Raons pel sí: per no haver de demanar permís a qui no ens estima

Demanar permís ha d'implicar, sempre, confiança. Confiança de qui el demana envers qui l'ha de concedir i d'aquest envers qui el demana. Altrament, seria, solament, una relació de vassallatge i d'autoritarisme.
L'expressió màxima d'aquesta relació perversa és l'exigència de submissió a canvi del permís. Heus ací un dels contrasentits més evidents del desencontre entre Catalunya i Espanya.
Al capdavall, estem davant d'una crisi de confiança que s'ha anat congriant al llarg d'anys i de segles, per bé que algú vulgui fer creure que es tracta d'una crisi passatgera causada per uns quants calés.
No és una qüestió de calés, és una qüestió de confiança i el tema dels calers n'és un símptoma, no menor, però un símptoma entre d'altres potser més importants i tot.
La desconfiança es produeix quan algú s'adona que no li reconeixen ni drets ni identitat i que juguen amb ell segons interessos gairebé mai confessats ni confessables.
El problema important és el no reconeixement de la identitat pròpia i dels drets que comporta.