Servents o amics

És curiós com la dinàmica del poder s'imposa en qualsevol àmbit. I l'eclesiàstic no n'és cap excepció. I ací aquesta dinàmica adquireix el to dramàtic de la contradicció i, qui sap, de la manipulació, de les consciències, que és la més perniciosa de les manipulacions.
Aquestes consideracions tenen a veure amb el contingut del discurs-testament de Jesús als seus deixebles durant l'últim sopar, abans de la seva passió.
En aquella circumstància, el Mestre diu als seus deixebles "Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare" (Jn 15, 15). És a dir, entre Jesús i els seus deixebles, hi ha una relació d'amistat i no d'utilitat.
Ara bé, en la pràctica eclesiàstica s'ha establert el costum de designar els creients com a servents, en contra de la voluntat explícita de Jesús. I això pot haver passat per dues causes: o es vol subratllar la consideració de la seva importància per a la vida del creient (interpretació benvolent), o es vol subratllar una superioritat de poder que, de passada, s'ha d'establir en l'organització de les comunitats fundades per ell. Una subtil manipulació, al capdavall, de la intenció del fundador del cristianisme.
Fet i fet, en les paraules evangèliques hi ha una referència intencionada a la contradicció del concepte 'servent' amb el d''amic', en vista a l'establiment d'una nova manera de presentar les relacions divines i humanes, radicalment diferents de les que plantegen els poders humans quan s'obstinen a creure que els altres són els seus súbdits.