Decididament, la mentida s'ha instal·lat com a mestressa de la vida humana. I mentre continuï dirigint les relacions personals i socials, hom no pot pas esperar que el destí de la humanitat sigui gaire venturós.
Acabo de llegir un llibret (no sé si anomenar-lo pamflet) que recargola de manera insultant la instància a no mentir del vuitè manament del Decàleg bíblic. El que el llibret en qüestió presenta com una reflexió fonda del contingut i sentit del "no mentiràs" bíblic es converteix en un manifest de la lluita radical feminista, portant a concloure que els mentiders de veritat són els homes i que si les dones menteixen tenen justificació. Ho diu una advocada! No diré ni el nom de l'advocada, ni el del llibret en qüestió, ni el de l'editorial, que es presenta com un dels referents de pensament seriós actual. Només faltaria que jo els fes propaganda. Crec que tant a l'editorial com a la llibreria que el té a la venda els han colat un gol per l'escaire.
El primer problema és que se circumscrigui la reflexió moral sobre la mentida solament als conflictes de la lluita feminista, com si la mentida no fos un comportament humà que abasta tots els àmbits de les relacions entre les persones.
El fet mateix que el Decàleg consigni l'exigència a no mentir indica que la mentida és un dels grans destructors de la convivència i de la dignitat humana, tant de la pròpia com de la dels altres.
L'acció de mentir la fa qui pretén situar-se en el pla superior de domini sobre els destinataris de les falsedats que proclama, tractant-los, així, com a objectes a la seva diposició.
El mentider, aparentment, guanya la partida. En part per la dificultat de verificar la realitat i en part per la mandra dels altres a buscar-la.
Però la victòria només és aparent. El primer enganyat és el mentider. Es creu qui sap què, però, en realitat, ha malbaratat la pròpia dignitat. A part que, sovint, els efectes de la seva mentida destrossen, fins i tot, la vida d'algú i de la seva família.
No és estrany, doncs, que els Deu Manaments consignin la mentida com un dels comportaments humans més execrables. De fet, la mentida sempre ha estat i és el germen de la destrucció i la violència. Analitzem, si més no, qualsevol conflicte, bèl·lic o no. Sempre arribem a la mentida com a llavor i còmplice del malviure i de les malvestats.
De fet, la mentida és l'eina principal del dictador de poc o molt abast, de la política general o local, i també de l'àmbit domèstic. És l'eina preferida dels qui malden per implantar ideologies dominants de qualsevol mena, aprofitant les vulnerabilitats del poble a qui s'amaguen les intencions de domini.
Davant de tot això, ¿qui rescabalarà el perjudici d'algú acusat sense proves d'un delicte?
L'advocada de qui parlàvem aprofita la seva "autoritat" professional per dir que hi ha mentides execrables i mentides justificables. Com si hi haguessin mentides més mentides que d'altres. És una víctima més d'allò que apreníem de petits quan ens parlàvem de mentides piadoses i mentides serioses. La mentida sempre és mentida. Sempre és blasmable, tant si la víctima és un home com si és una dona.
La mentida explícita, piadosa o no, la dissimulació, la mitja veritat, el silenci (fruit de la por o no), l'amagar-se darrere missatgers per no donar la cara (sobretot en casos de responsables públics)... sempre és mentida. Sempre és eina de domini de l'altre, utilitzant-lo com a un objecte. Tant si la practica un home com una dona. Tant si paga un/a advocat/da de renom o no.
