Qui estigui net de culpa...

 

Quan, en un cas de conflicte, vaig apuntar que calia anar per la via de la mediació, per buscar camins de solució, algú que coneixia molt bé la meva trajectòria vital i professional em va ventar en públic que no vingués amb sermons. O discursos morals. No ho recordo bé, però pel cas és el mateix.

Em va doldre molt. El cas era greu, amb repercussions personals i socials importants. Era evident que qui m'amonestava d'aquesta manera havia pres partit i, a més, reblava el clau adduint que no era jutge. I, precisament, la meva apel·lació a la mediació pretenia no haver d'acudir a l'arbitratge que hauria d'exercir un jutge. I no hi va haver manera.

La mediació és una eina de civilització per resoldre conflictes per la via de la comunicació i l'entesa. L'arbitratge d'un tercer (el jutge), en canvi, és sempre subjectiu i, per tant sotmès a la possibilitat de l'error, encara que s'exerceixi de bona fe, o qui sap si de la venjança.

Ara bé, la insistència a saltar el pas de la mediació indica un error humà més gran: la invocació a la llei del Talió, és a dir buscar la venjança i no l'entesa. Tal faràs, tal trobaràs, de fet. Al capdavall, es tracta d'una mostra de la pretensió d'imposar el criteri personal per sobre de la necessitat d'entesa i de pau.

Els antropòlegs diuen que la llei del Talió, en el seu moment, va representar un avenç social respecte al temps en què imperava la moral de la violència: si m'has fet mal, estic legitimat a fer-te'n més. La llei de la selva. La del Talió, en aquell context, representava una certa limitació: només et puc fer el mateix grau de mal que tu m'has fet.

Ara bé, amb el temps, els humans hem après (o almenys intuït) que el Talió no basta per assolir la pau. Que cal un pas més. I la mediació en pot ser una bona eina.

De totes maneres, en els alts i baixos de la història, veiem manta vegades que hom pensa que el que no acaba en condemna està mal resolt, quan, sovint, el que no es resol és la convivència i la pau.

En el fons, sospito que la mandra a fer servir l'eina civilitzada de la mediació respon, més aviat, a les ganes de venjar, com si qui la nega està net de tota culpa i legitimat per tirar la primera pedra.

El silenci dels anyells

 

Quan un ramat té un pastor indigne, el bestiar calla, però malviu. Quan el pastor és atent i l'estima, el bestiar calla, però traspua vitalitat.

El recordatori del funeral d'una bona dona quasi centenària remet a l'estima del creient envers Déu reconeixent-lo com a pastor provident i atent amb les paraules del salm 23: "El Senyor és el meu pastor: no em manca res". Sort n'hi va haver, perquè el funcionari de la religió que presidia la cerimònia no s'hi va pas assemblar gaire, limitant-se a recitar mecànicament conceptes llunyans per a la majoria dels assistents,

La difunta, de 97anys, havia viscut la duresa de la seva vida, discretament, en el servei i la senzillesa. Li esqueien perfectament les paraules del text evangèlic de Mateu 11, 25-30 que s'ha llegit: "Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos". I també aquestes altres: "Feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau".

Però la buidor de les paraules, la repetició de conceptes i la pressa per enllestir la feina del funcionari no van ajudar gens als assistents a compartir els valors de la vida que la difunta havia fet seus, ni a visualitzar la mirada de tendresa que el Bon Pastor dispensa al seu ramat estimat.

Va ser una llàstima. Una altra oportunitat perduda per conhortar els qui, en el comiat de la difunta, ens sentim vinculats a ella i a la seva família.

Qui sap si el capteniment distant de molts dels assistents envers el sentit d'una cerimònia religiosa com aquest funeral no és fruit, en gran mesura, de l'actitud funcionarial de qui la presideix.

He de reconèixer que, més d'una vegada, he trobat més digna la manera de fer dels empleats de la funerària quan dirigeixen cerimònies de comiat laiques, encara que, també a ells, els dominin les rutines.

El valor de les coses petites

 

Un diumenge a mig matí. Els carrers mig buits. Un grup de gent felicita els 88 anys d'una dona que, discretament, ha dedicat la seva vida a tenir cura de jovenalla vulnerable; una altra anuncia que passarà l'estiu lluny de casa per atendre els nets, tal com fa cada estiu; un home madur, que ha posat bona part del seu patrimini i del seu temps al servei de presos amb permís, acompanya un jove immigrat; una senyora d'aspecte senzill acompanya un home que va en cadira de rodes... Tot en un radi d'uns dos-cents metres i a la mateixa hora.

En la vida de cada dia, els actes generosos més senzills són llavors que enriqueixen la societat. Com totes les llavors, porten, en elles mateixes, vida per a l'entorn. Transformen l'ambient on cauen.

Els gestos petits, com les llavors, fructifiquen. En les persones i la societat. Els gestos petits sempre són llavors transformadores. Per bé o per mal.

Son positives  quan són expressió de generositat. Són negatives quan estan prenyades d'egoisme. Vegem, sinó, els efectes de les xafarderies pel que fa a la destrucció de les persones i de la convivència. En aquest cas, quina mena de societat en resulta?

En canvi, una societat plena de gent discretament generosa esdevé indefectiblement una societat plena d'allò que cal als seus membres per créixer personalment i comunitàriament.

D'esquerres o de dretes

És curiós el cas de la cultura europea, que ha estat capaç de capgirar radicalment el sentit d'una de les seves bases, com ho és el cristianisme.

És clar que el cristianisme és un dels pilars vitals del nostre pensament i de la nostra manera de viure. És clar que, al llarg de dos mil anys ha bastit, en gran part, la vida de la gent, creient o no, i ha forjat el seu pensament, les seves intuïcions, la seva manera de fer i, també, la seva organització social i política. En tots els aspectes de la cultura europea hi ha l'empremta cristiana.

Tanmateix també és cert que la cultura europea, en moltes coses, ha capgirat l'essència mateixa d'allò que que l'ha fonamentada al llarg dels últims vint segles.

Per exemple, i sense anar pas gaire lluny, la base de la moral cristiana es troba descrita d'una manera clara i excel·lent en el capítol 25 de l'evangeli de Mateu, en la narració del judici final, on el Rei (Jesús) lloa els comportaments dels qui han tingut compassió del proïsme que pateix: dels qui passen fam o set, dels forasters, dels despullats, dels malalts, dels presos. Seria, com aquell qui diu, la preocupació subratllada en el discurs de la gent d'esquerres. I blasma els qui no han tingut cap mena de pietat, aquells que l'esquerra anomena de dretes.

Als primers, Jesús els situa a la seva dreta i als que no han tingut la compassió deguda els situa a l'esquerra. Exactament a l'inrevés del que s'ha instal·lat en l'imaginari sòcio-polític de la cultura occidental, que situa els qui expressen preocupació social a l'esquerra i els que no, a la dreta.

És curiós. Tanmateix, el preocupant és que en la nostra societat autocomplaent, amb capgirament ideològic o no, continua havent-hi gent famolenca, assedegada, forastera, denigrada, malalta, empresonada. Absolutament oblidada.

I mentrestant al poble, que el donin!

Els espectacles d'aquest dissabte, a moltes de les sales de plens dels ajuntaments han estat deplorables. Moltes vegades els acords "contra natura" que s'hi han materialitzat han portat al primer pla la mesquinesa i les obsessions de molts dels seus protagonistes amb el suport vergonyós dels seus correligionaris acrítics, complint tots el "deure" d'acatar els designis dels qui han decidit que el que importa és mantenir el poder i les prevendres corresponents, tot garantint uns pagues no gens menspreables.

Tot per al servei a la ciutadania, diuen. Però ¿quin servei pot fer l'afamat de poder aliant-se amb l'incoherent cínic que farà tot el possible per impedir que es dugui a terme la prioritat de treballar per la llibertat del país?

La mesquinesa de tot plegat aflora decisivament quan es diu una cosa i es fa la contrària, o quan es fan pactes secrets d'esquena a la gent que els ha fet confiança. És mesquí el capteniment d'argumentar que els de dretes i/o independentistes no poden governar, tot i estar tips, ells mateixos, de flirtejar, tant com poden, amb el poder i els poderosos i assegurar-se els seus llocs als consells d'administració de les grans empreses que xuclen tan com poden les butxaques dels qui necessiten els seus serveis. Aquesta és l'esquerra pura que s'entén d'amagat amb la dreta més aprofitada. Una dreta que, diguem-ho també, sovint es distingeix de l'esquerra solament amb el color del coll i els punys de la seva camisa de mudar. I molts silencis còmplices, també.

Pel que es veu la pugna dretes-esquerres és només teatre. L'interès per la vida de la gent i la llibertat del poble no els interesa gens ni mica.

L'espectacle de dissabte mostra, també, obsessions malaltisses. Els pactes "contra natura" sovint només s'expliquen per odis. Fins i tot personals, a jutjar per la mala bava amb què s'expressen especialment molts dels veterans dels partits, encarregats de mantenir vés a saber quina puresa ideològica.

I mentrestant, què? Al poble, que el donin.

Eficiència mediàtica

 El fet que s'inverteixin tants diners en fer funcionar la maquinària mediàtica, amb objectius tant diversos com publicitat, informació, entreteniment, propaganda..., però amb el comú denominador de l'eficiència econòmica o ideològica, porta a reflecionar sobre les intencions últimes o el marc ètic dels promotors, més enllà del rendiment econòmic, polític o social que n'esperen.

Sembla que el lucre, el vot o l'aplaudiment és l'objectiu immediat, però l'observació dels continguts dels missatges i de les maneres com aquests es difonen, porta a pensar en un rerefons de les idees que, potser, ni l'autor material dels mateixos coneix, però sí qui els ho ha encarregat i/o decideix la seva emissió. O, si més no, la dinàmica social del moment les comporta.

El món de la publicitat por aportar-nos molts exemples d'anuncis ben inocus que traspuen una sèrie de valors subjacents que mereixen una atenció i una anàlisi acurades per captar-los i entendre la mena de societat que els sustenta. Què pot suggerir, sinó, aquell anunci que proposa la "jubilació" d'un cotxe en un diàleg entre ell i la seva mestressa, quan aquesta li vol fer entendre que portar-lo a un altre lloc (?) és el millor per ell, atès que ja no els és útil?

És el mateix diàleg que, suposadament, podria haver-hi entre una persona gran i els seus, quan aquests li proposen de portar-la a una residència, perquè a casa ja costa massa de tenir-ne cura. Tot amb la botzina de resignació.

Les referències al món de la gent gran en els continguts mediàtics (pensions, residències, assistències, mútues...) són recurrents. Gairebé tant com les imatges de realitzacions anunciades poc abans de les eleccions.

Sempre s'apel·la, directament o indirecta, al benestar. Un benestar entès com una idílica manca de problemes i no pas com el fruit d'un esforç comú per aportar solucions allà on calgui, i construir així una societat que valori per igual la dignitat de tothom.

Ja sabeu què es va manar als antics, doncs jo us dic

 

Mt 5, 17-37

Realment Jesús proposa una nova mirada. Exhorta a valorar les coses no pas amb l’òptica del legalisme, sinó amb la de l’amor, que és molt més exigent.

De fet, qui es comporta solament amb els criteris de les normes, però escatima la tendresa no serà condemnat, però tampoc valorat.

Es tracta del nou ordre del Regne de Déu. No és que la Llei antiga no hi apuntés, però l’Evangeli orienta a la finalitat, a l’objectiu últim, que és el desplegament humà de les persones. És a dir, el legalisme, també i especialment el religiós, bloqueja allò que ens fa humans, que és la llibertat. El legalisme esclavitza. La llibertat humanitza.

Diguem-ho senzillament: l’autèntica bona persona no és qui compleix lleis, sinó qui s’esforça per fer el bé, fins i tot quan el bé entra en conflicte amb les normes, incloses les religioses.

Fa poc llegia un llibre («Víctimas del pecado», del teòleg granadí José Maria Castillo) on se subratlla el canvi de perspectiva de Jesús dient que, en comptes de fixar-se en els pecats, o sigui en el compliment de les normes, Jesús centrava l’interès en les necessitats i el sofriment de les persones per aportar-los felicitat.

Recordem, per exemple, la paràbola del bon samarità. Resulta que els professionals de la religió passaven de llarg de la necessitat i el sofriment del ferit i, en canvi, qui és valorat per Jesús és un heretge, un samarità, que no compleix les normes.

Fet i fet, el llenguatge hiperbòlic (és a dir, exagerat) de Jesús quan confrontava la llei antiga amb la seva proposta d’actituds i comportaments, respon a la profunditat radical que significava el seu canvi de perspectiva, necessària per a la construcció del Regne de justícia, pau i llibertat que proclamava.

Al cap i a la fi, la moral que proposa l’Evangeli no és la fer allò que està bé o no fer allò que està malament segons les normes establertes. Aquesta seria la moral del deure, basada en el compliment de normes.

La moral que proposa Jesús és la de la necessitat humana, amb la mirada posada en les necessitats i els sofriments de la gent i la lluita per la llibertat de les persones.

No és estrany que Jesús se’n fes l’aresta. Els poderosos del seu temps no podien suportar que se soscavés l’estructura del seu poder. La moral de les normes, al cap i a la fi, la decidien ells (segons els seus interessos) i n’exigien obediència cega. Com ara i no gens lluny d’ací mateix.

En canvi, la moral de la necessitat i el sofriment portava i porta la gent a desplegar en llibertat la humanitat.

Celebrar el memorial del lliurament de Jesús significa assumir aquell lliurament com a propi, tant personalment com comunitària.