El de Religió, el professor desemparat

Vols un exemple de desempar institucionalitzat? Analitza la situació del professorat de Religió a l'interior del sistema educatiu en la xarxa pública.
Cada any la mateixa, i en fa molts que dura. Constantment a mercè de l'heroïcitat exigida a la jovenalla i a les seves famílies a l'hora d'escollir aquesta matèria, en un ambient més aviat fred sinó hostil davant del fet religiós. Amb la precarietat laboral de qui, ni que ho digui una llei orgànica com la d'educació (LOE) actual, no pot pensar en el caràcter indefinit de la seva contractació ni que faci més de vint-i-cinc anys que està treballant per la mateixa empresa: l'Administració. Amb la hostilitat manifesta envers l'estabilitat real d'aquest professorat per part d'una part significativa de la jerarquia eclesiàstica que té por de perdre'n el control i la complicitat dels governs, que apliquen la política de l'estruç i del qui dia passa any empeny. Amb el joc brut de companys del mateix col·lectiu professional que, per la via del "divideix i venceràs", no dubten a fer gestions que comprometen greument les legítimes aspiracions d'aquests docents tan maltractats. A part, és clar, de la no gens rara hostilitat ideològica, més o menys manifesta, de molts docents d'altres matèries que no ajuda gens a corregir la situació. I no parlem de les manques de respecte de la que sovint són víctimes a causa de la seva condició de professors de Religió, per part de força alumnes.
Sembla que aquest estat de les coses justifica de llarg que es reclami a qui pertoqui (administració, episcopat, docents, famílies...) l'exigència moral de resoldre aquestes qüestions, per pur deure de la justícia que tant proclama tothom, tant els qui exhibeixen posicionaments humanistes com els que enarboren la bandera de la fe.