una bugada constant i, sobretot, propòsit d'esmena permanent.
Avui dia, doncs, el toc d'alerta de Jesús té més vigència que mai. Tothom qui faci introspecció sincera s'adonarà de com n'és de sibil·lina la temptació d'orgull i de com aquesta es disfressa sovint de generositat, de bondat, de justícia i de les actituds més nobles.
La necessitat de molts esdevé massa sovint esca de vanaglòria d'uns pocs. Ara els tocs de trompeta farisaics solen ser rodes de premsa i festivals de tota mena. El problema de tot això no està pas en les quantitats lliurades sinó en la qualitat. Una qualitat que converteix el gest solidari en una befa de la desgràcia de molts i de la perpetuació dels privilegis dels qui han oblidat, o no han sabut mai, que el principal objectiu (utòpic, pel que es veu) d'institucions com Càritas és el de desaparèixer per manca de necessitats.
Publicat al web de Càritas Manresa, el març de 2012.
Ves per on, no ens volen frustrats!
Ara resulta que els agents principals del que ells mateixos anomenen
"frustració", sobretot per la sentència del Tribunal Constitucional
sobre l'Estatut i la manifestació del 10J del 2010, són els qui
argumenten que l'articulació de mobilitzacions independentistes com la
del proper 11 de setembre no és bona perquè portaria, altra volta, a la
"frustració" dels catalans.
Aquests que tant ens estimen són, en un primer lloc destacat, els germans de sang dels membres del Tribunal Constitucional que va retallar l'Estatut dels sainets, amb representació teatral dels líders de les quatre formacions principals del Parlament de Catalunya inclosa. Ells van ser els qui en van fer la demanda d'inconstitucionalitat. Ells són els qui fan tot el possible per deixar el català com una llengua residual. Ells, a més, es veuen capaços de dir que el que més interessa als catalans és la penúria econòmica dels últims anys. En realitat, dient que ens volen evitar una nova frustració, ens estan dient que som una mena de beneïts necessitats de la seva tutela.
Entre els qui ens volen estalviar frustació també hi ha els qui, al Parlament de Catalunya van fer un paper i a Madrid, on aleshores manaven els seus, en van fer un altre ("per obediència de vot", diuen). Aquests han quedat més retratats: callant com morts quan un dels seus líders antics va dir que a Madrid havien "cepillado" l'Estatut mostraven el seu grau de compromís democràtic en el si del seu poble. A més, quan un altre dels seus obre una mica la boca amb to sobiranista se li abraonen i li diuen de tot. Aquesta és la seva manera d'evitar frustracions al poble.
D'altra, a Catalunya, tenim la sort de tenir-hi manant els qui ara volen fer creure que la seva proposta de pacte fiscal no té intenció d'aigualir l'activitat sobiranista en forma de manifestació independentista. De fet, aquests estant donant la raó als germans del Tribunal Constitucional quan diuen que els que més interessa als catalans són els calés. Llàstima que no s'adonin que el poble vol ser i no sols tenir. El que passa és que ara, amb el que passa amb l'economia, queden més clares les intencions d'uns i altres. A part d'això, aquests ja són molt experts amb pactes: ¿qui no recorda la negociació amagada que el seu líder va fer a la Moncloa avenint-se a la primera retallada estatal de l'Estatut per tal que fos aprovat pel Congrés de Diputats?
Per sort, els qui porten la iniciativa pel proper 11 de setembre no són els partits. A aquests els cal fer molts actes de contrició, propòsits d'esmena i, sobretot, reciclatge en democràcia i servei al poble.
Aquests que tant ens estimen són, en un primer lloc destacat, els germans de sang dels membres del Tribunal Constitucional que va retallar l'Estatut dels sainets, amb representació teatral dels líders de les quatre formacions principals del Parlament de Catalunya inclosa. Ells van ser els qui en van fer la demanda d'inconstitucionalitat. Ells són els qui fan tot el possible per deixar el català com una llengua residual. Ells, a més, es veuen capaços de dir que el que més interessa als catalans és la penúria econòmica dels últims anys. En realitat, dient que ens volen evitar una nova frustració, ens estan dient que som una mena de beneïts necessitats de la seva tutela.
Entre els qui ens volen estalviar frustació també hi ha els qui, al Parlament de Catalunya van fer un paper i a Madrid, on aleshores manaven els seus, en van fer un altre ("per obediència de vot", diuen). Aquests han quedat més retratats: callant com morts quan un dels seus líders antics va dir que a Madrid havien "cepillado" l'Estatut mostraven el seu grau de compromís democràtic en el si del seu poble. A més, quan un altre dels seus obre una mica la boca amb to sobiranista se li abraonen i li diuen de tot. Aquesta és la seva manera d'evitar frustracions al poble.
D'altra, a Catalunya, tenim la sort de tenir-hi manant els qui ara volen fer creure que la seva proposta de pacte fiscal no té intenció d'aigualir l'activitat sobiranista en forma de manifestació independentista. De fet, aquests estant donant la raó als germans del Tribunal Constitucional quan diuen que els que més interessa als catalans són els calés. Llàstima que no s'adonin que el poble vol ser i no sols tenir. El que passa és que ara, amb el que passa amb l'economia, queden més clares les intencions d'uns i altres. A part d'això, aquests ja són molt experts amb pactes: ¿qui no recorda la negociació amagada que el seu líder va fer a la Moncloa avenint-se a la primera retallada estatal de l'Estatut per tal que fos aprovat pel Congrés de Diputats?
Per sort, els qui porten la iniciativa pel proper 11 de setembre no són els partits. A aquests els cal fer molts actes de contrició, propòsits d'esmena i, sobretot, reciclatge en democràcia i servei al poble.
09 de març 2012
Com ho entenen, els estudiants d'ara?
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120308/54265411376/la-nueva-religion-fernando-onega.html
Un es pregunta: amb el pòsit cultural que els queda, els estudiants d'ara ¿què son capaços d'entendre d'un discurs com aquest de Fernando Ónega?
Un es pregunta: amb el pòsit cultural que els queda, els estudiants d'ara ¿què son capaços d'entendre d'un discurs com aquest de Fernando Ónega?
15 de febrer 2012
05 de juny 2011
Ascensió
Solem calibrar la grandesa de les persones per la donació que fan d’elles mateixes, per l’admiració que provoquen i pel contagi de la seva manera de viure. Sigui per la causa que sigui, qui es lliura i dedica la seva vida en profit aliè genera admiració i ganes d’imitació. Ho sabien els qui basaven les seves catequesis en explicar vides de sants. Llàstima que això es reduís tan sovint a col•leccions de cromos com les de les figures del futbol.
Amb tot, la donació d’un mateix, l’admiració i el contagi d’un estil de vida configuren un indicador ben vigent de la qualitat humana (i divina) de les persones. Aquesta és, justament , la trilogia que centra l’anomenat misteri pasqual, que ocupa la centralitat de la fe cristiana: pel lliurament de si mateix, Jesús va ser glorificat i va vessar el seu Esperit, a fi que molta gent pogués viure la seva vida. Aquests són els tres eixos de la Pasqua i, aquest diumenge, se’n commemora el segon, en la festa anomenada de l’Ascensió, centrada en l’admiració-glorificació del Crist.
El problema, però, per als seguidors de Jesús, ha estat, des de sempre, mantenir intacta aquesta trilogia i vèncer la temptació de donar valor, primordialment, a l’admiració (diguem-ne, sacralització) i deixar de banda o en segon terme, el testimoniatge. Aleshores, passa com en les taules de tres potes, que, quan en falla una, la taula no s’aguanta.
Efectivament, sense agraïment , no tenen sentit ni l’admiració ni les obres; sense admiració, l’agraïment esdevé ritualisme i les obres no passen de ser expressions d’orgull; i sense testimoniatge, la religió no és més que un conjunt de practiques buides, i blasmades seriosament, tant pels profetes de l’Antic Testament com pel mateix Jesús.
L’Evangeli de Mateu, en el seu capítol 25, dóna la clau de superació de la temptació de convertir el seguiment de Jesús en una religiositat buida: “Tot allò que fèieu a un d’aquests… a mi m’ho fèieu”. I “aquests” són els malalts, els forasters. els presoners… Són les persones en la seva humanitat. D’ací que, en el moment de la glorificació de Jesús, els deixebles fossin convidats a no quedar-se mirant enlaire i a retornar a la realitat humana.
Fet i fet, la historia bíblica és la de la constància amorosa d’un Déu compromès radicalment amb l’ésser humà. Ací, en la humanitat (la qual esdevé diàfana com més pobre és), hi ha el rostre, la identitat, de Déu. La fe cristiana es fonamenta en la convicció que Déu s’ha lliurat radicalment a la realitat humana, per això ha esdevingut digne d’admiració i model i estímul del seu estil de vida. No és darrere els núvols on hi ha la grandesa de Déu, és, sobretot, en el rostre dels pobres.
Amb tot, la donació d’un mateix, l’admiració i el contagi d’un estil de vida configuren un indicador ben vigent de la qualitat humana (i divina) de les persones. Aquesta és, justament , la trilogia que centra l’anomenat misteri pasqual, que ocupa la centralitat de la fe cristiana: pel lliurament de si mateix, Jesús va ser glorificat i va vessar el seu Esperit, a fi que molta gent pogués viure la seva vida. Aquests són els tres eixos de la Pasqua i, aquest diumenge, se’n commemora el segon, en la festa anomenada de l’Ascensió, centrada en l’admiració-glorificació del Crist.
El problema, però, per als seguidors de Jesús, ha estat, des de sempre, mantenir intacta aquesta trilogia i vèncer la temptació de donar valor, primordialment, a l’admiració (diguem-ne, sacralització) i deixar de banda o en segon terme, el testimoniatge. Aleshores, passa com en les taules de tres potes, que, quan en falla una, la taula no s’aguanta.
Efectivament, sense agraïment , no tenen sentit ni l’admiració ni les obres; sense admiració, l’agraïment esdevé ritualisme i les obres no passen de ser expressions d’orgull; i sense testimoniatge, la religió no és més que un conjunt de practiques buides, i blasmades seriosament, tant pels profetes de l’Antic Testament com pel mateix Jesús.
L’Evangeli de Mateu, en el seu capítol 25, dóna la clau de superació de la temptació de convertir el seguiment de Jesús en una religiositat buida: “Tot allò que fèieu a un d’aquests… a mi m’ho fèieu”. I “aquests” són els malalts, els forasters. els presoners… Són les persones en la seva humanitat. D’ací que, en el moment de la glorificació de Jesús, els deixebles fossin convidats a no quedar-se mirant enlaire i a retornar a la realitat humana.
Fet i fet, la historia bíblica és la de la constància amorosa d’un Déu compromès radicalment amb l’ésser humà. Ací, en la humanitat (la qual esdevé diàfana com més pobre és), hi ha el rostre, la identitat, de Déu. La fe cristiana es fonamenta en la convicció que Déu s’ha lliurat radicalment a la realitat humana, per això ha esdevingut digne d’admiració i model i estímul del seu estil de vida. No és darrere els núvols on hi ha la grandesa de Déu, és, sobretot, en el rostre dels pobres.
Publicat a Regió7, el dissabte 4 de juny de 2011
a la secció setmanal L'Evangeli
a la secció setmanal L'Evangeli
01 de març 2011
Full de ruta samarità
Amb aquest subtítol, Cristianisme i Justícia ha publicat el seu quadern número 172, titulat "Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat", de José Laguna. Un magnific quadern per a la reflexió en l'ànima dels camins de la solidaritat.
Heus-ne aci un tast: "Segons el conegut poema de Campoamor, 'Nada es verdad ni es mentira, todo depende del color del cristal com que se mira', la mirada no reflecteix la realitat, la conforma. El nostre a priori ideològic ens permetrà veure l'home mig mort al marge del camí o ens n'escamotejarà l'existència. El primer treball que ha de fer qualsevol MRG (Moviment de Resistència Global) que vulgui transitar pel "full de ruta samarità" és adonar-se del color dels vidres amb què mira la realitat de l'exclusió, quins discursos configuren els universos simbòlics des dels quals "llegeix" la realitat? Quan dirigeix la vista a una carrer del Raval, hi veu "prostitutes" o "dones prostituïdes"?; en els tripulants dels cayucos, hi veu "il·legals" o "ciutadans"?; en els venedors de DVD del topmanta, hi veu "atemptat contra la propietat intel·lectual" o "economia de supervivència"?; en la mort del nen palestí, "crim de guerra" o "dany colateral"?"
José Laguna recull, a més, un gran pensament de Sant Basili, sobre la connexió (infantil, per algú) entre la pobresa de molts i la riquesa d'uns quants: "Avar és qui no es conforma amb el necessari, i lladre qui pren el seu als altres. I tu, ¿no ets avar ni lladre, si t'estàs apropiant del que se't va donar només perquè ho administressis? Si diem lladre aquell que despulla un que va vestit, direm d'una altra manera el que no vesteix un nu podent-ho fer? El pa que tu retens és el del famolenc. Els vestits que guardes a les teves arques són del despullat. El calçat que es podreix a casa teva és del que va descalç. I en resum: estàs ofenent tots aquells a qui pots socórrer" (Sant Basili, "Homilia sobre la paràbola del ric insensat (Lc 12)".
Bé per José Laguna i per Cristianisme i Justícia.
Heus-ne aci un tast: "Segons el conegut poema de Campoamor, 'Nada es verdad ni es mentira, todo depende del color del cristal com que se mira', la mirada no reflecteix la realitat, la conforma. El nostre a priori ideològic ens permetrà veure l'home mig mort al marge del camí o ens n'escamotejarà l'existència. El primer treball que ha de fer qualsevol MRG (Moviment de Resistència Global) que vulgui transitar pel "full de ruta samarità" és adonar-se del color dels vidres amb què mira la realitat de l'exclusió, quins discursos configuren els universos simbòlics des dels quals "llegeix" la realitat? Quan dirigeix la vista a una carrer del Raval, hi veu "prostitutes" o "dones prostituïdes"?; en els tripulants dels cayucos, hi veu "il·legals" o "ciutadans"?; en els venedors de DVD del topmanta, hi veu "atemptat contra la propietat intel·lectual" o "economia de supervivència"?; en la mort del nen palestí, "crim de guerra" o "dany colateral"?"
José Laguna recull, a més, un gran pensament de Sant Basili, sobre la connexió (infantil, per algú) entre la pobresa de molts i la riquesa d'uns quants: "Avar és qui no es conforma amb el necessari, i lladre qui pren el seu als altres. I tu, ¿no ets avar ni lladre, si t'estàs apropiant del que se't va donar només perquè ho administressis? Si diem lladre aquell que despulla un que va vestit, direm d'una altra manera el que no vesteix un nu podent-ho fer? El pa que tu retens és el del famolenc. Els vestits que guardes a les teves arques són del despullat. El calçat que es podreix a casa teva és del que va descalç. I en resum: estàs ofenent tots aquells a qui pots socórrer" (Sant Basili, "Homilia sobre la paràbola del ric insensat (Lc 12)".
Bé per José Laguna i per Cristianisme i Justícia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)