Com interpretar-ho?

 A la paret de l'escola Renaixença que dóna al carrer Saclosa de Manresa, s'hi va pintar la reproducció mural d'una foto del dia que el president Companys la va inaugurar amb el nom de Grup Escolar Renaixença, el dia 15 de setembre de 1934.

Hi crida l'atenció la presència de dues taques vermelles, una al cap i l'altra al cor de la imatge del president. Aquestes taques són inquietants, sens dubte.

Qui les va pintar? Per què? Amb quina intenció?

Probablement trobaríem moltes respostes pertinents. Des de la rememoració històrica a la provocació. Potser el fet que, tot i el pas del temps evident, el mural hagi estat respectat i solament s'hi hagi incorporat dos punts vermells ja és prou indicatiu. O no.

Sermó de Festa Major a Cantonigròs

El dia 16 d'agost és Sant Roc, patró de Cantonigròs. En la missa corresponent el rector d'aquella parròquia, mossèn Josep Castanyé, hi va pronunciar aquesta homilia. La recullo ací perquè hi planteja unes quantes coses que molts desitgem que es plantegin més sovint i més enèrgicament en l'àmbit eclesial i que ajuden a veure que hi ha cristians que reflexionen seriosament sobre la vida i la societat.
Amic lector, valora-ho tu mateix:

"De fa molts anys el nostre poble està lligat a sant Roc i ho esta tant que el venerem com el nostre sant patró. Un personatge que, segons la tradició va peregrinar a Roma, allí es va establir i va començar a viure dedicat exclusivament a la cura dels afectats per la pesta. I també el nostre poble es va veure abocat a implorar la seva protecció en uns moments de l’epidèmia que s’escampava per la nostra població. Els nostres avantpassats van fer un vot de poble i des de llavors és el nostre patró.
         L’evolució i desenvolupaments del nostre país han allunyat el perill de la pesta i les epidèmies, però el record d’un sant Roc, protector davant els estralls de la pesta, ens porten a reflexionar sobre altres pestes que també arrasen i posen en perill el nostre món. Avui penso d’una manera particular en dues de concretes.
         Una seria la pesta del rebuig i les deixalles. Darrerament els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han sacsejat fortament les consciències de la nostra societat occidental i els seus sistemes de producció i distribució. Des d’aquí no puc fe res més que felicitar ben efusivament els organitzadors de la nostra Festa Major, que amb tanta gràcia i imaginació, han sabut reconvertir les nostres deixalles en element d’ornamentació i embelliment dels nostres carrers i places. L’enhorabona per tots i totes els i les qui heu participat en aquesta acció i que el vostre exemple sigui seguit pel comportament de tots nosaltres.
         Però penso també en una altra pesta que afecta la nostra societat occidental. Avui dia sembla que s’hagi posat de moda parlar de la postveritat. A voltes es presenta fins i tot com una de les grans troballes dels nostres mitjans de comunicació actuals. Segons aquest llenguatge ja no vivim en el món de la veritat, sinó que vivim en el món de la postveritat. És a dir, el darrer criteri de la comunicació ja no és la veritat, sinó que aquest criteri està situat més enllà de la veritat. Una afirmació, una consideració o una reflexió es considerava veritable quan s’adequava a la realitat, de tal manera que el llenguatge deia el que era i el que es volia dir, allò que es constava i s’esperava, allò que es creia o se sentia en el propi interior i es volia comunicar a l’interlocutor. La veritat afirmava la realitat i intentava enriquir l’interlocutor a través de la paraula i l’intercanvi d’idees. D’aquesta manera sempre posava l’home al centre del seu tracte i la seva paraula. I posar l’home al centre de la comunicació volia dir també fer-li justícia, donar-li el que li prometíem, respectar els seus drets fonamentals. I això es mantenia fins i tot quan els vents eren contraris.
         Però quan la comunicació i les relacions humanes ja no estan regulades per la veritat, vol dir que ja no queda clar què vol dir justícia i la seva aplicació que, segons la veritat, hauria de ser igual per a tothom, ja no queden clars quins són els drets fonamentals de la persona humana. Si impera la postveritat vol dir que l’home s’ha desfet d’un darrer i intocable punt de referència, ja no ens podem  regir per exigències de la veritat, i, pel mateix dinamisme, podem prescindir també de la justícia que es deu sempre a l’altre, es pot aplicar la justícia segons les conveniències del moment, es pot castigar allò que és un dret fonamental ... En el món de la postveritat els cobraments desorbitats i injustificats ja no són una injustícia. Només passen a ser qualificats de corrupció o malversació en el moment que són descoberts i posats a la llum pública. En el món de la postveritat ja no s’han d’acollir refugiats i emigrants que s’han llançat al mar per salvar la vida. Els seus drets i la seva dignitat humana estan per sota del benestar i tranquil·litat dels països que els estan explotant amb els seus intercanvis comercials. En l’ordre de la veritat els compromisos exigien l’esforç per mantenir-los. En el món de la postveritat la fidelitat a la pròpia paraula es pot trencar fàcilment per un petit contratemps o un insignificant malentès.
        Massa sovint avui dia, quan no es depèn de la veritat, ja no hi ha un punt últim de referència vàlid i igualment obligatori per a tothom, regulador final de tota activitat i relació humana. Quan abandonem el món de la veritat i les seves exigències socials, polítiques i comercials, obrim les portes al món del poder pel poder. I llavors impera el poder, mana i decideix aquell que té el poder. I, com que és un poder que es mou en la postveritat, pot prescindir de tota regulació superior i, per això, pot fer i desfer al seu gust i sovint seguint només els seus interessos més immediats. En el món de la postveritat l’únic referent d’actuació que resta és el poder. Un poder que actua i obra d’acord amb les exigències del poder, d’aquell poder, certament, que està a les seves mans i mentre està a les seves mans.
         I, com que la postveritat no afecta només l’àmbit polític, sinó tots els àmbits de la nostra existència, també hem de comprovar, com sovint, fins i tot els responsables de les nostres institucions més properes, es comporten més pel manteniment i exercici del poder que per les exigències de la justícia i el servei que deuen als seus destinataris.
         Crec sincerament que si no ens fa cap basarda parlar de las postveritat, ens cal com a mínim prendre consciència del món en que vivim, on ens estem ficant o ens estan ficant. Per això, tampoc no ens ha d’estranyar massa que diaris i mitjans de comunicació hagin de parlar tan sovint de les injustícies comeses en nom de la justícia, de la negació dels drets fonamentals de la persona humana en nom d’un projecte polític, de la falta de respecte i consideració envers els opositors al poder imperant, de la falta de consideració cap a aquells que tots sols o en els seus països no poden viure dignament.
         Pot ser sí que vivim en el món de la postveritat, però quan actuem des de la postveritat cal tenir sempre en copte que estem posant el nostre món en mans del poder, ens estem desfent d ela nostra responsabilitat i deixem al nostre món totalment a les mans dels poderosos, als qui poc importa menystenir i jugar amb la persona humana per tal de poder augmentar i fer créixer el seu poder. En el fons, al poder li interessa ben poc la veritat.
         Invoquem Sant Roc com a patró del nostre poble, un patró aquí se li atribueix la protecció de la pesta i les epidèmies. Crec que amb molta raó podem demanar a sant Roc que ens alliberi de la pesta de la postveritat i de la de les deixalles, entre les moltes altres que afecten el nostre món. Que l’exemple dels organitzadors de la nostra Festa Major d’aquest any ens esperonin a no embrutar el nostre planeta i a reconvertir el nostre rebuig en font de nova riquesa i element d’ornamentació dels nostres carrers i les nostres llars. Bona Festa Major.

                                                                           Cantonigròs, 16 d’agost de 2019"

Servents o amics

És curiós com la dinàmica del poder s'imposa en qualsevol àmbit. I l'eclesiàstic no n'és cap excepció. I ací aquesta dinàmica adquireix el to dramàtic de la contradicció i, qui sap, de la manipulació, de les consciències, que és la més perniciosa de les manipulacions.
Aquestes consideracions tenen a veure amb el contingut del discurs-testament de Jesús als seus deixebles durant l'últim sopar, abans de la seva passió.
En aquella circumstància, el Mestre diu als seus deixebles "Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare" (Jn 15, 15). És a dir, entre Jesús i els seus deixebles, hi ha una relació d'amistat i no d'utilitat.
Ara bé, en la pràctica eclesiàstica s'ha establert el costum de designar els creients com a servents, en contra de la voluntat explícita de Jesús. I això pot haver passat per dues causes: o es vol subratllar la consideració de la seva importància per a la vida del creient (interpretació benvolent), o es vol subratllar una superioritat de poder que, de passada, s'ha d'establir en l'organització de les comunitats fundades per ell. Una subtil manipulació, al capdavall, de la intenció del fundador del cristianisme.
Fet i fet, en les paraules evangèliques hi ha una referència intencionada a la contradicció del concepte 'servent' amb el d''amic', en vista a l'establiment d'una nova manera de presentar les relacions divines i humanes, radicalment diferents de les que plantegen els poders humans quan s'obstinen a creure que els altres són els seus súbdits.

Diumenge de Rams

Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.

Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.

Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant… Setmana Santa fins al fons.


(De David Jou)

No hi ha dret

Si la paraula ''dret" vol dir la situació social on la llei està al servei de la gent, i no la de l'imperi de la norma al marge de si és justa o no, el que està imposant l'estat espanyol a Catalunya no és dret, és autoritarisme i injustícia. No hi ha dret.
Un suposat estat de dret sense justícia no és res més que una estructura malèfica per abusar dels ciutadans, aprofitar-se'n i utilitzar-los.
La justícia implica necessàriament la possibilitat que tota persona i tot poble disposin de tot el necessari per desplegar el seu ésser personal i col·lectiu. I la possibilitat de dir i fer el que calgui per assolir-ho és absolutament necessari.
Tot plegat porta a pensar que, al capdavall, no és qüestió jurídica sinó d'interessos. No és qüestió ni de dret ni de lleis. És qüestió de justícia i, diguem-ho clar, de diners.
No hi ha dubte que el mantra espanyol sobre la llei i el dret és una disfressa de l'interès mesquí dels qui dominen les finances amb un únic interès egoista.

A Ripoll, hi ha esperança

Encara que no ho sembli, a Ripoll, hi ha esperança. Com a tot arreu. Solament cal buscar-la i mimar-la. Com aquesta centàurea jàcea, enmig d'una vegetació altament assedegada.
Al camí de Sant Roc, aquest diumenge 20 d'agost, en plena efervescència mediàtica al cor de la població, amb tot de periodistes, buscant (qui sap amb quina ètica) explicacions del mal, la natura oferia una lliçó d'esperança: malgrat la sequera i la mort, la vida s'obre pas sempre. Tan sols cal admirar-la, mimar-la, estimar-la.

Quina llàstima!

Inaudit. A Ripoll, en la missa dominical, aquest diumenge solament s'hi han sentit dues al·lusions protocol·làries a les "víctimes de l'atemptat de Barcelona", en la pregària dels fidels i en el record de difunts de la pregària eucarística. Durant l'homilia, res. Ni una paraula.
I això que aquest diumenge, precisament, s'hi havia llegit el fragment evangèlic de la cananea que insisteix a reclamar l'atenció de Jesús en bé de la seva filla. Un passatge que planteja una situació molt semblant a les actituds xenòfobes que són molt freqüents en la nostra societat, i més en aquests dies. I a Ripoll!
Aquella cananea, no jueva, doncs, reclamava una atenció que el jueu no dispensava per no pertànyer aquella dona a la comunitat jueva. Els deixebles fan el que poden per apartar-la del mestre. I Jesús provoca la insistència de la dona necessitada, a fi que quedés més clara l'actitud bàsica de la seva proposta ètico-religiosa que, sovint, ja aleshores, topava amb el pensament establert.
Encara no feina ni vint-i-quatre hores que un grup de membres de la comunitat musulmana de Ripoll, explicava plorant que no estaven d'acord amb el que havien fet uns quants nois de la seva comunitat. Entre els reunits a la plaça del monestir, hi havia els familiars d'aquells nois reclamant atenció i comprensió, enmig d'una munió de periodistes i molt a prop, tot plegat, de les terrasses estiuenques de la gent prenent la fresca de la tarda.
En aquelles terrasses i en els carrers gairebé sempre el mateix tema i, molt sovint, s'hi sentien els retrets de l'atenció injusta que l'Administració dispensa a la gent immigrada.
Però res. Es veu que la comunitat cristiana, quan ha passat la portalada romànica desconnecta d'aquest món i no ha de fer cas de l'ensenyament evangèlic ni reflexionar sobre les actituds adequades del cristià en el món.
Llàstima. Una altra oportunitat perduda per percebre el sentit de l'Evangeli.

Una altra prova

Més herbassar...

Una prova

Jardins (?), a Manresa...

No coneixen la xenofòbia

El racisme no és natural...

El racisme no és natural

Podem aprendre lliçons de la natura...

L'Evangeli fa política!

Atesa l'actualitat, no costa gens d'entendre que la paraula "foraster" de la pancarta que aquests dies està penjada a a façana de la parròquia de la Puríssima Concepció, de Sabadell, ve a ser sinònima d'"immigrant". Així, doncs, la frase evangèlica que s'hi llegeix pot entendre's com "Era immigrant i em vau acollir".
Pot ser que a algú se li acudeixi retreure als responsables parroquials que estan usant l'Evangeli per fer política. Aquest algú s'equivocaria de mig a mig, perquè és el mateix Evangeli que fa dos mil anys que fa política i no les persones que han penjat la pancarta. Aquestes, simplement, en divulguen el missatge, tot ell polític, atès que el missatge de Jesús sempre incideix en la realitat humana i les relacions que la configuren.
Una altra cosa seria que es pretengués fer dir a l'Evangeli quelcom que servís de propaganda de determinades formacions polítiques, avalant-les en les seves pugnes partidistes. Ara bé, benvingudes siguin les coincidències de plantejaments que qui puguin haver.

Raons pel sí: per no haver de demanar permís a qui no ens estima

Demanar permís ha d'implicar, sempre, confiança. Confiança de qui el demana envers qui l'ha de concedir i d'aquest envers qui el demana. Altrament, seria, solament, una relació de vassallatge i d'autoritarisme.
L'expressió màxima d'aquesta relació perversa és l'exigència de submissió a canvi del permís. Heus ací un dels contrasentits més evidents del desencontre entre Catalunya i Espanya.
Al capdavall, estem davant d'una crisi de confiança que s'ha anat congriant al llarg d'anys i de segles, per bé que algú vulgui fer creure que es tracta d'una crisi passatgera causada per uns quants calés.
No és una qüestió de calés, és una qüestió de confiança i el tema dels calers n'és un símptoma, no menor, però un símptoma entre d'altres potser més importants i tot.
La desconfiança es produeix quan algú s'adona que no li reconeixen ni drets ni identitat i que juguen amb ell segons interessos gairebé mai confessats ni confessables.
El problema important és el no reconeixement de la identitat pròpia i dels drets que comporta.

Som tridimensionals

Acostumats com estem a veure la realitat en tres dimensions, no és estrany que apliquem aquesta manera de veure les coses quan ens acostem al jo de qualsevol persona.

De qualsevol congènere, no en valorem solament el cos, sinó també l'expressió i l'eficàcia de la seva amabilitat o la seva estimació. Som, de fet, cos, paraula i sentiment.

Si falla algun d'aquests elements és com si fallés una pota d'un trípode. No serveix. Amb tres potes sòlides cap trípode no balla. Cert. Però també és cert que si en falla una, li desapareix la possibilitat de fer allò que n'és la principal finalitat i, a més, no s'aguanta.

Per tot això, no és estrany que, quan els ha calgut parlar de la identitat divina, els cristians hi hagin aplicat la manera humana d'acostar-se a l'essència de la realitat més estable.

En Déu, doncs, el creient cristià hi veu la font de la vida, la paraula que hi dóna sentit i el doll d'amor que, encomanadís com és, en garanteix la pervivència, alimentant-la.

La fe en la Trinitat és adhesió confiada a Aquell que es reconeix com a responsable de l'ésser de tot i de tots, i també com a Paraula plena de sentit i eficaç, i com a lliurament revitalitzant de la vida d'un mateix i de l'entorn. A tot això apunta l'expressió de la fe dels cristians quan diuen que Déu és Pare (font d'existència i de vida), Fill (expressió de la seva generositat vital lliurant-se) i Esperit (impuls decisiu envers l'obrar amorós).

I tot això, per què? Doncs perquè «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jo 3, 19). Així ho diu el fragment d'evangeli que es llegeix a les misses d'aquest diumenge, que és la festa de la Santíssima Trinitat.

És a dir, el Déu dels cristians es lliura, amorós, als qui vulguin   assumir la seva estimació i aplicar-la en la seva relació amb els altres. Els qui creuen en ell, segons explicita el mateix evangeli de Joan, són aquells que estimen de veritat, lliurant-se, també ells, en bé del proïsme, sobretot del més desafavorit.

(Publicat a Regió7, el 10/06/2017)

Hem de demanar a Espanya si ens considera poble o no

Atès que Espanya és signatària del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que completa el que la ONU havia aprovat el 1948 com a Declaració Universal dels Drets Humans, serà bo recordar-ho i recordar-los-ho.
Aquest pacte, en el seu article primer diu així: "Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.
Els estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides."
L'actitud i el comportament de l'estat espanyol, envers les aspiracions de Catalunya, són, de fet i clarament, o una negació arbitrària d'aquest dret, en contra dels seus compromisos adquirits internacionalment; o bé són la simple negació de la condició de poble al català.
En el primers cas estem davant de la negació de drets fonamentals i en el segon d'una colonització forçada.
La pregunta decisiva que cal fer solemnement a l'Estat espanyol és si considera poble o no el català.

El dit del proverbi xinès

Ada Colau, en l'acte de nomenament de nou membres d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català, celebrat ahir, fa fer notar l'absència de dones en les nominacions cinematogràfiques de for dels àmbits del maquillatge, el vestuari i interpretació i no en els àmbits de direcció, producció i guió. Deia "ara toca fer-ho visible".
Al mateix dia, a Madrid, en la inauguració de legislatura al congrés, la diputada de Podemos Carolina Bescansa feia exhibició materna amb el seu fill de sis mesos a l'escó, també per fer visible... Elles rai, tenen unes feines ben remunerades que els permeten dedicar-se al que vulguin en el moment que vulguin. No ho tenen pas tan bé la majoria invisible...
Efectivament, cal que tothom vegi els rastres de discriminació que hi ha en la societat. Ara bé, sovint els grans activistes de la igualtat es queden en "fer-ho visible" i no parlen del que no és visible, que, com es diu al Petit Príncep, l'essencial és el que no es veu.
Des d'aquesta perspectiva, segurament seria molt útil preguntar-se, per exemple, a què es veuen abocades a fer les noies "invisibles" en els seus anys de formació, o quines possibilitats de promoció tenen en el mon laboral. De fet, ningú (o ben poca gent) denuncia amb fermesa la diferència de sous entre homes i dones per la mateixa feina. Amb tot, l'essencial, a més de veure-ho i denunciar, cal posar-s'hi de valent.
La llàstima és que fins i tot tot la discriminació de la dona, que, com tota mena de discriminació ja és prou seriosa, s'usa sovint més com a reclam mediàtic per afavorir determinats interessos particulars que no pas per construir realment una societat més justa.

Se'ls estronca la mamella

Cada dia que passa, se m'aferma la convicció que els mesos que vénen seran distrets. Per una banda, a Madrid, ja reaccionen, fins i tot, abans que es produeixi qualsevol esdeveniment. De l'altra, els seus ministre i delegada, a la presa de possessió de Puigdemont, fan el ridícul, més i tot que la representació militar, que també hi era present i que va demostrar més educació que ells dos (tot i que algú, avui, ha fet notar que el militar estava molt pendent dels gestos o insinuacions del ministre).
Si, a tot això, hi afegim l'excusa de no tenir traductors per impedir que els nous senadors fessin servir el català en constituir-se el Senat i tantes i tantes coses que van succeint cada vegada més sovint, és fàcil deduir que el devenir immediat serà costerut, trist, distret i, per què no?, també interessant.
Crida l'atenció, però, que mai no aportin arguments que avalin el seu comportament. Deu ser que no en poden explicitar perquè se'ls veuria el llautó. I aquest llautó no deu pas ser cap altre que la por que la mamella se'ls estronqui.

Rebut de Càritas Manresa. És important!!!

"Juny 2015

EMPRESES I PARTITS POLÍTICS XENÒFOBS?

Càritas lamenta i denuncia que darrerament està augmentant el nombre d’empreses que no contracten i partits polítics que rebutgen qualsevol immigrant o part d’ells, amb raonaments que volen amagar una realitat de rebuig. Sempre són els empobrits els més perjudicats, els que no tenen res i cerquen allò més elemental per poder viure, aliment, treball, sostre.

“L’Humà és sagrat. Cada persona posseeix una realitat radical”, llegim al Model d’Acció Social de Càritas. Tota política, tota línia empresarial hauria de cuidar aquesta dignitat i sacralitat fent créixer així una societat on la persona en sigui el centre.

Des de Càritas fem una crida pel respecte més profund vers els qui més ho necessiten, i una crida a particulars, partits polítics i dirigents empresarials a repensar certs raonaments i decisions."

El tema Pujol, inquietant

Segurament que som molts els catalans a qui el tema dels Pujol-Ferrusola ens ha inquietat profundament i ens ha fet pensar molt.
Entre les moltes coses que poden haver passat pel cap de molta gent n'hi ha unes quantes que crec que val la pena de posar sobre la taula. L'ordre amb què les dic no té importància. Les dic segons surten mentre escric.
Segurament que molts silencis dels qui ens inquieta l'afer Pujol estan relacionats amb la facilitat amb què admetem que ens facturin qualsevol cosa en negre. Això té un nom: frau. El mateix que designa bona part d'allò que va confessar l'expresident a finals de juliol.
Una altra observació que ha centrat no poques reflexions meves ha estat la de constatar, una i altra vegada, la facilitat que tenim per jutjar negativament els altres i, sovint, a la manera dels qui diuen que les coses no són bones perquè no les poden haver.
En aquest cas he llegit algun comentari que emet judicis vestint-los, fins i tot, d'evangeli, on la finalitat edificant del discurs queda supeditada clarament per la voluntat assenyaladora i acusatòria. Contràriament i en aquest context, faig constar un article admirable del jesuïta José Ignacio González Faus que trobo sumament interessant i, alhora, edificant. És en aquest enllaç.
Una altra qüestió que bé pot ser objecte de reflexió pot ser la derivada de l'intent que puguem fer d'imaginar-nos com valorarem tot aquest afer i els comportaments dels protagonistes d'ací a uns quants anys. Per ara veig que, tret d'uns quants "privilegiats", encara en sabem molt poques coses. Aleshores potser en sabrem més i qui sap si ens sorprendrà la comparació entre el que pensem ara i el que pensarem aleshores.
Que no hi prenguem mal.

8/... Per vergonya del rei dels espanyols

«(...) manda el maestro de La Bisbal a todos sus discípulos que en adelante hablen i repitan los libros en lengua castellana; previniendo que no mirará con indiferencia los defectos que en este asunto se cometieren, pues no son dignos de compasión, los que con todas sus potencias no cumplen la voluntad de nuestro Amabilísimo Monarca.» (Francisco Fina, mestre de La Bisbal, en aplicació de la Real Cédula de Aranjuez del 23 de juny del 1768)

Citat a Ana Riera, 300 cops de falç, L'Arca, Ediciones Robinbook. Barcelona, 2013.