Impostures

«(...) Enric Marco, fals deportat a un camp d'extermini nazi, (...) com sap molt bé tota la comunitat educativa, es va dedicar durant molts anys, a visitar escoles i instituts tot explicant com a experiència pròpia i viscuda una faula construïda per emocionar (ell en diu "conscienciar") els seus auditoris. Aquest impostor va ser descobert públicament el mes de maig de 2005 per l'historiador Benito Bermejo que, documents en mà, va destapar el muntatge de qui va ser president de l'entitat Amical de Mauthausen.
La diferència entre Marco i figures polítiques emblemàtiques com Manuel Fraga i Santiago Carrillo -per dir-ne dues de principals- és de judici i mirada nostra: el primer és castigat severament per fabricar-se una falsa vida i els segons, en canvi, són premiats per fer el mateix. La prova que Carrillo i Fraga gaudeixen d'una impunitat total és que segueixen defensant les seves veritables opinions sense amagar-se'n i sense que la societat els condemni per fer apologia de règims totalitaris i criminals. A finals de l'any 2005, Fraga va reiterar sense vergonya les bondats de la dictadura franquista en unes declaracions al diari italià "Corriere della Sera"; al cap de pocs dies, Carrillo elogiava, en una entrevista a "La Vanguardia", el desaparegut dictador romanès Ceaucescu, de qui afirmava, també sense vergonya, que no havia matat mai ningú. Fraga i Carrillo segueixen rebent incomptables homenatges públics per haver-nos portat la democràcia i per ser la quinta essència del consens polític intocable que va caure'ns al damunt a partir de 1975». Ho explicava, el març de l'any passat, el columnista de "La Vanguardia" i "El Temps" i, també, professor de la Universitat Ramon Llull Francesc-Marc Álvaro, al número 428 d'"Escola Catalana", per il·lustrar l'actitud de l'impostor, que, segons aquest mateix periodista, el diccionari defineix com a «persona que imposa els altres amb falses aparences» i «persona que cerca d'enganyar assumint un caràcter, un títol, etc., que no és el seu» i, també, «persona que fa falses imputacions».
A risc que se m'apliqui a mi mateix aquesta última definició per part de qui se senti al·ludit, goso preguntar: ¿Com haurem d'anomenar aquells que, bel·ligerants, surten al carrer per manifestar-se en contra de la via del diàleg per acabar la violència d'ETA, proclamant que ho fan per defensar la llibertat?