La sacralitat de la paraula

Els mots i els gestos són les pilastres i les arcades d'un pont anomenat paraula. La paraula que ens revela com a humans i per on transita l'esperit cadascú. Anomeno esperit a l'essència de cada home o dona; essència que malda per ser compartida per qui ens sent, ens llegeix o ens veu, tot esperant ser acollida.

Parlar és més, molt més, que emetre mots més i menys ben organitzats. Parlar és fer perceptible l'essència personal de qui parla. Amb la paraula ens traslladem a l'interior de qui ens escolta. La paraula és el pont entre un jo i un tu, convertint-los en un nosaltres. Amb ella som capaços de mobilitzar l'esperit de l'altre, el qual, si vol, pot decidir d'actuar com sigui.

El problema gros esdevé quan, parlant, hom vol manipular; quan algú pretén tapar les seves vergonyes amb els mots o els gestos; o quan es nega a acollir l'esperit i/o les necessitats del proïsme. Aleshores es produeix la més gran traïció a la naturalesa humana, tant la pròpia com la dels altres. La paraula del mentider el desacredita a si mateix. I la del barroer, també. Desacredita el valor de la pròpia paraula, que és allò que el fa més humà.

La paraula, doncs, és sagrada, perquè és l'exponent més clar de la essència humana, de la identitat de cadascú. La seva degradació és un dels atemptats més grans a la humanitat. Per això, no és estrany que en un dels codis morals més antics, com és el Decàleg judeocristià, hi figuri la mentida com un dels grans atemptats a la convivència. I per això mateix, no es estrany que els cristians identifiquin Jesucrist com la Paraula de Déu, reconeixent el valor sagrat de la seva persona, com a expressió decisiva de l'essència divina.

Amb tot, no cal pas ser creient per adonar-se del valor decisiu de la paraula, tenint en compte, si més no, quant de mal pot arribar fer el mal ús d'allò que ens hauria d'humanitzar, mentint, manipulant, degradant, extorquint, insultant...

Manresa +BENPARIDA

El llenguatge barroer per expressar qualsevol excel·lència és inapropiat i símptoma de la contradicció permanent de la naturalesa humana. I potser, també, de decadència.

La ciutat, qualsevol ciutat, més que conjunt d'edificacions i infraestructures, la formen les persones. La ciutat, qualsevol ciutat, és primordialment un ens humà, configurat per persones que es relacionen i interactuen, bàsicament amb la paraula respectuosa. Per què, sinó, a molts ens van educar de petits a no dir paraulotes? Amb quina cara quedarien els responsables de la promoció manresana quan els seus menuts anessin pel carrer valorant les coses dient que són ben o mal parides?

L'excel·lència manresana no vindrà ni per la imatge suposadament moderna, però barroera. Ni per les fotos de les autoritats que promouen la ciutat amb vulgaritats diverses.

Fa massa temps que a l'escola i a moltes cases ha deixat d'impartir-se la Urbanitat. I, pel que es veu, hi ha servidors públics que no en saben gaire res.

El límit de la llei

 

En l'anomenat estat de dret hi ha, diuen, l'imperi de la llei, com si la llei fos un absolut. Tanmateix la llei ha de ser justa i, per a ser justa, s'ha de nodrir de la veritat. I la veritat és tossuda: és o no és. L'alternativa és la falsedat, en forma de mentida o de mitja veritat. Tant se val. Perquè, a més de tossuda, la veritat ha de ser sencera. No es pot dividir. Altrament deixa de ser veritat.

Però hi ha qui pensa que, com que la veritat no és canviable, la llei pot ser un instrument per domar-la. És la temptació de molts a qui s'ha confiat i reconegut la capacitat legislativa i/o d'arbitratge. Aleshores passa com en la utilització del zoom en fotografia: gràcies a aquest estri, podem ampliar o reduir l'espai de la realitat que veiem, però mai no podem tenir constància de tota la realitat, del context d'allò que veiem. Tant si ampliem la imatge com si la reduïm, sempre ens queda emmarcada i solament accedim a un boci de la realitat.

Com que les lleis són necessàries per regular les relacions socials, atès que els conflictes són inevitables, més d'un dels qui les fan o interpreten cauen en el parany de posar-les al servei dels propis interessos, fent creure que treballen al servei de la gent quan, de fet, treballen al servei de poders diversos o d'ideologies vàries, tant de la dreta com de l'esquerra. Però la veritat és tossuda i, tard o d'hora, se'ls veu el llautó.

És el problema dels soldats de les ideologies dominants, que treballen per establir en la població les idees i pensament de qui vol aconseguir o mantenir el poder per afany de domini, disfressant la seva acció de lluita per defensar els drets dels qui han decidit que eren els objectius de la seva propaganda interessada. Això és molt eficaç entre els adolescents i joves.

En aquest context, ¿com podem educar els fills dient-los, per exemple, que cal que diguin sempre la veritat, però que, quan se'ls denunciï no cal que siguin sincers i que més val que callin? De fet, s'ha imposat la idea que qualsevol acusat menteix per sistema i, en alguns àmbits penals més que en d'altres. La realitat és que, de mentir, ho pot fer tothom i, de dir la veritat, també. Per tant, hem de convenir que, com que les lleis són limitades per naturalesa, sempre ha de prevaldre la presumpció d'innocència si és que no es poden provar els fets denunciats.

Fet i fet, la llei no és capaç d'aportar allò que ha de nodrir la justícia si vol ser justa: la veritat. D'alguna manera llei i veritat estan en conflicte permanent. Un conflicte que solament pot ser abordat per la via de l'educació. Fixem-nos-hi bé: a la pràctica les lleis apunten, primordialment, a les sancions; en canvi, la veritat apunta a la llibertat.

La sanció solament dissimula la provisionalitat de la llei (avui és d'una manera i demà, d'una altra) i sovint amaga l'abús de no pocs legisladors al servei de rics i poderosos. En canvi, la veritat consolida la confiança, l'honestedat i la llibertat dels individus i, per aquesta via, la convivència.

I què és la veritat?

Que em perdoni qui es mareja amb la pudor de ciri. Resulta que pouo d'allí on, des de petit, trobo l'aigua més saludable. D'ací que ara manllevi la pregunta, que sembla retòrica, de Pilat a Jesús, poc abans de lliurar-lo a la creu, al relat bíblic de la Passió (Joan 18,38). Sense voler adoctrinar de res ni a ningú. Solament vull compartir la reflexió que vaig encetar en l'entrada anterior d'aquest blog.

És molt possible que, com a més d'un servidor públic del nostre temps, amb funcions judicials o no, a aquell procurador romà li pesés més el baladreig histèric dels acusadors que la realitat del miserable que tenia al davant. Tingué por de mirar-li els ulls i se'n rentà les mans.

De fet, "I què és la veritat?" és la pregunta que s'han plantejat tants i tants filòsofs i estudiosos, en tantes i tantes disciplines i maneres de pensar, sense que mai hagin arribat a establir-hi una resposta clara i compartida, capaç d'expressar la clau de volta del sentit de tot plegat.

Amb tot, el llenguatge comú intueix que la veritat és quelcom absolutament desitjable i criteri fonamental del comportament humà. Al segle VI aC, ho va escriure l'autor del llibre bíblic de Zacaries subratllant-ne ja la importància amb amb paraules com aquestes: "Així és com heu d'actuar: Digueu-vos la veritat els uns altres. Que les sentències dels tribunals siguin justes i posin pau. No maquineu el mal els uns contra els altres, no consentiu juraments falsos: tot això ho detesto. Ho dic jo, el Senyor," (Zacaries 8, 16-17). Recordi's que, a la Biblia, allò que es posa en boca de Déu representa la convicció compartida d'allò que es considera fonamental en l'existència i el comportament humans. Ras i curt, la veritat és allò que realment és:

La veritat és allò que queda de nosaltres quan ens desempalleguem de tota mena de camuflatge.

La veritat és la realitat que apareix quan descobrim la falsedat.

La veritat és allò, bo o dolent, que sotragueja el cor assedegat.

La veritat sempre apareix en el rostre de la gent que pateix: el rostre de qui clama justícia, pau i llibertat.

La veritat és que no aprenem, malgrat les conviccions antigues, que convé dir sempre la veritat.

La veritat es revela en l'amor, que n'és el vehicle principal.

La veritat resplendirà quan acabi el carnaval de les aparences en què hem convertit la nostra societat.

La veritat és el que la por no pot suportar.

La veritat aterreix els poderosos.

La veritat és allò que ara callo per poder-ho explicar després d'una manera més clara.

La veritat és l'única cosa que haurien de buscar els advocats, encara que no afavoreixi els interessos dels seus clients. I també els jutges.

La veritat ni es compra ni es ven.

La veritat obliga el noble ofici del periodisme, al marge de qualsevol subvenció o contracte publicitari.

La veritat és allò que les criatures amaguen per por que les renyin.

La veritat és el que l'adolescent no diu o desfigura per la pressió familiar i/o dels col·legues.

La veritat és, també, allò que els pares no volem reconèixer en els nostres fills.

La veritat és tossuda.

I acabo amb una veritat que vull que sigui sempre meva: prego per no caure en la venjança, en la meva lluita per la justícia.

La senyora mentida

 

Decididament, la mentida s'ha instal·lat com a mestressa de la vida humana. I mentre continuï dirigint les relacions personals i socials, hom no pot pas esperar que el destí de la humanitat sigui gaire venturós.

Acabo de llegir un llibret (no sé si anomenar-lo pamflet) que recargola de manera insultant la instància a no mentir del vuitè manament del Decàleg bíblic. El que el llibret en qüestió presenta com una reflexió fonda del contingut i sentit del "no mentiràs" bíblic es converteix en un manifest de la lluita radical feminista, portant a concloure que els mentiders de veritat són els homes i que si les dones menteixen tenen justificació. Ho diu una advocada! No diré ni el nom de l'advocada, ni el del llibret en qüestió, ni el de l'editorial, que es presenta com un dels referents de pensament seriós actual. Només faltaria que jo els fes propaganda. Crec que tant a l'editorial com a la llibreria que el té a la venda els han colat un gol per l'escaire.

El primer problema és que se circumscrigui la reflexió moral sobre la mentida solament als conflictes de la lluita feminista, com si la mentida no fos un comportament humà que abasta tots els àmbits de les relacions entre les persones.

El fet mateix que el Decàleg consigni l'exigència a no mentir indica que la mentida és un dels grans destructors de la convivència i de la dignitat humana, tant de la pròpia com de la dels altres.

L'acció de mentir la fa qui pretén situar-se en el pla superior de domini sobre els destinataris de les falsedats que proclama, tractant-los, així, com a objectes a la seva diposició.

El mentider, aparentment, guanya la partida. En part per la dificultat de verificar la realitat i en part per la mandra dels altres a buscar-la.

Però la victòria només és aparent. El primer enganyat és el mentider. Es creu qui sap què, però, en realitat, ha malbaratat la pròpia dignitat. A part que, sovint, els efectes de la seva mentida destrossen, fins i tot, la vida d'algú i de la seva família.

No és estrany, doncs, que els Deu Manaments consignin la mentida com un dels comportaments humans més execrables. De fet, la mentida sempre ha estat i és el germen de la destrucció i la violència. Analitzem, si més no, qualsevol conflicte, bèl·lic o no. Sempre arribem a la mentida com a llavor i còmplice del malviure i de les malvestats.

De fet, la mentida és l'eina principal del dictador de poc o molt abast, de la política general o local, i també de l'àmbit domèstic. És l'eina preferida dels qui malden per implantar ideologies dominants de qualsevol mena, aprofitant les vulnerabilitats del poble a qui s'amaguen les intencions de domini.

Davant de tot això, ¿qui rescabalarà el perjudici d'algú acusat sense proves d'un delicte?

L'advocada de qui parlàvem aprofita la seva "autoritat" professional per dir que hi ha mentides execrables i mentides justificables. Com si hi haguessin mentides més mentides que d'altres. És una víctima més d'allò que apreníem de petits quan ens parlàvem de mentides piadoses i mentides serioses. La mentida sempre és mentida. Sempre és blasmable, tant si la víctima és un home com si és una dona.

La mentida explícita, piadosa o no, la dissimulació, la mitja veritat, el silenci (fruit de la por o no), l'amagar-se darrere missatgers per no donar la cara (sobretot en casos de responsables públics)... sempre és mentida. Sempre és eina de domini de l'altre, utilitzant-lo com a un objecte. Tant si la practica un home com una dona. Tant si paga un/a advocat/da de renom o no.

Qui estigui net de culpa...

 

Quan, en un cas de conflicte, vaig apuntar que calia anar per la via de la mediació, per buscar camins de solució, algú que coneixia molt bé la meva trajectòria vital i professional em va ventar en públic que no vingués amb sermons. O discursos morals. No ho recordo bé, però pel cas és el mateix.

Em va doldre molt. El cas era greu, amb repercussions personals i socials importants. Era evident que qui m'amonestava d'aquesta manera havia pres partit i, a més, reblava el clau adduint que no era jutge. I, precisament, la meva apel·lació a la mediació pretenia no haver d'acudir a l'arbitratge que hauria d'exercir un jutge. I no hi va haver manera.

La mediació és una eina de civilització per resoldre conflictes per la via de la comunicació i l'entesa. L'arbitratge d'un tercer (el jutge), en canvi, és sempre subjectiu i, per tant sotmès a la possibilitat de l'error, encara que s'exerceixi de bona fe, o qui sap si de la venjança.

Ara bé, la insistència a saltar el pas de la mediació indica un error humà més gran: la invocació a la llei del Talió, és a dir buscar la venjança i no l'entesa. Tal faràs, tal trobaràs, de fet. Al capdavall, es tracta d'una mostra de la pretensió d'imposar el criteri personal per sobre de la necessitat d'entesa i de pau.

Els antropòlegs diuen que la llei del Talió, en el seu moment, va representar un avenç social respecte al temps en què imperava la moral de la violència: si m'has fet mal, estic legitimat a fer-te'n més. La llei de la selva. La del Talió, en aquell context, representava una certa limitació: només et puc fer el mateix grau de mal que tu m'has fet.

Ara bé, amb el temps, els humans hem après (o almenys intuït) que el Talió no basta per assolir la pau. Que cal un pas més. I la mediació en pot ser una bona eina.

De totes maneres, en els alts i baixos de la història, veiem manta vegades que hom pensa que el que no acaba en condemna està mal resolt, quan, sovint, el que no es resol és la convivència i la pau.

En el fons, sospito que la mandra a fer servir l'eina civilitzada de la mediació respon, més aviat, a les ganes de venjar, com si qui la nega està net de tota culpa i legitimat per tirar la primera pedra.

El silenci dels anyells

 

Quan un ramat té un pastor indigne, el bestiar calla, però malviu. Quan el pastor és atent i l'estima, el bestiar calla, però traspua vitalitat.

El recordatori del funeral d'una bona dona quasi centenària remet a l'estima del creient envers Déu reconeixent-lo com a pastor provident i atent amb les paraules del salm 23: "El Senyor és el meu pastor: no em manca res". Sort n'hi va haver, perquè el funcionari de la religió que presidia la cerimònia no s'hi va pas assemblar gaire, limitant-se a recitar mecànicament conceptes llunyans per a la majoria dels assistents,

La difunta, de 97anys, havia viscut la duresa de la seva vida, discretament, en el servei i la senzillesa. Li esqueien perfectament les paraules del text evangèlic de Mateu 11, 25-30 que s'ha llegit: "Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos". I també aquestes altres: "Feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau".

Però la buidor de les paraules, la repetició de conceptes i la pressa per enllestir la feina del funcionari no van ajudar gens als assistents a compartir els valors de la vida que la difunta havia fet seus, ni a visualitzar la mirada de tendresa que el Bon Pastor dispensa al seu ramat estimat.

Va ser una llàstima. Una altra oportunitat perduda per conhortar els qui, en el comiat de la difunta, ens sentim vinculats a ella i a la seva família.

Qui sap si el capteniment distant de molts dels assistents envers el sentit d'una cerimònia religiosa com aquest funeral no és fruit, en gran mesura, de l'actitud funcionarial de qui la presideix.

He de reconèixer que, més d'una vegada, he trobat més digna la manera de fer dels empleats de la funerària quan dirigeixen cerimònies de comiat laiques, encara que, també a ells, els dominin les rutines.